El 1967, Grup de Folk posava la primera pedra per a la recuperació de la música tradicional als Països Catalans. El 1988, el festival Tradicionàrius de Barcelona consolidava aquest procés, i va esdevenir una cita estable que contribuïa a la proliferació de grups i trobades relacionats amb els sons de base tradicional arreu del territori. Ara, el 2020, una colla de joves intèrprets d’aquest àmbit crida a fer una reflexió en veu alta per valorar la situació del sector.
La convocatòria del Congrés Nacional de Música d’Arrel és l’excusa perfecta per recollir les opinions d’una nova generació d’instrumentistes i cantants que intenten (sobre)viure conreant el gènere. Comencem comentant l’esforç que implica l’apropament a la música folk del país i l’interès vocacional que pot suscitar. Bona part de les nostres interlocutores han rebut la influència del nucli familiar o del seu entorn social. Així ho han viscut, per exemple, els membres del grup Riu, fundat al Baix Llobregat el 2010: “Ens interessa la nostra música popular i tradicional perquè ens la sentim nostra, forma part de les nostres vides, i perquè hem tingut l’interès per acostar-nos-hi a través de tradicions vives i festes populars”. La violinista i cantant Anaís Falcó (Sabadell, 1988), membre de les formacions Corrandes són Corrandes i Tornaveus, afirma que l’accés a “la música tradicional és una aproximació estètica, però també és una militància i un propòsit cultural. És una música que mai passa de moda, que es reinventa amb la gent. Pot canviar la seva forma de fer, però no la seva identitat”. Per la seva banda, el percussionista Arnau Obiols (la Seu d’Urgell, 1985) ens exposa tot el seu manifest de motivacions: “M’interessa la música tradicional perquè és un bé comú, anònim, immaterial, col·lectiu, en constant transformació, i alhora representa una confrontació entre el passat i el present”.
En aquest sentit, el graller Roger Andorrà (Sallent, 1984), impulsor del projecte Electrogralla, considera que “quan fem música tradicional estem fent molt més que música. Fem història, arrelem, fem cohesió de poble”. El flabiolaire Pau Benete (Mataró, 1987) puntualitza que “m’interessa molt que sigui viva, mutant i lliure, perquè si hem d’entendre la música d’arrel com una peça de museu, jo no jugo”. La grallera i cantant Heura Gaya (Lleida, 1987), que actualment milita a la Cobla Catalana dels Sons Essencials, a Tornaveus i a Morena!, sent “que aquesta és la música que ens fa exclusius al món. No hi ha cap lloc on es pugui fer millor que aquí”. I finalment, una opinió amb accent crític, la del duet Tarta Relena, format el 2016 a Barcelona: “Ara és molt més fàcil l’accés a moltíssimes músiques. Cada cop hi ha més enregistraments recòndits penjats a plataformes d’escolta per internet. El que ens atrau d’aquest gènere és la potència de la senzillesa. Alhora, ens sorprèn adonar-nos com els temes que ens ocupen des de fa tants anys acaben sent els mateixos”, assenyalen.
Què cal fer per aparèixer als mitjans de comunicació i ser més coneguts pel públic és un dels maldecaps habituals per a bona part d’intèrprets
La funcionalitat de la música tradicional ha anat canviant durant les últimes dècades. Però quina hauria de ser la seva funció en el present? El graller Manu Sabaté (Barcelona, 1989), líder de l’Inxa Impro Quartet i membre dels grups The New Cat Ensemble i Morena!, remarca que “em fascina la música tradicional dins del context que li és propi, la seva funcionalitat i el seu vessant més d’ofici. Curiosament, el sufix de graller o timbaler és el dels oficis, com ferrer o forner. En canvi, el sufix de clarinetista i fins i tot tenorista és el d’artista”.
El sonador de gralla i tarota Ivó Jordà (Figueres, 1986), membre del duet Criatures, especifica que “antigament la principal funció de la gralla era acompanyar el seguici festiu de les festes majors. Avui dia s’hi ha afegit tot un ventall de possibilitats interpretatives de la gralla lligades a una qüestió artística i no funcional: la gralla de concert”. Per la seva banda, la cantant Joana Gomila (Manacor, 1982) creu que “la música tradicional és un mitjà, no un objectiu; és una eina poderosa. Quan la sentim com una peça de museu, deixa d’interessar-nos socialment, però si la sentim com un mitjà viu, tot d’una ens hi volem acostar”.
El trio Udiva, fundat a València el 2016, ho veu així: “La principal funcionalitat de la música popular és la capacitat per socialitzar, en la qual tothom participa tocant, ballant, cantant, organitzant… El repte és crear espais, sobretot als entorns urbans, on puguem realitzar aquestes activitats”. La gent de l’Orquestrina Trama, creada entre la Cerdanya i l’Alt Urgell el 2013, pensa que “l’ús social històricament associat a la música tradicional i les seves festes i rituals canvia, com també ho fan les nostres formes de vida. El món es mou, la tradició també”. I la glosadora Maribel Servera (Manacor, 1981) destaca que “la música tradicional actualment es vincula a la festa o a la reivindicació. Allò que s’ha perdut més és l’espontaneïtat, la intimitat i l’anonimat. La seva funció social ha de ser mantenir la persona viva, activa, creadora, i no consumidora i receptora”.
Entre la puresa i la innovació
La introducció de l’electrònica en la música d’arrel és un fet. Alguns dels músics que l’apliquen ho expliquen. Arnau Obiols és prou clar: “La tradició som nosaltres mateixos. És impossible que en la música tradicional contemporània no hi aparegui la tecnologia”. Mentrestant, l’únic membre de la Companyia Minimíssima, l’acordionista i lutier Gerard Díaz (Sant Cugat del Vallès, 1979), pensa que “qualsevol període històric ha sofert canvis tecnològics que s’han anat incorporant i han anat modificant la tradició musical. La situació actual no és tan diferent d’altres que hem viscut”. I Ivó Jordà, al seu torn, considera que, “per una banda, la tecnologia ens permet oferir sonoritats noves, i per l’altra, aconseguir fer més amb menys músics. Hi ha força músics que fan espectacles en solitari amb l’ajuda d’ordinadors i pedals. Crec que és bo evolucionar i apropar la música d’arrel a nous públics”.
Un altre aspecte rellevant en el present de la música d’arrels és el de la seva difusió, o, millor dit, el de la seva manca de difusió. Què cal fer per aparèixer als mitjans de comunicació i ser més coneguts pel públic és un dels maldecaps habituals per a bona part d’intèrprets. Anaís Falcó ho atribueix a “la falta d’autoestima”. El trio Udiva insisteix en aquesta línia: “Potser és per un complex d’inferioritat cultural”. L’acordionista Marçal Ramon (Lliçà de Munt, 1992), membre de Criatures i del grup Aires del Montseny, creu que “per part dels mitjans de comunicació i les institucions hi ha una voluntat malaltissa de no fer-se ressò de res del que estigui al voltant de la música d’arrel o de la cultura popular”. Maribel Servera opina que “els mitjans de comunicació estan al servei del poder i transmeten allò que interessa a aquest poder, que no és el pensament crític ni l’apoderament de la gent, i això és el que ha de cercar la cultura popular”.
Des del grup Riu, per la seva banda, s’apunta que “els mitjans públics tenen l’obligació de mostrar aquelles expressions culturals que no són majoritàries. Això també es podria fer a l’escola”. Manu Sabaté pensa que “hi ha una doble problemàtica: la primera és nostra i és conseqüència de no saber connectar amb el públic, segurament per no haver sabut trobar quin és el nostre target ni haver sabut crear una idea estètica folk catalana. I la segona és un peix que es mossega la cua: no som presents als mitjans perquè no arribem a prou públic, i no hi arribem perquè no hi sortim”. L’Orquestrina Trama resumeix la situació amb una imatge prou explícita: “Juguem en una altra lliga; ho sabem i ens agrada”. Per últim, el cantant Jonatan Penalba (l’Alcúdia, 1991) és més optimista: “Pense que a poc a poc es va fent més difusió als mitjans de comunicació. Però encara ens queda molt de camí i molta lluita per fer”.
