“La víctima és irresponsable. No respon a res ni té la necessitat de justificar-se: és el somni de qualsevol mena de poder”. Amb aquesta sentència, aparentment forassenyada, Daniele Giglioli ens alerta del perill que les víctimes es cronifiquin en el seu rol, o dit d’altra manera: que, a força de recrear-se en el passat, adoptin una posició indiscutible que, per asimètrica amb la resta d’individus, exclou qualsevol visió de futur.
En un brillant assaig, aquest professor de la Universitat de Bèrgam revisa els paranys del que avui s’anomena “ideologia victimista”. Un paradigma propi de la societat contemporània que assigna a qui ha sofert un dany una actitud estàtica i nihilista a causa de la veritat, suposadament irrefutable, que ha hagut d’afrontar. En definitiva, “una forma de vida” encotillada en el drama a la qual Giglioli avantposa la necessitat de buscar elements disruptius, siguin el diàleg o la deliberació col·lectiva, a fi que permeti, a les víctimes que ho desitgin, deixar de ser-ho.
