El senyor Masaru no haguera pogut dir si aquella dona vestia de sanitària o d’astronauta. Feia olor de líquid hidroalcohòlic i es disposava a entaforar-li un pal al nas. Els seus ulls de gel quedaven a l’alçada del melic d’en Masaru i ella es posà de puntetes per arribar-li fossa nasal. Rec-rec, furgava entre mocs, perforant-li les idees. “Positiu”, sentencià entre el batibull del centre de salut. Feia la veu esgotada de qui fa massa mesos que treballa, precària, en la follia d’una pandèmia.
Malgrat l’estès asimptomàtic, allò volia dir quedar-se deu dies clos entre quatre parets, pensà el senyor Masaru. No podria jugar a escacs al centre de salut mental, ni acudir al taller zen de bonsais. Adorava els arbres minúsculs i la sinergia que establia amb les raquítiques fulles. Raquítiques, com el sistema sanitari tan podat i retallat, tan mancat de fotosíntesi.
En arribar a l’habitatge d’on aviat el desnonarien, va preparar un te, tot agafant la novel·la distòpica de Margaret Atwood. Sense passar de la tercera línia, desà el llibre. Xarrup, xarrup de te i… Au! Gemec de llengua socarrimada.
El ioga ajuda a relaxar-se! Mat i espelma: va fer estiraments i respiracions i va fer la parsvottanasana i la dandasana i totes les posicions les deixava a mitges, inquiet, ansiós. I el gat que l’observava rumiant que tant temps practicant ioga i el senyor Masaru encara no es podia llepar el cul.
Una fiblada dorsal l’obligà a abandonar. Va apagar l’espelma. Movia els dits de les mans, com si aquell moviment nerviós entre l’índex i el polze l’ajudés a trobar el passatemps ideal. Dibuixaria. Agafà pinzell Sumi-e, però la tinta xinesa estava cristal·litzada.
Va posar dos plats a taula, flairant l’escalf d’algú que ja no hi era. Abatut i rosegant l’absència en un bocí de pa ressec, aguaitant la cadira buida: “Només allò que ja no hi és ens pertany”, deia Borges.
El múscul orbicular dels ulls se li disparà, movent-se rítmicament. Feia mesos que tenia tics cada dia. Anaven augmentant a mesura que minvava la seva xarxa comunitària i augmentava l’aïllament en aquella intempèrie social i política
Provaré de fer teletreball. Encengué l’ordinador. Bzt-bzt, brunzit hipnotitzant del disc d’arrancada del PC, l’atzar capritxós havia finalitzat la vida d’aquell trasto; obsolescència programada. Em caso en déna! De ben segur el farien fora de l’empresa de treball temporal que li donava els pocs quartos que tenia.
El múscul orbicular dels ulls se li disparà, movent-se rítmicament. Feia mesos que tenia tics cada dia. Anaven augmentant a mesura que minvava la seva xarxa comunitària i augmentava l’aïllament en aquella intempèrie social i política. Mai havia estat un home de gaires societats, però tots aquells mesos de mascareta l’havien deixat cada cop més retret. I en el desert social els nervis guanyen terreny.
Després de les primeres quaranta-vuit hores isolat, va començar a fer mosaics amb fragments de PC i estiraments nuu al balcó. Al cap tres dies, havia esgotat el paper de vàter de tant masturbar-se.
Ja feia cinc dies que estava confinat quan finalment va arribar. Sentí pessigolleig a la punta del nas i coïssor als ulls. Aleshores va brollar: Atxim! L’esternut. Tsut, tsut, tot seguit, dues estossegades intenses.
Ara sí que l’havia feta bona! Virus. Temorós per la seva salut, es fregava a la dutxa. Per tot arreu on guaitava, imaginava microbis. No podia parar de raspar-se les mans fins a encetar-les i esterilitzar els pous del nas amb alcohol. “No en quedarà ni un de viu”, es jurà.
Va ser aleshores que les va veure, i tot va prendre claredat: ungles, les pèrfides culpables. Se les mirava, atònit. Llargues i brutes, responsables de l’esternut i el test positiu que l’engarjolava.
Les ungles són un niu de virus, li deia la mare. Es posà mans a l’obra. Les va començar a retallar arran, fent fora el sutze. Les aguaità de nou: encara podien quedar microbis! En faria un bonsai
Les ungles són un niu de virus, li deia la mare. Es posà mans a l’obra. Les va començar a retallar arran, fent fora el sutze. Les aguaità de nou: encara podien quedar microbis! En faria un bonsai. Tallava cada vegada més arran de base, enduent-se amb les tisores el tou del dit. I un reguerot de sang i ell cada cop tallava més i el terra més moll. Ara el rosat de l’ungla, ara el llit blanc, un bocí de falange i s’ho embolcallava amb gases i esparadrap.
Estava immers en un bassal de sang amb bocins de dit, quan va sonar el telèfon.
—Senyor Masaru?
—Jo mateix —respongué.
—Li truco de l’ambulatori —reconegué la veu exhausta—. Era per informar-lo que hi va haver un error de laboratori, la seva PCR es va encreuar amb la d’un altre pacient. La seva és negativa, pot vostè desconfinar-se. Disculpi l’error i les molèsties.
—Gràcies, a reveure.
I el senyor Masaru va tancar els ulls, pensant en xarxa, comunitat, caliu, llavis, màscara, distància de seguretat. I va tancar els ulls, plens de soledat.
