Les darreres setmanes ens hem vist sotmeses a una ingent quantitat d’informacions, no sempre contrastades, al voltant de la pandèmia de COVID-19. La comunitat científica fa anys que alertava sobre el perill de propagació de noves epidèmies, provocades tant per la irrupció de noves soques de coronavirus com per altres patògens diferents. Un d’aquests grups de recerca, dirigit pel biòleg Jordi Serra, s’encarrega d’investigar la distribució d’aquests virus al medi natural, el que s’anomena ecoepidemiologia o salut ambiental. Bona part del seu treball gira entorn de l’estudi dels coronavirus, i realitza tasques de seguiment en espècies reservori al nostre territori, així com a la resta de la península Ibèrica, les Illes Canàries, el nord d’Àfrica i, darrerament, l’Amazones. El seu objectiu va més enllà d’identificar les diferents espècies de virus presents a la natura, i s’esforça a conèixer com es transmeten mitjançant l’estudi del comportament de les espècies portadores. El seu treball és fonamental per poder respondre a les preguntes que més ens fem aquests dies. D’on prové aquesta pandèmia? En quina mesura ha contribuït la nostra manera d’actuar per arribar fins a aquesta situació? Es pot tornar a repetir? I, sobretot, què hi podem fer?
D’on prové el coronavirus SARS-CoV-2 i com ha arribat a produir-se l’epidèmia de COVID-19?
Els coronavirus són d’origen animal. Les últimes recerques indiquen que fa anys que circulen. Teòricament, no haurien de passar a les persones perquè són virus d’animals, però aquest ha fet el salt de l’animal a la persona. A partir d’aquest moment, a la Xina, concretament a la ciutat de Wuhan, es produeixen diversos factors que amplifiquen els contagis. Per una banda, Wuhan és un centre molt dinàmic en l’àmbit d’estudis, així com en els àmbits comercial, econòmic i de recerca. És un hub –un centre neuràlgic– important a la Xina, que agrupa molta gent. A més a més, durant aquells dies, es produeixen una sèrie de festes tradicionals, entre elles la celebració del nou any, que fan que s’agrupin milers i milers de persones, per no dir milions. El que es produeix, per tant, és que hi ha gent infectada que arriba allà. I, llavors, és molt més fàcil que es propagui la malaltia. Aquesta no té origen en el mercat, tal com s’ha dit, sinó que és una infecció prèvia. Ara, el mercat de Wuhan i la presència de tanta gent a causa d’aquestes celebracions provoquen una amplificació. Al mercat, concretament, la gent està molt atapeïda i la humitat ambiental és molt elevada, cosa que facilita la transmissió d’una persona a l’altra. […] El fet que Wuhan sigui un centre molt important econòmicament i comercialment fa que després l’epidèmia s’expandeixi a altres zones de la Xina i del món.
Per a molts dels investigadors que heu estudiat les característiques d’aquest tipus de virus, especialment a partir del brot de SARS (síndrome respiratòria aguda greu) a principis de segle, no ha sigut cap sorpresa l’aparició d’aquesta nova epidèmia. Fins a quin punt es podia preveure que s’arribaria a una situació com la que estem vivint?
“Ara, que ja hi havia senyals i havíem tingut avisos d’epidèmies importants des de principis del segle XXI, és cert, i n’hauríem de prendre nota”
Que vindria una epidèmia estava claríssim. Ara, de quin virus i quan era molt difícil de preveure. Vaja, és impossible. Que vindria un virus que originaria la malaltia COVID-19 i que es produiria a finals de 2019 era impossible de preveure. Ara, que ja hi havia senyals i havíem tingut avisos d’epidèmies importants des de principis del segle XXI, és cert, i n’hauríem de prendre nota. Tenim l’epidèmia de la SARS el 2002-2003, que ja va ser important. També hem tingut la MERS [síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà], que es va originar el 2012 a l’Aràbia. Aquesta encara continua, amb una mortalitat major del 30%, i també és un coronavirus. Hem tingut l’epidèmia d’Ebola, la qual encara està present en alguns països africans; de Zika; de Chikungunya; de dengue… Per tant, hem tingut moltes epidèmies que s’han fet globals, i això ens estava avisant des de ja fa temps. Aquestes epidèmies, o bona part d’aquestes, es produeixen perquè ens estem exposant a nous patògens.
La pandèmia de COVID-19 està generant un impacte molt superior als episodis viscuts amb altres malalties produïdes per la transmissió d’un coronavirus, com el cas de la SARS o la MERS. Aquesta diferència recau en la capacitat d’infecció i les propietats intrínseques d’aquesta nova soca o, per contra, cal buscar l’explicació en factors d’origen humà?
Hi ha dos factors que són clau i que han canviat respecte de la SARS. Un és que aquest virus és molt més contagiós i, a més a més, hi ha molts asimptomàtics que poden ser infecciosos. D’altra banda, hi ha una altra cosa que també és important: la mobilitat de la gent en l’àmbit planetari, des de 2002 fins ara, ha augmentat moltíssim. Això fa que s’expandeixi molt més ràpidament. Una malaltia que apareix en un lloc del sud-est asiàtic, al cap de poc temps, s’ha expandit per tot el món pràcticament. Estava mirant les dades que ens han arribat de l’Àfrica i comencen a ser molt preocupants. Fixem-nos que una malaltia que apareix en un lloc del planeta es pot expandir ràpidament, i això és perquè ens movem moltíssim.
Entenc que les malalties produïdes pels coronavirus no són l’única amenaça a la qual ens exposa la pressió que exercim sobre l’entorn. Existeix un risc real de patir noves pandèmies en un futur?
Hi ha dues coses. El risc que tornen a haver-hi més pandèmies existeix. El risc que tornen a haver-hi epidèmies és molt elevat. Crec que tornarem a tenir epidèmies d’aquest tipus. Ara, potser també estarem més preparats. Espero.
A què et refereixes amb “estar més preparats”?
Espero que aprenguem lliçons i que, a més a més, tinguem un sistema de prevenció que actuï molt més ràpidament. Aquesta vegada ens ha agafat molt a contrapeu, malgrat que ho havíem dit fa molt temps. El que passa és que, és clar, quan la situació és normal, anar i dir: “Vigila, que pot passar això”, resulta molt alarmista. Això ho he sentit moltes vegades. Et diuen: “Va, calma, no esveris la gent amb coses d’aquestes, perquè vés a saber si passarà”. Això és normal. Jo crec que és una reacció normal. Però ara ja tenim experiència i sabem que pot passar. Per tant, jo crec que ens hem de preparar.
D’on prové aquest risc sobrevingut a l’aparició de noves malalties? Com hem arribat fins a aquest punt?
Torno una miqueta a l’origen: per què passa tot això? Passa perquè estem fent canvis; canvis planetaris, no només els que es tradueixen en canvi climàtic. A part del canvi climàtic, estem alterant moltes coses, i això té conseqüències, com les que estem veient ara. Ens estem exposant, com deia al principi, a nous patògens que estaven circulant, alguns d’ells des de fa molts anys, per la natura. El que passa és que no hi havíem entrat en contacte perquè en aquestes zones de la natura la gent no hi era present. Quan alterem sistemes naturals hi ha un reajustament […]. Aquest pot fer que algunes d’aquestes espècies canviïn la seva manera d’actuar i s’allotgin en construccions humanes. Amb això vull fer referència al fet que, quan al sud-est asiàtic, en els últims quaranta anys, es perd un 30% de la massa forestal tropical, vol dir, també, que aquests animals que vivien en aquestes zones no desapareixen d’un dia per l’altre. Intenten adaptar-se als nous ambients i van a viure en zones habitades per l’espècie humana. Per tant, estan molt més en contacte, en contacte directe. Si aquestes espècies són reservoris o portadores de virus, les poblacions humanes hi estan molt més exposades. Si la població humana es mou molt més, és molt més fàcil que s’expandeixi una malaltia determinada, un virus determinat, a una gran extensió de territori.
Segons la teua opinió, ha arribat el moment de replantejar-nos el nostre model d’organització social i de relació amb l’entorn natural?
“Estem davant de tres problemes greus i complicats de solucionar, però que s’hauran de solucionar. Un, evidentment, és el canvi climàtic, i ara ja se’n parla i s’estan fent coses. El segon són els canvis ambientals”
Absolutament, estem davant de tres problemes greus i complicats de solucionar, però que s’hauran de solucionar. Un, evidentment, és el canvi climàtic, i ara ja se’n parla i s’estan fent coses. El segon són els canvis ambientals. Estem alterant molt els sistemes naturals i de forma molt massiva. Per últim, molt relacionat amb això, la demografia. L’augment demogràfic de la nostra espècie comporta que incidim molt més negativament sobre els sistemes naturals. Per què? Perquè simplement som més, ens expandim, guanyem territori. Aquesta gent ha de viure i menjar; per tant, va ocupant noves zones del planeta. I aquesta ocupació, amb tanta gent, és molt agressiva. En l’àmbit global, s’estan modificant molts equilibris naturals, alguns d’ells portaven milers d’anys, i això té un cost. I el cost és, entre altres aspectes, en la salut.
Al vostre grup de recerca heu investigat la distribució de les poblacions de virus en diferents territoris, especialment en aquells que teniu més a prop. Podríeu afirmar si existeix risc de brot de coronavirus als Països Catalans o, en general, al territori europeu?
De betacoronavirus [gènere del SARS-CoV-2] aquí també n’hi ha. […] La diferència és que la fauna salvatge no ens la mengem. Al sud-est asiàtic, una bona part del problema és que hi ha molts més virus, molts més. És un punt calent de virus. I això ha sigut perquè hi ha una biodiversitat tremendament elevada. L’abundància i la diversitat de virus estan molt relacionades amb la biodiversitat d’espècies reservori. Estem en un panorama molt diferent. Ara, coronavirus sí que n’hi ha, però és que allà els ratpenats se’ls mengen, i el pangolí, la civeta salvatge… Això fa que la probabilitat que els coronavirus o altres virus passin a la població humana sigui molt elevada. Ara bé, hi ha coronavirus [als Països Catalans] i s’han de prendre mesures. Per exemple, si vas a una cova de ratpenats i toques els excrements, doncs renta’t les mans abans de menjar-te l’entrepà. Tot i això, seria molt difícil que t’infectessis. […] Aquest contacte ha de ser reiteratiu, no pot ser d’un dia.
Quines altres epidèmies poden aparéixer en un futur i com es poden previndre aquests nous brots?
Jo distingiria entre dos tipus d’epidèmies. Un són les epidèmies molt globals, que poden ser fins i tot pandèmies que s’estenen ràpidament, com és el cas de la COVID-19 […]. Hi ha tres zones del planeta que són punts calents, a partir dels quals es poden originar epidèmies d’aquest tipus. Un és el sud-est asiàtic, l’altre és l’Àfrica tropical i l’últim és la zona de l’Amazones, entre l’Amèrica Central i el nord de Sud-amèrica. Això és pel que deia abans sobre la biodiversitat. D’aquests tres, quin és el que té més números? Doncs el sud-est asiàtic, perquè està molt més connectat arreu del món. Una cosa que passi a l’Amazones és molt més difícil que s’estengui per tot el planeta, perquè no és un punt neuràlgic de l’economia. Després hi ha epidèmies locals, com dic jo. Les epidèmies locals es poden presentar aquí, a Catalunya, al País Valencià o a Europa, a causa de canvis ambientals que sovint no tenim en compte. El que tenim en compte, sobretot, és la modificació en termes de pèrdua de biodiversitat, alteració d’hàbitats, impacte visual o sonor, però no a nivell epidemiològic, perquè no es veu i sovint les conseqüències apareixen al cap d’un temps i, per tant, no s’associa l’impacte ambiental amb el fet que aparegui una petita epidèmia –o no tan petita. Aquí tenim molta feina a fer, perquè en fer modificacions, una cosa que s’hauria de tenir en compte és l’impacte que tenen en la salut ambiental. Això no es fa. Quan fas un estudi d’impacte, en general, no es fa. És important tenir-ho en compte. Hauríem d’aprendre que els impactes, a banda de l’alteració d’hàbitats, també tenen impactes en la salut.
Segons el que ens contes, se’ns planteja un futur molt incert pel que fa a la salut global. Què podem fer per protegir-nos?
“La detecció ràpida, atacar amb la prevenció, és una cosa molt important i jo crec que és una de les primeres lliçons que hem après d’aquesta pandèmia. A més a més, crec que els països, sobretot del sud-est asiàtic, s’ho han de mirar una mica”
El que s’està veient que és clau és la detecció ràpida dels primers casos. Una de les coses on crec que hem badat tots és que s’ha actuat massa tard. És clau actuar quan comencen els primers episodis de persones malaltes. Evidentment, aquest virus no el coneixíem, no en teníem informació i ens ha agafat absolutament de sobte. […] En aquest sentit, tot el que siguin deteccions ràpides, sensibles i barates de possibles nous virus és una de les coses vitals. La detecció ràpida, atacar amb la prevenció, és una cosa molt important i jo crec que és una de les primeres lliçons que hem après d’aquesta pandèmia. A més a més, crec que els països, sobretot del sud-est asiàtic, s’ho han de mirar una mica. Han de prendre precaucions, sobretot a l’hora de consumir fauna salvatge sense haver passat per un control sanitari. Una de les coses que han fet és prohibir vendre carn i animals salvatges. El problema és que ara serà una activitat clandestina i encara serà pitjor.
Abans de la pandèmia, quina resposta havien tingut les vostres investigacions per part de les autoritats?
Particularment, no he tingut relació directa ni amb el govern català ni amb l’espanyol. Abans de la pandèmia, fruit de les recerques que hem fet, hem trobat coses importants pel que fa a la salut pública i no se’ns ha fet gaire cas. Per la senzilla raó que diuen: “Alerta, que encara esverarem la gent”. I no és qüestió d’esverar la gent, perquè jo no soc gens alarmista, però sí que val la pena prendre mesures abans que passin les coses.
Actualment participes del projecte CONVAT, on proposeu aplicar noves tecnologies per a la detecció de coronavirus. Quin paper poden jugar aquests nous instruments per a la prevenció de nous brots epidemiològics?
“En els reservoris que s’estan mirant, la potencialitat de nous coronavirus que siguin zoonòtics [capaços de passar a infectar humans] és molt elevada. Això encara posa més èmfasi en el fet que hem de tenir una eina que ens permetí detectar-los ràpidament”
Precisament, el projecte que estem fent amb els nostres companys de l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2) i amb la doctora Laura Lechuga, qui el dirigeix, és posar a punt un biosensor. Què vol dir? Doncs permet que amb una mostra petita de saliva o de sang puguis detectar si aquella persona té el virus o no. Tots ens hem interessat a aconseguir que això no només serveixi per a la COVID-19, sinó per a qualsevol coronavirus. En els reservoris que s’estan mirant, la potencialitat de nous coronavirus que siguin zoonòtics [capaços de passar a infectar humans] és molt elevada. Això encara posa més èmfasi en el fet que hem de tenir una eina que ens permetí detectar-los ràpidament.
De manera anàloga a la pandèmia, la resposta de la comunitat científica amb la investigació d’aquest nou virus tampoc sembla tindre precedents. En pocs mesos s’ha publicat i compartit moltíssima informació sobre el SARS-CoV-2. Com a professional de la recerca, com valores la resposta que s’ha produït davant l’epidèmia per part de la comunitat?
En l’àmbit de recerca, s’està avançant com mai. La rapidesa amb la qual s’avança és increïble. Tothom s’ha posat a treballar en una mateixa direcció per solucionar el problema de la COVID-19. […] Van apareixent nous treballs, noves informacions, d’una manera quasi exponencial. Això és un bon senyal. Ens ha permès avançar de manera molt ràpida; molt més del que s’haguera produït sense la COVID-19. Jo crec que és un factor positiu. Tot el que són les proves d’antivirals, mirar com es provoca la infecció del virus a cèl·lules humanes a nivell molecular… Tot això ha anat molt de pressa i ha permès desenvolupar els primers antivirals, que comencen a fer efecte. A més a més, s’estan preparant les vacunes. Trigarem una miqueta més, perquè es necessita un temps per fer assajos clínics.
En el futur, quin paper ha de jugar la recerca científica per a preservar la salut pública i fer front a l’aparició de noves malalties?
La comunitat científica està aportant solucions per resoldre aquest problema de la COVID-19. Queda en evidència que la recerca ha de continuar i que és un pilar fonamental de cara a prevenir i curar les possibles epidèmies que puguem tenir.
Des d’un punt vista personal, esperes canvis socials un cop superat l’episodi de la pandèmia? En quin sentit?
Crec que s’ha de valorar amb una mica més de calma. Com a societat, hem d’aprendre que no tot està bé ni tot es pot fer. De cara a l’entorn natural, l’hem de preservar molt més. En moltes conferències explico que una de les feines per preservar la salut és preservar la biodiversitat i l’entorn natural, equilibris que s’han mantingut durant molts anys i que ara els estem alterant. Des d’aquest punt de vista, demanaria a la gent una major conscienciació. Cal pensar –a vegades ens n’oblidem– que nosaltres també som natura, que formem part d’aquest entorn. Nosaltres som natura i és molt important que mantinguem tots aquests equilibris.