Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

CoronaVIHrus o l'impacte del discurs en temps de pandèmia

L'autor fa una anàlisi del discurs bel·licista emprat pel govern espanyol durant la crisi provocada per la COVID-19 i el compara amb el relat que es va fer durant la pandèmia de la sida, deixant al descobert l'estratègia de l'Estat per delimitar un conjunt social homogeni i evitar l'assumpció de responsabilitats

/ Arxiu

El 14 de març, el govern espanyol emetia un comunicat en què Pedro Sánchez declarava l’estat d’alarma. El discurs emprat destacava per l’ús d’una retòrica marcadament bèl·lica. L’objectiu primordial de l’Estat i dels seus membres en aquesta situació excepcional, se’ns explicava, era “combatre” la propagació del coronavirus i no aturar-se fins a “vèncer”. Des d’aquella primera compareixença, lluny de relaxar-se, la metàfora s’ha intensificat i el vocabulari s’ha fet més explícit. Així, si en aquell principi el president parlava d’una “lluita” contra el virus on l’única possibilitat era “sortir-ne victoriosos”, ara parla directament d’una “guerra” en què “no podem deixar anar les armes” i en què “res ens aturarà”.

Com a resultat d’una estratègia semàntica tan simple com efectiva, l’Estat s’allunya de la seva heterogeneïtat habitual i la hispanitat es conjura en un sentiment de pertinença basat en l’oposició dialèctica jo-altre

Aquest tipus de llenguatge no hauria agafat desprevinguda Susan Sontag. L’any 1977, la pensadora escrivia sobre la freqüència amb què s’empra la metàfora militarista en el discurs. La reiterada personificació de la malaltia com a element invasor que ataca un cos pot tenir implicacions greus, advertia Sontag. La conseqüència més clara d’aquesta conceptualització semàntica és l’establiment de bàndols. Si, en el comunicat del president, la COVID-19 es concep com a “enemic”, per extensió, el jo, o encara millor, el nosaltres, el formem el conjunt de la ciutadania (espòiler: el bàndol, aquí, no es pot triar). És així com tota pluralitat queda suspesa en pro de la unitat davant d’un front comú. No ens ha de sobtar que s’insisteixi a deixar de banda “colors polítics” o “ideologies”. L’enemic és només un: el virus. Així doncs, com a resultat d’una estratègia semàntica tan simple com efectiva, l’Estat s’allunya de la seva heterogeneïtat habitual i la hispanitat es conjura en un sentiment de pertinença basat en l’oposició dialèctica jo-altre. O estàs amb nosaltres o estàs contra nosaltres.

En aquest context, l’aïllament decretat no deixa de ser la justificació perfecta per al reforçament de la frontera. Però no parlo només de fronteres de cara enfora, sinó del traçat d’uns contorns que també s’utilitzen per definir l’interior com a unitari. Aquí, la diferència entre grups no precedeix la frontera, ans al contrari: és la mateixa frontera la que justifica una suposada cohesió nacional. Fixem-nos que mentre Sánchez parla explícitament d’una crisi a escala global, ens promet poder “guanyar el virus” a escala estatal, “units” com a membres del “gran país que som”. La unió fa la força, que diuen. Però, unió de qui? Davant l’amenaça del coronavirus, se’ns informa, cal unir-se a la macroestructura infranquejable que farà front a “l’enemic que ens ha envaït”. Els “compatriotes” passen a ser, així, els membres d’un cos leviatànic amb “el Govern d’Espanya liderant el conjunt”.

La qüestió no es limita al reencaminament d’una crisi internacional cap a l’exaltació del patriotisme, sinó que els efectes del llenguatge bèl·lic inclouen la redefinició constant de qui forma part del conjunt social i qui no

Malgrat tot, la qüestió no es limita al reencaminament d’una crisi internacional cap a l’exaltació del patriotisme. Els efectes del llenguatge bèl·lic inclouen la redefinició constant de qui forma part del conjunt social i qui no. Prenguem com a exemple la crisi de la sida. El fet que la majoria de la població afectada durant aquells primers mesos del 1981 fossin homes identificats com a gais fomentava el ressorgiment de fòbies i la recuperació de mites mig enterrats. Plantegem-nos només per un segon els efectes d’anomenar l’epidèmia “càncer gai” o “deficiència immunitària gai” fins a l’encunyació dels termes “sida” i “VIH”, un i tres anys més tard respectivament. Les propostes de marcar els afectats amb tatuatges o de publicar llistes de noms als diaris no eren poc freqüents. L’objecció a la inversió de fons públics en el tractament i la prevenció del VIH/sida era generalitzada. La toxicitat de la retòrica imperant en aquest context oferiria a Susan Sontag l’ocasió de reafirmar els arguments exposats deu anys abans.

És realment possible, després de quaranta anys, que les mateixes metàfores persisteixin? En el llenguatge emprat actualment hi ha hagut una petita alteració. No és tant allò que es diu com el que no: la paraula víctima, avui dia, brilla per la seva absència. Es parla de malalts i d’afectats, però de víctimes, en aquesta guerra, no n’hi ha. Per què? Sontag deia que parlar de víctimes és parlar, implícitament, d’innocència. I parlar d’innocència ens remet, per omissió, a la idea de culpa. Per aquest motiu, parlar de víctimes de la COVID-19 equivaldria a cercar una figura de responsabilitat que no interessa.

En el cas del VIH, en delimitar un bàndol separat al qual es poden atribuir pràctiques d’irresponsabilitat, l’Estat es distancia de tota culpa i permet que tota mesura presa es concebi sempre com a acte caritatiu

En el cas del VIH, les persones afectades no s’han vinculat al conjunt del nosaltres, sinó que han quedat suspeses en un espai fronterer, més a prop de l’altres que del nos. En delimitar un bàndol separat al qual es poden atribuir pràctiques d’irresponsabilitat –consum de drogues intravenoses, promiscuïtat, pràctiques sexuals antinormatives–, l’Estat es distancia de tota culpa i permet que tota mesura presa, per molt insuficient o lenta que sigui, es concebi sempre com a acte caritatiu, com a sacrifici heroic. Es pot parlar de víctimes de la sida perquè la culpa recaurà sempre sobre un grup clarament diferenciat dels valors de l’Estat. En el cas del coronavirus, per contra, la unió del conjunt social en un sol bàndol duria l’atribució de la responsabilitat directament al nosaltres.

L’exclusió de certs grups del nosaltres institucional explica, per exemple, que als Estats Units, on cada any encara es diagnostiquen 40.000 casos nous de VIH, Donald Trump hagi proposat retallades de més de mil milions de dòlars en els pressupostos destinats a combatre el virus. A casa nostra tampoc en falten exemples. Sense anar més lluny, no va ser fins al novembre passat que es va acceptar i implementar la PrEP, el tractament antiprofilàctic preexposició per al VIH, disponible des de fa més de deu anys i recomanat oficialment per l’OMS des de fa cinc. El que això indica és simple: que, a ulls de l’Estat, certes vides valen més que altres. Convé parlar, com ho fa Judith Butler, de morts més plorables que altres, de dols més pertinents que altres, de jerarquies de la mort? El discurs dominant a la majoria de països del nord global concep la crisi de la sida com un esdeveniment històric superat. Trenta-quatre milions de morts. Mentrestant, cada any continuen morint al món un milió de persones de malalties relacionades amb la sida. Des de quin silenci es construeix el discurs? Des de quina amnèsia? Qui és altre quan convé però es recluta com a nosaltres en temps de guerra?

L’ús del llenguatge bel·licista no només promou un tipus d’interacció basada en els mateixos valors que els del colonialisme més primerenc, sinó que també rebutja tota forma de vulnerabilitat

La fase més dura de l’esclat de la sida a l’Estat espanyol, als anys noranta, va convocar un tipus d’unió molt allunyat del militarisme que se’ns proposa actualment. També ara, com llavors, els grups de suport comunitari, l’acció del voluntariat i l’esforç de les treballadores de la sanitat són exemples d’entrega desinteressada i a contrarellotge. Si la resposta social a la pandèmia s’hagués d’expressar en un cos, no seria el d’un Estat infranquejable. El cos que vam aprendre a construir és un cos en comú, un cos obert a l’alteritat, un cos que se sap vulnerable. Acceptar la vulnerabilitat intrínseca a tot individu social, ens recorda Butler, és imprescindible a l’hora de crear interaccions empàtiques i justes.

L’abordament discursiu de la COVID-19 demostra canvis respecte a la gestió del VIH/sida. Uns canvis, però, que subratllen l’esforç per mantenir i reproduir una identitat unitària. L’ús del llenguatge bel·licista no només promou un tipus d’interacció basada en els mateixos valors que els del colonialisme més primerenc –l’individualisme, la xenofòbia, l’extermini cultural, el dret a la conquesta de terres i cossos, la llei del més fort–, sinó que també rebutja tota forma de vulnerabilitat. Conscient de l’impacte del llenguatge que fa servir, el govern ha d’abandonar retòriques militars, així com ho han de fer els mitjans i, en el fons, cada persona que cregui en la construcció d’un teixit veritablement solidari. La situació actual, en què el contacte ha passat a un primeríssim primer pla, ens ofereix una oportunitat única per pensar en com volem relacionar-nos i com construïm el nosaltres.