Descendint pel vessant nord de la serra Malacara s’albira una extensa planura. No hi queda rastre de la diversitat florística que caracteritza la vall agrícola i ramadera del Campillo, a escassos huit quilòmetres de Setaigües (la Foia de Bunyol). On abans hi havia camps de blat, ara el formigó domina el paisatge. Es tracta de la fallida presó d’aquest municipi de 1.159 habitants, les obres de la qual es van aturar en l’any 2012 per la necessitat de reajustar els pressupostos per fer front a la crisi de 2008. En aquell moment, però, la Unió Temporal d’Empreses (UTE) formada per la constructora Sacyr i l’armamentística Indra ja s’havia embutxacat 14,5 milions d’euros i s’havien malbaratat al voltant de 600.000 euros —14.000 euros al mes— dels fons públics en vigilància. Quasi una dècada després, el Ministeri d’Interior espanyol pretén traure-la de la letargia amb la construcció d’un centre psiquiàtric penitenciari, una proposta que ha activat la mobilització dels col·lectius anticarceraris i de l’àmbit de la salut mental.
A mitjans del mes de febrer, el departament que dirigeix Fernando Grande-Marlaska, de qui depén la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries, publicava l’anunci de licitació on es fixava un pressupost de 730.000 euros per a la redacció del projecte –adjudicada a la societat d’arquitectes Sánchez Horneros, que va obtenir-ne la màxima puntuació. És només una xicoteta part del finançament total, que, segons el document de plecs publicat per la Societat d’Infraestructures i Equipaments Penitenciaris i de la Seguretat de l’Estat (SIEPSE), s’eleva fins als vuitanta milions d’euros, els quals es destinaran a acabar d’alçar i condicionar les instal·lacions de la presó a mig construir –impulsada pel govern de Zapatero per albergar 1.194 interns i alleujar la “sobresaturació” en el centre penitenciari de Picassent (l’Horta Sud).
L’hospital psiquiàtric penitenciari tindrà una capacitat per a 500 persones en privació de llibertat i diagnosticades amb trastorns mentals, les quals podran ser desplaçades dels seus territoris per complir condemna a la Foia de Bunyol
L’hospital psiquiàtric penitenciari tindrà una capacitat per a 500 persones en privació de llibertat i diagnosticades amb trastorns mentals, les quals podran ser desplaçades dels seus territoris per complir condemna a la Foia de Bunyol, tot i que l’article 12.1 de la llei penitenciària dicta que s’ha de “procurar […] evitar el desarrelament social”. Des de SIEPSE s’assegura que s’han seguit criteris sanitaris i s’han estudiat “les característiques i perfils de les persones malaltes” a l’hora de determinar l’estructura i les unitats d’allotjament més “adients” per al seu benestar i recuperació mental i social. “Sobre el paper potser sí, però a la pràctica primen els criteris restrictius”, denuncia Javier Vilalta, director d’Àmbit –entitat que treballa per la reinserció social de les persones preses– i membre de la plataforma Stop Centre Psiquiàtric Penitenciari Setaigües. Mostra d’això és la mateixa concepció d’un centre de grans dimensions –70.000 metres quadrats– i aïllat de la resta de la població; o una divisió modular que atén a mesures punitives i classifica les internes en “agudes, agressives, descompensades, estabilitzades o rehabilitades”, tal com es llegeix en el document de plecs.
Sense atenció mèdica i sobremedicalitzades
L’any 2019 van morir 194 persones a les presons de l’Estat espanyol, moltes d’elles a causa de malalties greus. La segona causa de mort és la sobredosi per consum de drogues legals –ansiolítics o metadona, per exemple– proporcionades sense un control terapèutic adequat; mentre que la tercera causa és el suïcidi, moltes vegades de persones amb problemes de salut mental que no s’han diagnosticat o notificat prèviament a l’equip mèdic –segons dades de l’informe més ampli sobre la prevalença de trastorns mentals en centres penitenciaris, elaborat pel grup Preca, huit de cada deu persones preses han sofert algun tipus de trastorn mental, sent el trastorn per l’ús de substàncies el més freqüent (76,2%), seguit del trastorn per ansietat (45,3%), l’afectiu (41%) i el no psicòtic (10,7). Aquesta manca d’informació i seguiment mèdic implica que a aquestes persones, sense tenir en compte el seu estat mental, se les puga tancar en primer grau, sotmetre a càstigs penitenciaris o que ni tan sols es destinen als centres psiquiàtrics per complir les mesures de seguretat, tal com dicta una sentència del Tribunal Constitucional, de l’any 2018.
“L’atenció mèdica en les presons és una catàstrofe”, critiquen des del grup de suport a persones preses Tokata. En data de març de 2020, en les presons de l’Estat espanyol hi havia 285 metgesses i 6 psiquiatres per a 55.180 preses, segons les dades del govern espanyol publicades en resposta a una pregunta parlamentària presentada per EH Bildu. Amb aquestes xifres “no es cobreix ni un xicotet percentatge de les necessitats de les persones amb problemes de salut mental, que en el millor dels casos reben una visita al mes”, afegeixen les membres de Tokata, qui a més denuncien la manca d’especialització mèdica: “Hi ha metges que recepten sense tenir coneixements. Tenen la gent atordida i estan fomentant el consum i tràfic de drogues suposadament legals”.
La falta de recursos i de personal s’estén a l’atenció psiquiàtrica en els hospitals penitenciaris, on les internes es defineixen com a “inimputables”, és a dir, que no poden comprendre la il·licitud de la infracció penal comesa. Per això, en teoria, aquestes institucions tenen un fi terapèutic i no sancionador, però la realitat és una altra ben diferent. En l’actualitat, n’existeixen dos: un a Sevilla –amb 158 places– i un altre a Fontcalent –371–, nucli de població d’Alacant (l’Alacantí), que serveixen de referent en la lluita contra el centre de Setaigües. “No estan dirigits a la recuperació de les persones. Es troben tancades i sobremedicalitzades fins que acaba la mesura de seguretat”, exposa Vilalta. En la mateixa línia s’expressa Lorena Navarro, treballadora social al centre d’acollida del Casal de la Pau, que fa acompanyament als presos de Picassent; i membre de la Coordinadora d’Organitzacions de l’Entorn Penitenciari de la Comunitat Valenciana (COEP-CV): “S’està creant un gueto de persones amb problemes de salut mental, aïllades i sense cap classe d’atenció social i sanitària”.
Açò mateix van demostrar, en l’any 2018, el Mecanisme Nacional per a la Prevenció de la Tortura (MNP) i el defensor del poble. Per mitjà d’una visita sense previ avís, van poder constatar que el centre de Sevilla no disposava d’un nombre suficient de psiquiatres “per a garantir una atenció psiquiàtrica de qualitat” ni tampoc d’un psicòleg titular. L’informe també denuncia l’estat de brutícia de les instal·lacions i uns protocols de contenció que s’apliquen “per períodes de temps molt prolongats”, tot i que, segons el defensor del poble, les subjeccions mecàniques s’han d’aplicar amb caràcter excepcional i pel “temps mínim imprescindible” quan “no existisca una altra manera menys onerosa”.
En el cas de Fontcalent, a principis de 2020, l’hospital només comptava amb una psiquiatra per a unes 300 persones internes, i en novembre de 2020, l’Associació de Treballadors Penitenciaris denunciava que no hi havia cap professional. “Al·leguen que el de Fontcalent està obsolet per impulsar un altre, però el problema no és eixe, sinó la falta de professionals”, puntualitza Vilalta, qui també posa els centres Castelló I i Castelló II com a exemple de les mancances: “Enguany fa tres anys que no els visita cap psiquiatra”; tot i que, segons una anàlisi de la catedràtica de dret penal Esther Hava García, publicada en l’any 2020, el 81,4% dels interns d’aquestes presons objecte de l’estudi van presentar una patologia dual –trastorn per ús de substàncies i trastorn mental.
En el cas de Fontcalent, a principis de 2020, l’hospital només comptava amb una psiquiatra per a unes 300 persones internes, i en novembre de 2020, l’Associació de Treballadors Penitenciaris denunciava que no hi havia cap professional
Sergio Pellijero, diagnosticat d’esquizofrènia paranoide, va passar per l’hospital de Fontcalent i per les presons de Picassent, Sòria, i per últim, d’Albocàsser entre els anys 2007 i 2014. En cap d’elles va rebre una atenció mèdica i psiquiàtrica adequada ni un acompanyament personal per a la seua reinserció social. “Et tenen tancat i, durant unes hores, et solten a un pati amb altres 200 presos. Aquesta és la rehabilitació i reinserció de la qual parlen”, descriu. Del seu pas pel centre psiquiàtric d’Alacant recorda les condicions “infrahumanes” i l’excés de medicalització: “Et destrossen la vida, però a les farmacèutiques els és igual, perquè eixe tractament els reporta 5.000 euros al mes”. Si mira enrere, destaca un dels episodis que més li fa qüestionar el sistema penitenciari actual, quan en una consulta amb la seua psiquiatra va entrar un comercial per oferir-los medicaments: “Si vaig a un tribunal, això no s’ho creuran, perquè soc jo qui està incapacitat”.
A la falta de recursos s’afegeix una sanitat penitenciària en mans del Ministeri d’Interior espanyol. L’any 2003, en un clima de mobilitzacions per aconseguir un sistema de salut igualitari per a tothom, el Congrés espanyol va aprovar la llei de cohesió i qualitat del sistema nacional de salut, que obligava el govern, entre altres mesures, a transferir els serveis sanitaris dependents d’Institucions Penitenciàries a les comunitats autònomes. Divuit anys després de l’aprovació de la llei, només Catalunya i el País Basc tenen transferida la sanitat penitenciària. Aquesta vulneració de la llei, segons denuncien des dels col·lectius anticarceraris, comporta l’abandonament mèdic i descoordinació de les diferents administracions, així com un augment d’una atenció fonamentada en prestacions farmacèutiques.
Centres que vulneren els tractats
Aquest model de centres psiquiàtrics suposa una vulneració dels tractats i convencions sobre salut mental i presons, que des de fa diversos anys s’orienten cap a una atenció de les persones amb problemes de salut mental judicialitzades en recursos comunitaris i dependents de les administracions autonòmiques. La mateixa direcció general d’Institucions Penitenciàries, en l’anomenat Programa Pont: Salut mental en penes i mesures alternatives, manifesta que les presons no són un espai adequat per a la reinserció social i personal de les persones inimputables i aposta per “facilitar la integració amb els dispositius socials i sanitaris comunitaris”.
En la mateixa línia es posicionen organismes com l’Organització Mundial de la Salut (OMS), en el pla d’acció sobre salut mental, el Sistema Nacional de Salut (SNS) o la mateixa Conselleria de Sanitat, en mans d’Ana Barceló (PSPV). En el document Estratègia autonòmica de salut mental 2016-2020 advoca per la creació d’una xarxa de serveis de salut mental “en què les diferents unitats oferisquen una àmplia gamma de prestacions, es coordinen entre si, garantisquen la continuïtat de les cures i es realitzen activitats conjuntes, incloent-hi la promoció i protecció de la salut mental i el tractament i rehabilitació”. Així mateix, en una reunió amb la delegada del Govern espanyol al País Valencià, Glòria Calero, la vicepresidenta i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, amb competències en salut mental, Mònica Oltra (Compromís), va traslladar la seua negativa al projecte de Setaigües i va defensar una atenció especialitzada, comunitària i de proximitat, amb centres menuts i deslocalitzats. Fins i tot, en l’estudi Dret i salut mental: assoliments aconseguits i reptes pendents, de Luis Fernando Barrios Flores, doctor en Dret que va treballar en l’hospital de Fontcalent, s’afirma que cal superar el model de grans instal·lacions i seguir l’exemple del model francès o italià, “amb espais amb un màxim de 20 llits, dotats de personal especialitzat i amb un esquema organitzatiu clarament assistencial”.
Des de la Plataforma Stop Centre Psiquiàtric Penitenciari, que ha rebut el suport de més de 200 organitzacions i entitats de l’àmbit penitenciari i la salut mental, celebren les declaracions de la consellera, però les consideren insuficients. Per això, informen que, al llarg de les pròximes setmanes, emetran diversos informes sobre la manca de recursos i les conseqüències negatives que aquest model implica per a les persones amb problemes de salut mental judicialitzades, i adverteixen que acudiran al Defensor del Poble i a les institucions europees i organismes internacionals perquè revisen el cas de Setaigües.
Davant aquest panorama de vulneracions de plans i normatives i mancances, la plataforma es pregunta el perquè no s’inverteixen els vuitanta milions d’euros en millorar les condicions i l’atenció mèdica penitenciària actual. La resposta: “El centre de Setaigües respon a un interés econòmic. És la policia de la rajola enfront de l’ésser humà”, rebla amb rotunditat Vilalta. La mateixa opinió comparteix Pellijero, qui és mostra molt més contundent i adverteix que d’ací a alguns anys “Florentino Pérez o algun fons d’inversió pegaran el pelotasso amb aquesta construcció”.
Alternatives en comunitat
Les persones amb problemes de salut mental que delinqueixen, de manera prèvia a la seua entrada en presó, ja conviuen en nuclis d’exclusió social. Els elevats índexs de desocupació –segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), en l’any 2019, només un 34% d’aquesta població era activa; 47,3 punts menys que la resta–, l’estigmatització i l’aïllament, les freqüents violacions dels drets econòmics, socials o reproductius, la mancança d’habitatge o les restriccions imposades en l’àmbit laboral, educatiu o de la vida pública són algunes de les desigualtats a les quals s’enfronten en el seu dia a dia. A aquestes, una vegada han complert la mesura de seguretat, s’hi suma “l’estigma d’haver estat pres”, explica Navarro, per a qui el sistema penitenciari no fa més que aguditzar la situació de mala salut i exclusió en què es continuaran trobant quan abandonen la presó.
Moltes expertes i els organismes internacionals ja han superat la visió restrictiva i punitiva que representaven els manicomis, que van començar a abolir-se amb la llei de sanitat de l’any 1986
Moltes expertes i els organismes internacionals ja han superat la visió restrictiva i punitiva que representaven els manicomis, que van començar a abolir-se amb la llei de sanitat de l’any 1986; i estan d’acord amb el fet que l’aïllament penitenciari no és el més adequat per tractar les persones inimputables. La seua transformació implica treballar en i des dels recursos comunitaris: “Haurien de poder ser traslladades a habitatges propis on acompanyar-les i fer-les un seguiment”, proposa Navarro.
El programa Nous Rumbs, presentat a la Conselleria d’Igualtat per la plataforma Activistes en Acció –formada per quatre col·lectius que treballen amb persones psiquiatritzades i de la qual Pellijero forma part– aterra aquest tipus d’alternativa amb la proposta d’un bloc “d’habitatges amb suport”. Es tracta de diferents unitats de convivència on les persones amb problemes de salut mental podran desenvolupar la seua vida per mitjà de dinàmiques de col·lectivització dels recursos i activitats. “Hauran de tenir capacitat pròpia per a l’autogovern i comptaran amb el suport de treballadores per a desenvolupar-la”, matisen. D’aquesta manera, i sota els principis de l’horitzontalitat, la igualtat, el suport mutu o desenvolupament integral, busquen dotar-les d’una solució habitacional i de ferramentes “per al seu retorn a la vida en societat”, així com treballar en la seua inserció laboral digna i adaptada als seus coneixements. Ara, els falta el suport institucional, i també de la societat: “Tothom s’ha de mobilitzar per poder canviar la vida de milers de persones que es troben indefenses”, conclouen des del col·lectiu Tokata.
