Quan van preguntar a Michelangelo com havia pogut esculpir una Pietà tan bella i perfecta, va respondre que l’escultura ja era dins la pedra, que ell només havia tret el marbre que hi sobrava. El primer cop que vaig sentir l’anècdota, d’adolescent, em va impactar, com una estella de marbre que surt disparada per un cop de cisell i se’t clava en forma de dubte: Quines formes conté amagades tot el que miro i empenyen per sortir? Què haig de treure per veure-les?
En un preciós article sobre el sentit de l’escriptura i la reivindicació de la mística de debò contra la mística barata del sigues tu mateix, Clara Serra evoca l’anècdota de Michelangelo i sobretot evoca el pensament de Simone Weil. En llegir-lo aquest estiu vaig tornar a sentir l’estella de marbre, que es clavava novament sense fer mal, en tot cas injectava frescor a la calor insofrible d’aquells dies (quants graus li sobraven a l’aigua, quanta ecoansietat de marbre hem de treure, i com fer-ho, perquè en surti alguna cosa bella?).
Si diem a algú altre que es posa transcendent, riem alliberant una mica la tensió. És la petita tensió que ens recorda que sovint ens fa por la pròpia pregunta del sentit de la vida i més encara trobar-nos en ella i mirar-nos als ulls els uns als altres
El marbre que envoltava la Pietà li serveix a Clara Serra per dir-nos que cap obra realment ens pertany abans ni després de produir-la. I no es refereix a qüestions de propietats intel·lectuals, sinó a l’essència mateixa de l’acte d’escriure i de pensar, com actes que mai no comencen ni acaben en un mateix, sinó que, si són de debò, desafien el capitalisme del jo, la tirania d’automàrqueting, i que per això mateix són alliberadors. Duu per títol Desaparecer i diu:
“Defendamos la escritura. Defendámosla como un camino no para encontrarnos, sino para perdernos. Si la escritura se sustrae en algún sentido a la lógica del consumo y la propiedad es porque escribir tiene que ver con lo impropio, porque es volcarse en ‘lo otro’, ir más allá del yo, olvidarse de uno. (…) Escribir, si es de verdad escribir, como pensar, si es de verdad pensar, es una herida al narcicismo, una brecha en la obsesión egocéntrica del ensimismamiento. (…) Escribir es liberador, en medio de toda esta obligación de ser nosotros mismos, porque es desparramarse en otra cosa, volcarse, desintegrarse, volverse invisible, destruirse. Desaparecer.”
Per parlar d’aquesta necessitat d’alliberar-se de les presons del jo, sigui en l’escriptura, el pensament o la manera mateixa d’estar al món, l’article parteix de Simone Weil, l’estranya filòsofa, activista política i mística, i a la seva crítica al concepte mateix de persona (el que en diríem ego o identitat personal, penso, per entendre-ho una mica millor, llegint el seu assaig Lo personal y lo sagrado). Weil critica el concepte de persona no en contraposició a la col·lectivitat (que també en surt malparada), sinó perquè impossibilita la connexió amb allò sagrat, la dimensió espiritual que dona sentit a la nostra existència i a les obres de què participem. “Todo cuanto es impersonal en el ser humano es sagrado, y solo eso”. Sí, la columna va forta i jo us reconec que vaig una mica a les palpentes. Però continuo endavant amb ella, perquè recordo que escriure és perdre’s amb tota la humilitat i obrir-se a algú altre amb qui pensar millor, o obrir-se a allò altre i aportar-hi plegats preguntes suspeses que obrin alguna esquerda al marbre i deixin emergir, potser, alguna resposta que ens estava esperant.
Avui es recepten a Catalunya un vint per cent més d’ansiolítics i antidepressius que fa cinc anys, mentre el mercat de l’automàrqueting continua desbocat a l’alça generant més insatisfacció
La columna va forta, però no per les idees que feblement lligo les unes a les altres; va forta perquè a la Directa no en parlem gaire d’espiritualitat, mística o transcendència. De fet, no és habitual parlar-ne gairebé enlloc. Quan algú esmenta el sentit de la vida sol ser per, tot seguit, ridiculitzar-se o ridiculitzar-ho una mica. Si diem a algú altre que es posa transcendent, el mateix: riem alliberant una mica la tensió. És la petita tensió que ens recorda que sovint ens fa por la pròpia pregunta del sentit de la vida i més encara trobar-nos en ella i mirar-nos als ulls els uns als altres. És una pregunta revolucionària, com revolucionària va ser Simone Weil, pensant des de la universitat, sí, però també des de la fàbrica, la columna Durruti i els pisos clandestins de la resistència francesa, perquè cap d’aquests llocs està exempt d’allò sagrat i transcendent. No era la seva una mística de religió, il·luminació o dogma, no és aquesta la mística que ens cal.
Intento acabar aquest text a la cua d’urgències i sento com s’apropa un home al taulell. “Què li passa?”, li demanen. “Sento un buit molt gran”, diu ell. Tal qual. “Un mareig, un malestar?”, responen. “No, no: un buit molt gran”, insisteix. Diria que l’administrativa no ha trobat la categoria a seleccionar a la pantalla, però que tampoc li ha vingut de nou la simptomatologia, i ha començat a teclejar. He mirat l’home i m’ha semblat que murmurava, desesperat i fluixet, si algú podia picar amb un cisell dins seu, al seu buit de marbre. D’acord, això darrer és una llicència poètica, però que l’home sentia un buit molt gran, no ho és. Tampoc que avui es recepten a Catalunya un vint per cent més d’ansiolítics i antidepressius que fa cinc anys, mentre el mercat de l’automàrqueting continua desbocat a l’alça generant més insatisfacció i mentre al nostre voltant i més enllà les coses-que-són-com-són-fins-que-deixen-de-ser-ho esperen suaus cops de cisell.
