Com un quadre. La posada en escena està tan ben preparada que tots els detalls són importants: ningú respira fora de temps, ningú fa una pausa massa llarga, ningú mira on no hagi de mirar.
Ells seuen en una taula llarga, guarnida i una mica barroca. Al costat de les copes hi ha un micròfon per cada comensal i amb un ordre teatral cadascú pren el seu torn de paraula per lloar el gran líder. No són oligarques, perquè hi ha paraules que només es poden utilitzar en alguns països: són empresaris d’èxit del món tecnològic. Ells seuen i mengen i parlen i li diuen que bé que ho fa. Val la pena i mirar-ho i remirar-ho. Puntals del règim, que no és un règim perquè hi ha paraules que només es poden dir en alguns països. Entre les lloances, tot plegat és un espectacle feudal: senyors rendint vassallatge al seu rei.
De fet, ja ho vam veure fa un temps, a la presa de possessió: els mateixos oligarques –no són oligarques, són empresaris– aplaudint cofois al nou líder –que no és el líder, és el president– del règim –que no és un règim, és la democràcia exemplar. És difícil no pensar que potser en Yanis Varoufakis té raó quan diu que el capitalisme s’ha acabat i que el que tenim ara hauria d’anomenar-se tecnofeudalisme. A mi, així d’entrada, utilitzar paraules del passat per parlar del present em grinyola, però he d’admetre que la posada en escena hi és.
No són oligarques, perquè hi ha paraules que només es poden utilitzar en alguns països: són empresaris d’èxit del món tecnològic
Nosaltres desbloquegem la pantalla del telèfon i hi trobem un reguitzell d’aplicacions. La majoria són de franc i ens fan més senzill el dia a dia. Com pot ser tot gratis? Bé, és igual. Funciona i funciona molt bé. Donem tota la nostra informació: qui som, què fem, per on anem, quanta estona passem a tal lloc, amb qui ens relacionem, què ens preocupa, què ens agrada, etc. Total: a qui li pot importar la teva vida?
I tens raó: a ells la teva vida no els importa gens ni mica. Però la teva i l’altra i l’altra són un munt de dades (milers de milions de dades) que, ben processades, permeten entendre el món i, és clar, jugar una miqueta a fer-lo anar a la seva manera. Subtil i pràctic. I mentrestant, tu cada dia ets més pobre i ells cada dia més rics. Ves a saber, potser és casualitat.
Nosaltres, a la pantalla de les seves aplicacions, hi veiem la misèria i el genocidi. La misèria i el genocidi que necessiten tecnologia d’última generació i intel·ligència artificial, probablement tota, la del teu telèfon i la dels seus drons, hagi sortit d’aquella mateixa taula on sopen entre flors, corbates i copes de vi blanc.
A ells la teva vida no els importa gens ni mica. Però la teva i l’altra i l’altra són un munt de dades que, ben processades, permeten entendre el món
Als nostres telèfons hi veiem el patiment en directe i també l’esperança de la gent que intenta alçar la veu i fer alguna cosa. Hi veiem la llista llarguíssima d’empreses que col·laboren amb el règim genocida –que no es deu poder dir règim– i ens saturem d’informació. Nosaltres, que no podem tolerar el genocidi ni l’extrema dreta, ens mengem amb cullerades grosses les contradiccions i fem servir els seus serveis i els seus espais convençuts que és el que hi ha. Si tothom hi és no té sentit marxar-ne, ionquis d’estímuls i de solucions ràpides no podríem no ser-hi i estar-nos perdent alguna cosa interessantíssima.
Però hi ha altres sopars i altres rituals de vassallatge amb senyors més discrets i que ens passen per alt, malgrat que també viuen del nostre dia a dia. Des del menjar a les reserves d’hotels o apartaments i de cada compra uns cèntims ridículs se’n van a l’altra punta del món i fan més gran el patiment i la misèria. Alimenten el genocidi, l’ocupació o altres guerres, o l’esclavatge, o el treball infantil, o qualsevol cosa innombrable amb què mai estaríem ni mitjanament d’acord. Però sembla tan estúpid pensar que uns pocs cèntims poden fer cap diferència que no cal ni pensar-hi. A més, tan dolent no pot ser si tothom ho fa. Segur, seguríssim, que hi ha controls suficients perquè això no passi o si passa, deu ser una exageració, anecdòtic. Segurament, sí.
Potser s’ha explicat poc que al feudalisme també hi havia pagesos lliures, perquè no hi ha cap sistema perfecte
Potser s’ha explicat poc que al feudalisme també hi havia pagesos lliures, perquè no hi ha cap sistema perfecte. Ara malgrat que la tecnologia sembli haver entrat arreu, tampoc no tot passa per les seves mans i penso que si anem cap a aquest nou sistema, és aquí on hi ha l’esperança: sigui aquella app o aquell telèfon de programari lliure o sigui en la tarda parlant amb els veïns al carrer mentre el telèfon jau apagat dins de casa. O les bajanades i les menudeses: comprar a la botiga o al mercat en lloc del súper, anar a festes majors en comptes de grans festivals, les vacances a casa uns amics, l’associacionisme, l’escoltisme.
També penso que si bé cal mantenir espais petits que facin el nostre trosset de món una mica millor, no hauríem de perdre de vista tot el que tenim a sobre. No sé pas si en Varoufakis té raó o no, però és bo recordar que venim d’una terra de remences.
Ells s’alçaran de la taula i riuran. Nosaltres pagarem obedients tot el que vulguin: siguin uns pocs cèntims o deixar-los observar tot el que fem a canvi de poder continuar fent la nostra vida. I com un dimecres qualsevol, ens lamentarem i esperarem, sense fer absolutament res, que el món es posi bo o que canviïn els temps.
