El ombligo de Guie’dani explica la història de dues dones zapoteques, filla i mare, que abandonen la seva localitat natal per convertir-se en treballadores domèstiques internes a la casa d’una família urbana benestant. Guie’dani és una adolescent manifestament incòmoda per la decisió. Detecta des d’un primer moment el classisme i el supremacisme cultural soterrats sota algunes bones paraules i algunes bones maneres. I es dedica a sabotejar, posseïda per una certa rebel·lia adolescent, els intents de la seva mare de consolidar-se en la feina. Alguns tràngols, sembla pensar, no es paguen amb diners.
El film atorga el protagonisme als secundaris històrics del cinema comercial: aquesta vegada són les empleades domèstiques les que parlen, mentre que les persones que les contracten (sense donar-les d’alta a la Seguretat Social) solen estar fora del pla. A diferència de Parásitos, aquest relat de la immersió en l’ecosistema d’una família de renda alta no derivarà en el thriller. Sí que inclourà, però, algun esclat d’intensitat, emplaçat entre escenes més quotidianes d’obediències i desobediències tenses en territori hostil.
L’autor, el realitzador alacantí Xavi Sala, opta per una cal·ligrafia cinematogràfica poc evident. En alguns moments, quasi aconsegueix que l’estil desaparegui i que la ficció assoleixi un aspecte documental. La proposta encaixa en una certa tradició de cinema social, però transcendeix la il·lustració correctíssima de realitats més o menys invisibilitzades (o idealitzades, com a la Roma d’Alfonso Cuarón) al cinema de tendències més majoritàries. Perquè el relat arriba a ser meritòriament atmosfèric. El ombligo de Guie’dani arriba a transmetre, sempre dintre de les limitacions i els conforts de l’experiència cinematogràfica i de la seva fugacitat, una part de la incomoditat de sentir-se sempre en fals, sempre sota escrutini, en una casa que no és (ni de bon tros!) la teva.
