Les darreres setmanes hi ha un tema que ha tornat a centrar l’atenció dels mitjans de comunicació i que sembla que ens ha de preocupar com a societat. L’okupació és una qüestió recurrentment prioritzada pels partits polítics com a part del seu discurs i, sovint, aquest focus mediàtic va acompanyat de propostes de llei que busquen un enduriment de la legislació, barrejant de forma intencionada l’entrada en pisos buits amb la violació de domicilis ja habitats. Aquests discursos treuen del centre la base de la problemàtica, que és la dificultat d’accedir a un habitatge que patim la majoria de la població, i el situen en la pràctica concreta de l’okupació.
En aquest sentit, l’experiència que hem viscut durant els últims quatre anys les veïnes del bloc de Sant Bartomeu 6, al barri del Raval de Barcelona, pot aportar llum a aquesta qüestió, ja que l’okupació hi ha tingut un paper important. En aquest edifici, format per vuit pisos i quatre baixos, hi vivim diferents famílies, algunes de les quals hi som des de fa dècades. Recentment, hem vist com les intencions d’un propietari, en la línia de la gentrificació general que està vivint el barri, ens intentava fer fora de les nostres cases per remodelar els pisos i poder extreure més beneficis amb lloguers més alts en pisos de luxe. Aquest procés, inesperat per nosaltres, ha suposat tota una experiència que ens ha permès entendre algunes de les coses que passen al nostre barri.
Propostes que busquen un enduriment de la legislació barregen de forma intencionada l’entrada en pisos buits amb la violació de domicilis ja habitats
Per tal d’expulsar-nos del bloc, a partir de la compra de l’edifici l’any 2016, comença un procés d’assetjament contra nosaltres. Aquest procés consisteix, en un primer moment, en deixar de realitzar les seves responsabilitats com a propietari i administrador únic. Dins d’aquestes omissions, situem la falta de reparació dels panys de les portes del terrat i de l’entrada del carrer, permetent el lliure accés a l’edifici a persones externes a la comunitat veïnal. Tampoc no s’ha dut a terme en cap moment la neteja ni el manteniment dels espais comuns, deteriorant aquests espais. A banda de l’escala i el terrat, hem de destacar l’estat depriment dels patis interiors on s’acumulava brutícia i era un focus d’insalubritat.
Tot i la nostra insistència i davant de la manca de voluntat de la propietat, per tal de resoldre aquestes deficiències, al final vam ser nosaltres les que vam haver d’arreglar les portes, netejar les zones comunes i demanar una inspecció dels patis interiors per tal de forçar la neteja d’aquests, inspecció que es va realitzar i no va tenir cap conseqüència. La resposta de la propietat davant d’aquesta mínima organització veïnal va ser col·locar-nos una bastida a la façana sense llicència, que no tenia cap més finalitat que la d’augmentar l’assetjament immobiliari, a partir de la inseguretat que provocava i al privar-nos de la llum solar que difícilment arribava als pisos, generant una pressió psicològica que s’ha traduït en episodis d’ansietat per part de les veïnes.
La resposta de la propietat davant de la mínima organització veïnal va ser col·locar una bastida a la façana sense llicència, que no tenia cap més finalitat que la d’augmentar l’assetjament immobiliari
Arribats al 2018, la propietat va apujar de to les seves agressions. Algunes de nosaltres vam patir intents d’estafa, tractant de reduir la durada dels contractes de lloguer il·legalment i ens van oferir diners per marxar a aquelles que teníem els contractes vigents. Com a conseqüència, com a veïnes ens vam reunir i compartir les inquietuds i els efectes d’aquell maltractament psicològic al qual ens veiem exposades. Algunes veïnes van cedir a les amenaces i van decidir marxar però, les que ens vam quedar, vam decidir organitzar-nos com a bloc. En aquell moment el Casal Popular i Independentista de Ciutat Vella La Galera va okupar un dels baixos que havia quedat buit, tot afegint-se a la nostra comunitat. La Galera ens va ajudar a organitzar-nos i va ser un pont de cara a conèixer el Sindicat d’Habitatge del Raval.
A partir del moment que vam començar a participar del Sindicat hem estat organitzades amb la resta del barri fent que la nostra problemàtica no fos només nostra i responent les diferents agressions de la propietat. D’aquestes noves agressions hem de destacar l’allotjament de matons amb la finalitat d’atemorir-nos i contribuir als desnonaments d’alguns pisos. Fins ara, hem pogut aturar tots els desnonaments menys un. Així i tot, i gràcies a formar part del Sindicat, vam poder mantenir el pols amb la propietat tot reubicant una família del Raval que s’havia quedat sense llar per processos especulatius similars al nostre, lluitant així una batalla dins del bloc on cada espai era important. A aquesta lluita li hem d’afegir la posició recent d’algunes veïnes que hem deixat de pagar el lloguer, afegint pressió cap a la propietat que ens volia fora.
Durant tots aquests anys, hem pogut comprovar que el paper que ha jugat l’Ajuntament en aquest conflicte ha estat el de mitjançar per evitar que el nostre es convertís en un problema visible i que s’arribés a una resolució assegurant, en primer terme, els beneficis del fons que ens intentava fer fora de casa. En aquest sentit, els anys de pressió que hem patit no han suposat cap conseqüència econòmica per al nostre propietari, ja que s’ha evitat interposar-li cap multa per falta de manteniment de l’edifici, i s’ha arribat a un pacte de lloguers socials a través de la borsa de lloguers, cosa que li permet al propietari obtenir més beneficis dels que pagarem els inquilins per pis gràcies al fet que l’Ajuntament cobreix la diferència.
S’ha arribat a un pacte de lloguers socials a través de la borsa de lloguers, cosa que li permet al propietari obtenir més beneficis dels que pagarem els inquilins per pis gràcies al fet que l’Ajuntament cobreix la diferència
Més enllà de poder seguir vivint als nostres pisos, aquest conflicte tenia una segona pota: la rehabilitació del nostre bloc, ja que l’estat de l’edifici, per l’antiguitat i falta de manteniment dels darrers anys, no podia assegurar la nostra seguretat. En aquest sentit, les negociacions entre l’Ajuntament i el propietari van arribar a una primera proposta que no obligava a fer reformes profundes i així assegurava que el fons pogués començar a cobrar els lloguers sense haver d’esperar a la finalització de les obres. Com a veïnes organitzades no podíem fer altra cosa que negar-nos a aquest pacte i hem aconseguit un segon conveni en el qual la propietat es compromet a aplicar les reformes, rebent, això sí, una quantitat de 20.000 euros per part de l’Ajuntament.
Aquest pacte i el que hem viscut aquests anys ens ha ensenyat la cruesa de la pressió immobiliària i la necessitat d’ajuntar-nos entre les veïnes per fer front a aquests atacs. A més, som conscients que l’okupació dels diversos pisos que han anat quedant buits ha estat un element clau de la nostra victòria enfront del propietari, i ha jugat un paper important a l’hora de fer-lo cedir. Només organitzades podem assegurar que els nostres interessos són defensats i, per aquest motiu, sabem que el nostre conflicte no s’acaba aquí. Seguir organitzades al Sindicat d’Habitatge del Raval i unides com a bloc és l’única garantia que seguirem sent veïnes del nostre barri.
