Salvar l’esquí a canonades

Aquests dies, la feina és intensa a les estacions d’esquí alpí del Pirineu. La temporada d’hivern és a la cantonada i la fita de cada any és poder-la estrenar a inicis de desembre, pel pont de la Puríssima. És un objectiu prioritari, perquè els ingressos durant aquests dies poden arribar a representar el 15 % de la campanya. Però, més enllà de posar a punt tots els serveis i instal·lacions, cal un ingredient que és indispensable: la neu. D’uns anys ençà, no cal esperar que caigui del cel, sinó que la major part es crea des de zero, a partir de sistemes artificials d’innivació.

La irregularitat en el règim de precipitacions, un fenomen habitual des de fa anys, ha fet que els canons de neu s’hagin convertit en un element més del paisatge de les estacions hivernals i en una garantia per poder-les mantenir en funcionament. No és un fet nou, si es té en compte que la primera xarxa de canons a Catalunya es va instal·lar l’any 1985 a La Molina (la Cerdanya), i des d’aleshores el nombre de dispositius no ha parat de créixer. Les últimes dècades és quan la xifra s’ha disparat més: a les estacions de Catalunya Sud, s’ha passat dels 2.000 canons que sumaven el 2006 a haver-n’hi prop de 3.000 en l’actualitat. La darrera estació a incorporar-los ha estat la de Tavascan, al Pallars Sobirà, que fins aquest any era una de les poques de la península Ibèrica que no disposava d’aquests aparells fixos. Si es miren les vint estacions del Pirineu català i andorrà, sis de cada deu quilòmetres de pistes ja estan alimentats amb canons. Segons l’Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i Activitats de Muntanya (ACEM), la fabricació de neu representa un 70 % de les inversions econòmiques en les pistes que fan les estacions.

“La dependència de la producció de neu hi és i hi serà en el futur”, constata Toni Sanmartí, exdirector de La Molina i responsable de Turisme i Muntanya de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), empresa pública titular de sis de les deu estacions Catalunya (sense comptar les de Catalunya Nord). En alguns casos, la dependència de la fabricació mecànica de neu ja és absoluta, com ja es desprenia del “Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya” (TICCC), publicat l’any 2016, segons el qual tres complexos –Espot Esquí, Port Ainé i Port del Comte– ja no serien viables sense aquests equipaments. I aquesta necessitat en comporta directament una altra, que és la de disposar d’aigua i energia, els dos recursos bàsics per produir la pols blanca.

En les últimes dècades la xifra de punts d’innivació s’ha disparat: Les estacions de Catalunya Sud han passat de 2.000 canons l’any 2006 als 3.000 actuals

L’informe “El llibre blanc de les estacions de muntanya de Catalunya”, publicat el 2022, assenyala que els darrers anys s’ha produït un increment en l’ús dels recursos hídrics, i xifra en 850 litres el consum mitjà per esquiador al dia. La innivació suposa, segons les estimacions de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), un 90 % de la despesa hídrica de les estacions, mentre que la resta es fa servir per a altres usos com els serveis de restauració. Uns números que el mateix organisme qualifica de “relativament modestos respecte al còmput general”, tot i el seu “possible impacte local significatiu”. Fent una aproximació de totes les estacions dels Països Catalans, la quantitat d’aigua utilitzada per fer neu ronda els 5.700.000 metres cúbics l’any, amb una despesa anual de 900 metres cúbics per canó.

D’on surt l’aigua?

L’aigua que es fa servir per fabricar neu prové majoritàriament de captacions superficials o subterrànies en cursos fluvials o fonts, mentre que una altra part també es pot obtenir de la recollida directa d’aigua de la pluja. Sobre les captacions, les estacions tenen concessions d’aprofitament. La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) s’encarrega d’atorgar aquestes autoritzacions i fixar els límits que es poden extreure, excepte a les tres estacions que beuen de les conques fluvials internes catalanes –Vallter 2000, Vall de Núria i Port del Comte–, en les quals l’autorització és competència de l’ACA. L’ens públic de la Generalitat de Catalunya fa dues inspeccions anuals a tots els complexos, també els de la conca de l’Ebre, i en aquests moments té tres expedients sancionadors oberts a estacions de les conques internes en relació amb l’aigua captada per generar neu, tot i que no facilita informació que concreti de quines es tracta ni del tipus d’infracció. La CHE no ha facilitat dades sobre les supervisions que realitza.

En el cas d’Andorra, aquesta funció depèn directament del govern, per mitjà del Ministeri de Medi Ambient, Agricultura i Ramaderia. Grandvalira, la principal estació del país i la més extensa dels Pirineus, és la que més aigua demanda: la darrera temporada va utilitzar-ne prop d’1,5 milions de metres cúbics, una xifra que va clarament a l’alça des del 2011, i que ha anat acompanyada d’un important desplegament de canons, que avui superen el miler.

A les estacions nord-catalanes, és la prefectura del Departament el dels Pirineus Orientals, qui gestiona els permisos de les sis estacions en funcionament a la zona, que capten l’aigua de les conques dels rius Segre, Tet i Aude. Un cas particular és el de Font-Romeu (la Cerdanya), ja que el domini s’alimenta directament de l’aigua del pantà de la Bullosa a partir d’un acord vigent fins al 2047 amb l’energètica Engie, que gestiona l’embassament. Aquesta companyia, nascuda de la fusió de les antigues societats públiques Suez i Gaz de France, encara compta amb un 23 % de l’accionariat sota control de l’Estat francès. L’estació pot disposar d’un màxim de 540.000 metres cúbics, un cabal superior en comparació a altres dominis esquiables més grans, i això li permet assegurar la coberta blanca, tot i tenir una situació geogràfica menys favorable per disposar de neu. La viabilitat d’aquesta pràctica, però, ha estat qüestionada per la Cambra de Comptes de la regió d’Occitània que, en un informe publicat el mes de març, alertava de la creixent necessitat de disposar dels recursos hídrics de l’embassament en episodis de sequera, com va succeir l’hivern del 2022. Per la seva banda, els operadors de l’estació, gestionada pel grup privat Altiservice, defensen que el seu impacte és mínim perquè el consum només representa un 2 % de la capacitat del pantà.

Els interrogants sobre l’ús de l’aigua es traslladen a la resta d’estacions de l’hexàgon francès, segons un informe d’abast estatal impulsat per la Cambra de Comptes per analitzar els efectes del canvi climàtic sobre l’activitat de l’esquí. El document assenyala que “l’impacte de la producció de neu sobre els recursos hídrics està subestimat en nombrosos territoris” i suggereix a les autoritats reguladores que tinguin en compte l’evolució climàtica. Aquesta situació es veu reflectida en els estudis que fa l’ens regional de dues estacions catalanes del grup Trio Pyrénées. En el cas de Formiguera, es fa notar que el complex no justifica jurídicament la procedència de l’aigua que utilitza, mentre que el projecte de construcció d’una nova bassa d’aigua a Cambra d’Ase “no té prou en compte els estudis de projecció climàtica”. Sobre el conjunt del massís pirinenc, l’informe especifica que els municipis amb estacions d’esquí consumeixen tres vegades més aigua que la resta de poblacions de muntanya i conclou que “hi ha una forta pressió ambiental i energètica”.

De l’aigua a la neu

Des de les captacions, l’aigua es trasllada per canalitzacions soterrades cap als dipòsits, on es filtra, abans de conduir-la a les basses d’aigua construïdes per emmagatzemar-la. El conjunt de les estacions del Pirineu sumen 35 d’aquests dipòsits –sobresurt Grandvalira amb nou–, unes infraestructures que la hidròloga Carmen de Jong ha comptabilitzat en més d’un miler al conjunt de les estacions dels Alps. El fet de retenir l’aigua en aquests punts de les capçaleres evita que segueixi el seu curs cap a les conques mitjanes i baixes, en opinió de la doctora en geografia Rosa Maria Fraguell, una de les autores del “Tercer Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya”. L’època de l’any en què més es produeix aquesta retenció és la primavera, quan les estacions aprofiten el desglaç per acumular aigua i guardar-la per obrir l’aixeta amb les primeres gelades. Ton Naudi, exdirector de Qualitat i Medi Ambient de Grandvalira-Ensisa, veu un avantatge en aquest fet: “La neu que s’ha produït es va fonent més a poc a poc i va penetrant dintre de la terra, cosa que no passa amb les pluges i la neu natural”.

Ara bé, el recorregut d’aquesta aigua no acaba amb la neu: quan arriba el desgel, una bona part pot retornar a l’ecosistema, i aquest és un dels principals arguments de les estacions. “No consumim aigua, la fem servir: d’estat líquid la passem a sòlid i al cap de tres mesos, la tornem a transformar en líquid”, exposa Sanmartí. Ara bé, tot i que els percentatges són variables, i depenen de factors climàtics –com el vent o la insolació– es calcula que l’aigua que torna a estar disponible un cop la neu es fon és entre un 60 % i un 90 % de la que s’utilitza, mentre que la resta es perd pel procés de sublimació, que fa que la neu s’evapori directament sense desfer-se. Així, les estacions no retornen l’aigua en les mateixes condicions amb què se’ls va concedir. És el que s’anomena “ús consumptiu”, tal com tipifica l’ACA, en referència a aquesta desaparició d’una part del seu volum. En aquest sentit, De Jong apunta també que la innivació impacta sobre la qualitat de l’aigua, en la mesura que està exposada a diversos elements contaminants, com ara bacteris patògens que es generen mentre està estancada a les basses i que s’han pogut detectar en estudis a l’estació alpina de Les Menuires. En els resultats de les proves a les estacions d’FGC, per contra, no s’han identificat alteracions d’aquest tipus, i des de l’organisme públic afegeixen que ara també fan analítiques anuals dels bioindicadors –més fiables que les fisicoquímiques–, amb les quals asseguren haver trobat una qualitat bona a La Molina i molt bona a la Vall de Núria.

Una substància objecte de polèmica a Europa ha estat el que es coneix com a Snowmax, un producte d’una empresa dels Estats Units amb aquest nom, elaborat a partir de la pols d’un bacteri que es llança a l’aigua per generar flocs de neu a temperatures més elevades. “No era innocu, introduïa nutrients a l’aigua i podia afectar la flora i la fauna i cremar els sòls”, detalla Albert Verdaguer, físic de Consell Superior d’Investigacions Científiques de l’estat espanyol. En cap estació del Pirineu no hi ha constància que s’hagi fet servir i, en general, a Europa no s’utilitza.

De fet, tots els canons de neu de les estacions catalanes i andorranes funcionen exclusivament amb aigua i aire, i només en moments puntuals, quan acullen competicions, s’hi afegeixen nitrats per endurir més el mantell. Aquesta semblança amb el procés natural fa que des de fa uns anys el sector rebutgi la denominació de neu artificial i es parli de “neu produïda” o “neu de cultiu”. Es tracta d’un cultiu que s’ha tornat cada vegada més intensiu, alhora que ha anat guanyant eficiència. Verdaguer explica que la manera d’aconseguir-ho ha estat a partir d’introduir aire a pressió, que és d’on prové la major part del cost econòmic de la fabricació. Aquest és l’altre consum principal a l’hora de produir neu: l’energètic. “Aquest aire fa que, per canvis de pressió quan surt l’aigua, la goteta entri en contacte amb la temperatura més freda i això ajuda a congelar-la”, detalla. A això cal sumar-hi, també les despeses de refrigeració i el bombeig de l’aigua per repartir-la pel conjunt de la xarxa de pistes.

El consum total d’energia ha seguit una línia ascendent els últims anys, però Toni Sanmartí remarca que el procés s’ha optimitzat molt: “L’any 85, per fer un metre cúbic de neu, necessitaves 2,4 kW i avui, n’hi ha prou amb 0,3 kW”. Afegeix que això ha permès augmentar la capacitat de producció per aprofitar les finestres de fred que ara són més escasses. Estacions com Grandvalira o Masella no han ofert dades sobre el seu consum elèctric, mentre que les del grup FGC no detallen en els seus informes anuals la quantitat específica destinada a produir neu. En els estudis de la Cambra de Comptes de la Regió d’Occitània sí que hi consta la despesa de les estacions del grup Trio Pyrénées –Formiguera, Cambra d’Ase i Portè Pimorent–, que entre el 2019 i el 2022 van gastar prop d’un milió de kWh per temporada per fer neu, equivalent a la despesa mensual de 3.700 llars.

Blanc al límit

Els darrers anys no s’han fet grans projectes d’ampliació de les estacions situades a Catalunya, malgrat algun intent fallit, com el de la Vall Fosca, o aturat, com l’obertura de La Molina pel Coll de Pal. La majoria dels complexos han centrat recursos a reforçar i modernitzar les xarxes d’innivació i, en grau més baix, a obrir nous traçats de pistes. Una clara excepció, però, és Baqueira-Beret. L’estació aranesa és la més gran de l’Estat espanyol, amb 170 quilòmetres esquiables, una xifra que des del 2009 ha crescut un 57 %. Una de les àrees d’aquesta expansió és la comarca del Pallars Sobirà a través de les valls d’Àneu on, des del 1999, ha anat fent passes per endinsar-se en els sectors de la Peülla, el Muntanyó d’Àrreu i Rialba. El 2002 rebia l’aval de l’administració per tirar-ho endavant amb l’aprovació d’un pla especial urbanístic per fer esquiable aquesta nova àrea. Tot i que les previsions inicials eren superiors, el 2015 es van rebaixar amb una modificació del pla. Cinc nous remuntadors, una superfície de 49,4 hectàrees de pistes, dues edificacions de serveis i un aparcament de 700 places és el que està en procés de desenvolupament fins més enllà del 2030, amb una inversió total que arriba gairebé als 23 milions d’euros.

Segons l’Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i Activitats de Muntanya, la producció de neu representa un 70 % de les inversions econòmiques en les pistes

Tot i un revés inicial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que anul·lava el projecte perquè un dels telecadires envaïa una zona perifèrica del Parc Nacional d’Aigüestortes
i l’Estany de Sant Maurici, l’any 2022 el Tribunal Suprem li aplanava definitivament el terreny. Però perquè es pugui lliscar per les pistes, la condició és assegurar la neu, i mostra d’això és la nova xarxa de 77 canons que està en marxa entorn del Port de la Bonaigua per garantir el pas amb esquís des de la Peülla cap a la resta de sectors de l’estació. Tot i rebre la declaració d’impacte ambiental favorable per part de la Generalitat, l’Oficina Territorial d’Acció i Avaluació Ambiental de Lleida està estudiant si uns canons ja existents a la zona formarien part d’aquesta xarxa i s’haurien col·locat abans de tenir totes les autoritzacions legals pertinents. Segons tècnics que treballen en aquest àmbit, fins fa pocs anys no era habitual exigir l’avaluació d’impacte ambiental a l’hora de muntar canons, i això podria explicar que n’hi hagués de construïts de temps enrere. Ara, la interpretació de la llei ha canviat i aquest requisit ja és la norma. El cas es va denunciar en una de les al·legacions al projecte que va ser desestimada. Consultades per la Directa, fonts de l’estació de Baqueira-Beret s’ha limitat a respondre que “el procediment ja va concloure aprovant el projecte”.

Aquest enllaç amb la comarca veïna no és només una aposta de l’estació aranesa. També l’administració pública ho contempla com una actuació estratègica per diversificar els accessos i desenvolupar el Pallars Sobirà a partir del Pla director de les estacions de muntanya 2006-2011, un document que des d’aleshores no s’ha renovat.

A la resta d’estacions del territori, la voluntat de créixer ha estat més limitada. L’únic domini que també s’ha incrementat, de forma més moderada, és el de La Molina, amb un creixement del 16 % de superfície esquiable en l’última dècada. Hi destaca l’obertura de la nova pista Barcelona, estrenada l’hivern del 2022 i que es proposava com un dels espais per acollir les proves de descens en la fallida candidatura olímpica pels Jocs d’hivern del 2030. Toni Sanmartí remarca que aquest nou traçat es va fer dintre del mateix domini esquiable, però que no hi ha cap voluntat d’arribar fora d’aquest límit. “Ja fa quatre anys que ens vam marcar aquesta fita”, explica. Una idea que comparteix el responsable de l’estació dels Angles (el Capcir), Jérôme Meunier, per qui l’objectiu és, a més, “fer servir la mateixa aigua i mantenir el mateix nombre de canons”. Per la seva banda, el cap d’explotació de Tavascan, Víctor Perisé, creu que com a estacions han de ser “més crítics i realistes” a l’hora de pensar en ampliacions, i és partidari de reorganitzar el traçat de les pistes perquè n’hi ha algunes que “per cota i orientació no té cap sentit innivar”.

La f(r)actura del sòl

A l’hora de fer noves infraestructures –siguin basses, pistes o bateries canons–, les estacions estan sotmeses a exigències ambientals, que van des d’anàlisis prèvies de flora i fauna a replantar zones on s’hagi vist afectada la vegetació. L’impacte sobre el sòl és una altra de les derivades de l’activitat, tal com reflecteix un estudi geològic de tretze investigadores de diversos centres de recerca catalans i de l’Estat espanyol a l’estació de Port Ainé (el Pallars Sobirà), publicat l’any 2020 a la revista Water.

Després d’analitzar múltiples factors, la recerca concloïa que els diversos episodis d’esllavissades detectats a la zona –que han anat a l’alça des de l’any 2006– tenen la seva causa en l’erosió del terreny provocada per les pistes. Això s’explica perquè el terreny perd capil·laritat i no hi ha vegetació que absorbeixi l’aigua, de manera que aquesta es queda a la superfície i afavoreix que hi hagi escorrentius que deriven en torrentades. L’estudi també posa el focus en les rases que es caven als laterals de les pistes per drenar l’aigua –amb una suma total de 8,34 km a l’estació pallaresa–, que s’observa com cada vegada es fan més profundes i són la via d’escapatòria de l’aigua i els sediments. Per tot plegat, les investigadores recomanaven “reconsiderar” els usos del sòl a les estacions i prioritzar la revegetació en qualsevol intervenció en el seu entorn.

Amb tot, la bandera compartida entre tots els gestors de les estacions per justificar aquests impactes és el retorn econòmic que generen de manera directa i indirecta al seu entorn.“Darrere el terme neu de cultiu hi ha una economia, hi ha la gent que viu al territori, és la matèria primera essencial”, afirma el director d’Els Angles. Amb dades del 2017, les estacions de Catalunya Sud van generar un impacte de 5,3 euros per cada euro ingressat i, pel que fa a la contractació, durant la temporada 2023-2024, van donar feina a 928 treballadores. Això és el que justifica mantenir una activitat que, tanmateix, no surt rendible per si sola. Així ho constaten els antropòlegs Oriol Beltran i Ismael Vaccaro en un article publicat a Pasos: Revista de Turismo y Patrimonio Cultural, i insiteixen en l’elevat cost de les infraestructures i els serveis associats a la pràctica de l’esport blanc, que “no es cobreixen mai amb l’explotació directa de les estacions”.

Els números de les estacions en mans de FGC ho reflecteixen. En el darrer exercici van acumular més de quatre milions d’euros de pèrdues, i només la Molina va tancar amb números verds. Entre el 2006 i el 2020, la Generalitat de Catalunya va prendre el control dels complexos d’esquí d’Espot, Port Ainé, Vallter 2000 i Boí Taüll, justament amb l’objectiu d’evitar-ne la fallida, i des d’aleshores n’ha reduït el dèficit, però no l’ha arribat a revertir. Òscar Balsells, consultor de turisme de muntanya, diferencia entre les estacions grans, que “poden començar a guanyar diners a finals de febrer o principis de març”, i les petites, “amb esquiadors que hi passen menys dies” i que “no poden arribar al llindar de rendibilitat fins a gairebé Setmana Santa”.

El suport financer públic a l’esquí arriba també, però, a les estacions privades, que en aquest cas sí que solen generar beneficis, tot i que de manera desigual: mentre en els darrers exercicis Baqueira Beret supera els 10 milions d’euros guanys, a Port de Comte tot just quadren els números. Els ajuts directes més recents al sector van ser durant els anys 2021 i 2022, quan es van destinar un total de 6,32 milions d’euros als tres complexos privats i a Tavascan (el Pallars Sobirà) –de titularitat municipal–, resultat de dues subvencions ordinàries i una d’extraordinària per la pandèmia de la covid-19, segons dades del Departament de Territori Habitatge i Transició Ecològica. Entre les partides d’aquestes ajudes, destacaven els 2,4 milions d’euros dedicats als sistemes de producció de neu. Ara bé, segons Beltran i Vaccaro, aquest tracte de favor no es queda aquí, perquè “el seu suposat desavantatge competitiu acaba sent un argument a favor per reclamar a l’administració menys obstacles davant de plans de creixement i altres formes de suport”, entre les quals inclouen cessions de zones de domini públic, millores a la xarxa viària o la promoció conjunta dels esports de neu.

El totxo salvador

Malgrat tot, la font d’ingressos principal de les estacions s’ha d’anar a buscar a una altra banda. “Les instal·lacions es paguen amb el totxo”, en paraules de Balsells. “El negoci de l’esquí radica, sobretot, en la revalorització del sòl, la construcció de segones residències i l’explotació dels serveis turístics i comercials associats”, exposen Beltran i Vaccaro, que consideren que “només les que no han fracassat en el negoci immobiliari s’han pogut mantenir al marge d’ajudes públiques”. Mostra d’això és Baqueira-Beret, que inclou en el seu objecte social l’explotació d’apartaments turístics i forma part d’un entramat de societats del sector immobiliari i turístic controlades per la família Serra Farré per mitjà del Grup Serusan i l’asseguradora Occident. Un altre cas, a menor escala, és el de Port del Comte (al Solsonès), propietat de la constructora Guimaru SL, dels empresaris Jaume Majoral i Francesc Moliné, amb diverses promocions a la zona.

A les estacions titulades per l’administració catalana, igualment, qui treu partit de l’atractiu immobiliari també són els agents privats, però estalviant-se càrregues econòmiques. Beltran i Vaccaro expliquen que “els rescats públics només afecten les companyies propietàries dels remuntadors” i, d’aquesta manera, les empreses privades poden “continuar beneficiant-se de les activitats més rendibles del sector”.

Sigui com sigui, el pes del sector de l’esquí en el conjunt de l’economia local i regional fa que alguns l’entenguin com un “servei públic a les comarques de muntanya”. Així ho veu Víctor Perisé, qui ho compara amb el metro de Barcelona, i apunta que “són diners a fons perdut que donen vida a la vall i a la comarca, i feina a quaranta famílies”, en el cas concret de Tavascan. És una idea que reafirma Toni Sanmartí: “Hem de crear riquesa suficient perquè el territori es pugui enriquir i fer que la gent hi arreli”.

Ara bé, la mateixa dinàmica del model turístic genera una externalitat negativa que posa en dubte l’equilibri d’aquesta equació: la gentrificació, com conclou el sociòleg Marc Pont a La Cerdanya: una comarca inaccessible per a molts (Institut d’Estudis Ceretans, 2024). En aquesta comarca, les segones residències representen el 63 % del total del parc residencial, un percentatge similar a la resta de l’Alt Pirineu i l’Aran, un fet que dificulta precisament l’arrelament entre els joves, per la dificultat d’emancipació, o l’arribada de nous residents fixes.

Això també suposa un problema per les mateixes estacions d’esquí a l’hora de contractar personal, com admeten els responsables tant de Turisme i Muntanya d’FGC com de Tavascan, on s’han arribat a trobar persones que han hagut de renunciar a la feina perquè no tenien on viure. Sanmartí considera que revertir aquesta situació no només ha de ser una política “de país”, sinó també empresarial, i defensa que el sector privat de l’esquí també s’ha d’implicar en iniciatives per trobar habitatge per a les seves plantilles. En aquest sentit, FGC té sobre la taula un projecte per donar suport a les noves treballadores a l’hora d’establir-se en una comarca de muntanya.

Desfeta del negoci

Amb tot, el que de fons s’imposa sobre l’esquí i el que canviarà la seva configuració és un escenari climàtic no tan llunyà. En el cas de Font-Romeu, per exemple, l’estabilitat de l’activitat estarà en perill ja el 2040, segons un estudi fet pel consorci Climsnow, amb la participació del servei públic Météo-France i diversos centres de recerca. En aquest termini, preveu que la producció de neu deixi de ser un salvavides. La innivació és, segons la Cambra de Comptes francesa, “una protecció relativa i transitòria contra els efectes del canvi climàtic”.

Des de la veïna Els Angles, fonts del complex expliquen que ara mateix treballen amb una perspectiva de vint anys a l’hora de dissenyar actuacions. I a partir del 2050, què passarà? “Es podrà esquiar al Pirineu, però segurament no als mateixos llocs que ara”, respon Marc Pons, exdirector de l’Observatori de Sostenibilitat d’Andorra, qui explica que “la geografia de l’esquí canviarà” i hi haurà “una redistribució dels llocs del sector”.

Sembla clar que els anys vinents la neu caurà cada cop menys del cel, amb el debat obert sobre si les seves repercussions ambientals –com les altres activitats d’oci– són socialment justificables. Els canons de neu hauran de seguir a primera línia del front, i poden ser un pedaç que oculti la futura data de caducitat de l’esquí o bé donar una alenada d’aire –i aigua– mentre es plantegen alternatives fora del blanc.