Us explico el que estic segur que va passar en l’incendi. Ell estava entusiasmat amb tornar a entrar en acció, sentia l’adrenalina pel cos, una de les seves sensacions més agradables. Un cop dins de l’incendi i aferrat al seu company va ser molt diligent, i va saber aguantar-se de no agafar un tros de fusta calcinada per escriure en una paret “Foc al capital” i riure amb els companys. Es va controlar.
Va sentir un soroll. Un gat miolava entre unes prestatgeries que havien caigut a terra i ja fumejaven. Va mirar el company, que li va dir que la prioritat era assegurar l’edifici, però el nostre amic sabia que quan haguessin acabat amb les flames el gatet ja no tindria vida. Va insistir prou a saltar-se el protocol, però no li estava permès. A ell això no li agrada. Aquestes normes estrictes… I menys encara deixar morir un animal, sabent que el podria salvar. Així és com es va separar del seu company, tot dient-li ben fort que s’ajuntés amb la resta de l’equip.
Va saltar per sobre d’unes bigues de fusta que flamejaven, i en el salt es va agafar les cames com si fes parkour, perquè gaudeix de cada salt i de cada moment d’aquesta vida. Va aixecar l’armari amb facilitat, i el gat, un cop va tenir marge per moure’s, va poder sortir de la trampa mortal.
En tornar a deixar anar l’armari, ell va quedar atrapat per les fustes i va veure que li costava sortir. El gat va intentar ajudar-lo, però, pobret, no tenia la força necessària. Quan el nostre amic va ser conscient que seria l’últim incendi que apagaria, somrient, li va dir al gat: “Marxa!
I recorda: no creixis, és una trampa”.
Kaonashi, el gat, va sortir sa i estalvi de l’incendi, i ara porta amb ell l’ànima del nostre amic, que avui és feliç, perquè no ha de treballar i pot anar saltant de mur en mur, d’arbre en arbre, la resta dels dies.
*Un text en homenatge a l’amic Joan Liébana,
que ens va deixar el 17 de juny de 2021.
