Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les roses, un negoci extractivista amb moltes espines

Set milions de roses venudes durant la diada de Sant Jordi del 2019 feien preveure xifres similars enguany, però la pandèmia de la COVID-19 n’ha paralitzat el comerç global. Colòmbia i l'Equador són els majors exportadors transcontinentals de flors i plantes ornamentals. La campanya "Tras las flores", que es va posar en marxa l'any passat, plantejava denunciar l’impacte de festes com la de Sant Jordi, que depenen totalment de les exportacions transnacionals, i conscienciar la població catalana de les múltiples vulneracions de drets humans i laborals que genera la indústria transnacional de la rosa

El magatzem central de Royal Flora Holland, a Aalsmeer (prop d'Amsterdam, Països Baixos), la principal central de compres de roses del món. Des d'aquest punt surten cada dia 27 milions de flors i plantes ornamentals. / Arxiu

Amelia Ortiz va entrar per primera vegada a un viver de flors l’any 1971. “Quan vaig començar a treballar a la finca Flores La Conchita tenia disset anys. Era menor d’edat, com les altres cinquanta companyes de feina. Hi entrava a les set del matí i en sortia a les cinc de la tarda. El primer dia buscava el lavabo i em vaig perdre entre aquelles rengleres de flors, totes iguals. Un capatàs em va preguntar cridant que què feia. Em va amenaçar amb un pal. Vaig patir terror i maltractaments des del primer dia”, recorda Ortiz.

Avui té 66 anys i fa temps que es va jubilar, però aquesta camperola colombiana no s’oblida de l’asfíxia del CO² produït per milers de plantes arrenglerades en fileres interminables, la llum artificial de les bombetes sota les cobertes de plàstics blancs, la humitat permanent i la calor angoixant quan la temperatura superava els quaranta graus centígrads. Ortiz forma part de l’Associació Herrera i encara avui viu a Madrid (Cundinamarca), en plena sabana de Bogotà (Colòmbia). Es tracta d’una àmplia extensió de terres fèrtils, amb el clima perfecte per a l’agricultura i a mitja hora en cotxe de l’aeroport internacional El Dorado, d’on cada any s’enlairen tones de flors i plantes ornamentals cap als mercats del Nord global, en una cadena transnacional profundament feminitzada.

Als anys seixanta, la floricultura va aterrar a Colòmbia, imposada per cobrir la demanda creixent dels Estats Units. Ja aleshores era un sector precaritzat que ocupava principalment dones

Als anys seixanta, la floricultura va aterrar a Colòmbia, imposada per cobrir la demanda creixent dels Estats Units. A poc a poc, la sabana de Bogotà es va anar omplint de vivers. “Ja aleshores era un sector precaritzat que ocupava principalment dones”, recorda Ortiz. Les condicions es van anar endurint progressivament. “Primer teníem 5 llits de plantes per treballadora cada jornada, després 15, 25, 55… Avui, a les treballadores se’ls exigeix que s’ocupin de 70 llits per jornada, que tallin 350 flors per hora. Hi ha dones que semblen màquines. Físicament les deixa molt afectades. Tenen problemes al túnel carpià, d’epilèpsia, esclerosi múltiple, leucèmia, avortaments… Igual que ens passava a nosaltres –explica Ortiz– s’intoxiquen pels pesticides i agrotòxics. Fumigaven mentre érem dins. Més d’un cop havíem d’arrossegar les companyes desmaiades, treure-les d’allà i després tornar a entrar per seguir treballant”.

A finals dels vuitanta, la situació era insostenible i moltes treballadores es van organitzar per respondre a l’explotació. “L’any 1987 vam ocupar la finca on treballàvem, Flores Bogotá. Cent dones que vam resistir-hi 56 dies. Va ser una experiència preciosa, amb una gran solidaritat de les treballadores de les finques veïnes. S’hi van sumar quatre empreses més”, recorda Ortiz, amb un gran somriure. “Van haver de portar l’exèrcit i cent policies per treure’ns. Van intentar infiltrar militars als sindicats o dones policies com a informants. Els soldats venien a atemorir-nos. Nosaltres vam guanyar ganes de seguir lluitant i molta consciència”, explica aquesta veterana sindicalista.


Seixanta anys d’espines i sang

A Colòmbia, el 65% de les floricultores són dones i més d’un 25% de la mà d’obra rural femenina està ocupada en aquest sector controlat per grans empreses; la més important, Elite Flower, compta amb 8.000 treballadores. A l’Equador, les dones conformen el 50% de les plantilles. En ambdós països sud-americans, les treballadores majoritàriament són mares de famílies monomarentals, amb tres o cinc criatures a càrrec; sense casa pròpia; analfabetes o que només han pogut cursar estudis primaris; camperoles de zones empobrides per l’extractivisme o integrants de pobles originaris; sovint, són víctimes i supervivents de múltiples violències.

Són gairebé sis dècades d’indústria de les flors a Colòmbia, tants com de conflicte armat. El país sempre ha estat agrícola, però l’impacte dels monocultius extractivistes desdibuixa els territoris i posa en darrer lloc les necessitats de la població local. L’enorme presència d’agents armats causa desplaçaments forçats continus que, al seu torn, generen enormes bosses de mà d’obra disponibles perquè les transnacionals se n’aprofitin.

Plantes d’emmagatzematge d’Elite Flower, la principal productora de floricultura de Colòmbia, que compta amb 8.000 treballadores |Arxiu


Amb la població desplaçada i davant la creixent organització sindical de les treballadores locals, a partir dels anys noranta les empreses floricultores van endurir encara més les condicions i van augmentar les subcontractacions i la temporalitat dels contractes, cosa que va dificultar encara més les lluites per la millora de les condicions laborals. “Cada any, per Sant Valentí, porten dones de La Guajira, el Chocó, Pasto, de tota la costa pacífica, perquè treballin de sol a sol. Les tenen tancades a les finques durant tres mesos. No les deixen sortir, dormen en contenidors”, explica Ortiz. Moltes són temporeres forçades a rodar pel país per sobreviure treballant en diferents plantacions. “C
hapoleras que, quan no estan recollint cafè, passen a les flors. S’impossibilita l’organització sindical”, afirma.

“No parlem de petits vivers i productors locals, sinó d’enormes transnacionals”, recorda Erika González, de l’Observatori de les Multinacionals a l’Amèrica Llatina (OMAL). “Són similars a les maquiles tèxtils o tecnològiques: sectors altament feminitzats, de producció just-in-time, que intensifiquen les jornades de treball, triplicant-les o quadruplicant-les per cobrir les demandes”, assenyala, en un sector que vulnera drets econòmics, laborals, socials, territorials, culturals i de gènere.

“Cada any, per Sant Valentí, porten dones de tota la costa pacífica perquè treballin de sol a sol. Les tenen tancades a les finques durant tres mesos. No les deixen sortir, dormen en contenidors”

Precisament per defensar-se d’aquestes violències, fa una dècada es va crear la Xarxa Popular de Dones de la Sabana de Bogotà, conformada per treballadores o extreballadores de la indústria de les flors, i també les seves filles. Aurora –demana protegir la seva identitat amb un nom fictici–, activista feminista d’aquesta xarxa transgeneracional, denuncia que l’alta presència d’agents armats al territori pretén garantir la propietat privada i els interessos de les empreses. Per ella, a Colòmbia, el nivell de repressió sempre és molt alt, però, especialment en contextos com l’actual, “les forces armades estan preparades per exterminar qualsevol que suposi un mínim risc per l’hegemonia”.

“És una terra fèrtil, molt fèrtil”, explica Aurora. La població hi passa gana perquè tots els recursos i esforços agrícoles giren al voltant de l’extractivisme i l’exportació. La contaminació i la sobreexplotació del sòl i de l’aigua, sumada a la dependència envers els productes exportats del Nord global, atempten contra la seva sobirania alimentària.

 

Un primer semestre paralitzat a escala global

L’any 2019, la indústria de les flors colombiana va superar les 258.000 tones exportades. Es tracta d’un sector que ocupa més de 8.500 hectàrees de sòl agrícola i del qual depenen directament 140.000 llocs de treball –xifra que no té en compte l’economia submergida de subcontractes i treball informal. És el segon país exportador mundial i envia a l’exterior el 97% de la producció. Sols un 3% de les flors i plantes cultivades es comercialitzen en l’origen, on són producte de luxe. Als Estats Units té la principal quota de mercat: una de cada tres flors venudes a la unió americana prové de Colòmbia.

Enguany, les vendes s’han reduït un 80%. La pandèmia de la COVID-19 i la consegüent paralització dels mercats ha arribat en el primer semestre, quan hi ha el volum més gran d’exportacions mundials: Sant Valentí, el Dia de la Mare, casaments, comunions, altres festivitats i molts congressos generen uns fluxos transnacionals de flors que viatgen anualment des de les zones càlides del sud fins als mercats consumidors. Si bé l’anomenat Dia dels Enamorats, el 14 de febrer, es va celebrar encara sense talls en aquest flux extractivista, restaven quatre mesos d’auge de les exportacions.

Tant a l’Equador com a Colòmbia, les vendes de flors s’han reduït en un 80% durant el primer semestre d’enguany, que és quan es concentra el major volum d’exportacions mundials, degut a la festa de Sant Valentí o el Dia de la Mare

Només per Sant Valentí, la principal exportadora colombiana, AsoColflores, estima que es van exportar vora 660 milions de flors. Per cobrir la demanda, les treballadores van fer entre 14 i 18 hores diàries tallant flors, i les que estaven a les sales preparant rams, arribaven a treballar 20 hores diàries per cobrir aquests pics. “Imagina com impacta això en aquestes famílies monomarentals”, reflexiona Ortiz.

A l’Equador, segons l’Associació Nacional de Productors i Exportadors de Flors de l’Equador (Expoflores), les vendes també s’han reduït un 80%. Des de mitjans de febrer ha davallat la demanda: de cada deu flors collides, se’n venen dues. Les fronteres tancades, la paralització d’activitats socials, la frenada del turisme i la implantació de les quarantenes forçoses han cancel·lat les comandes a última hora. Per contra, el procés de cultiu feia molts mesos que estava encarrilat: a l’octubre es posava en marxa la maquinària per abastir la demanda mundial de flors tallades i plantes ornamentals que arriba cada primer semestre.

S’han hagut de llençar gran part de les tones de flors a punt per exportar. Tant a l’Equador com a Colòmbia, la posició de les grans indústries és mantenir els cultius i cuidar-los per garantir que no es malmetin. “La producció econòmica no s’ha aturat i, malgrat no ser un servei essencial, les floricultores tenen permís per continuar produint”, explica Aurora, encara que això posi les treballadores en risc. El treball es fa amb menys plantilla i en condicions encara més precàries. “El que abans feien dues persones, ara ho fa una de sola”, denuncia Amelia Ortiz. Amb el toc de queda, sense transports públics i els carrers buits, les dones s’exposen a més violències de les habituals, assenyala Aurora.

La Sabana bogotana està coberta per grans extensions de vivers de la indústria de les flors colombiana, on es produeixen la major part de les roses que s’exporten a escala global |Arxiu


A Madrid, Cundinamarca, compten uns 700 acomiadaments formals. A l’Equador, el Front Unitari de Treballadors (FUT) també ha denunciat centenars d’acomiadaments o de vacances forçades durant el mes de març. És incert quantes persones tornaran a treballar a les plantacions quan s’acabi la quarantena en un dels països de la regió on l’impacte del coronavirus està sent més devastador: el 60% de la població no té un treball formal, de manera que es troba sense recursos en plena pandèmia. 

Un panorama similar es dona a Colòmbia, el segon país amb més índex de desigualtat de l’Abya Yala i el cinquè del món, assenyala Aurora. “Moltes de les nostres companyes no tenen garantida l’alimentació. Hi ha molta policia de l’ESMAD [l’esquadró antidisturbis] als carrers i molts draps vermells a les finestres”, explica Aurora. Aquests draps són un senyal popular que indica al veïnat que, en aquella casa, no tenen menjar. L’estampa s’està multiplicant a les zones urbanes de Colòmbia, amb edificis sencers on totes les finestres tenen la seva bandera roja. Petites flamarades que són senyal d’alerta per posar en marxa el suport mutu i la solidaritat.

Amb el confinament, el treball es fa amb menys plantilla i en condicions encara més precàries. “El que abans feien dues persones, ara ho fa una de sola”, denuncia Amelia Ortiz. Amb el toc de queda i els carrers buits, les dones s’exposen a més violències

Què passarà quan tornin a obrir-se els mercats? Per Aurora, és evident que l’explotació i la precarització seran encara més pronunciades. A més, li preocupa que la indústria de la flor recuperi la seva activitat habitual quan encara no hagi passat el pic de contagis de la COVID-19. Els vivers són perfectes per cultivar roses i clavells, però també per propagar la pandèmia. “A l’Amèrica Llatina morirà molta gent”, assenyala aquesta activista feminista, “mentre que les grans empreses tenen assegurances per cobrir les seves pèrdues i la pandèmia no les acabarà afectant. Coixins milionaris que no arribaran, de cap manera, a donar suport a les treballadores”.


El pes pesant de les transnacionals floricultores és una cooperativa

Colòmbia, l’Equador i Kènia, tres països del Sud global, cultiven la major part de les flors que acaben decorant llars, hotels, convencions o espais públics a les grans ciutats del Nord. Però el pes pesant són els Països Baixos, amb el 43% de la quota de mercat mundial. Ara bé, no és la principal productora, sinó que fa un gran rol d’importació, comprant tones de flors i plantes que després ven.

Els Països Baixos acaparen el 43% de la quota de mercat mundial. Ara bé, no és el principal productor, sinó que fa un gran rol d’importació, comprant tones de flors i plantes que després ven

L’empresa més important de la indústria de les flors és, formalment, una cooperativa: la Royal Flora Holland. Treballa bàsicament amb el sistema de subhasta, la més gran del món, celebrada cada dia a Aalsmeer. L’edifici que l’acull, a deu minuts de l’aeroport d’Amsterdam, té una àrea similar a la de 76 camps de futbol i és una de les construccions més grans d’Europa. Cada dia, la Royal Flora Holland dona sortida a 27 milions de flors i plantes. Anualment, la cooperativa guanya 4.700 milions d’euros.

La sala de les subastes de Royal Flora Holland |Arxiu


En ser productes peribles, que ràpidament es fan malbé, per força el seu transport ha de ser aeri, la qual cosa afegeix una càrrega d’impacte ecològic al seu cultiu. Les flors viatgen en camions refrigerats des de les grans finques fins als aeroports, on aerolínies de càrrega les traslladen fins als mercats del Nord, i d’allà, de nou, són envasades al fred i transportades a dins o fora del país on s’han subhastat. 


Una tradició catalana insostenible

Una escassa part d’aquest flux transnacional aterra a Catalunya cada any. El 2019, per Sant Jordi es van vendre 7 milions de roses tallades, una porció molt petita d’un comerç que genera 8,5 bilions de dòlars anuals. D’aquestes roses, el 90% provenia de les exportacions transcontinentals. Mercabarna-Flor i el Mercat de la Flor i la Planta Ornamental de Catalunya, els dos grans centres catalans de compravenda de flor tallada, estimen que tan sols el 7% de la producció era catalana –provinent bàsicament del Maresme– i el 2% del País Valencià. Per entendre-ho, les roses venudes per Sant Jordi cultivades en territori europeu no arriben a 500.000. Actualment, seria impossible cobrir la demanda d’aquesta diada amb producció de proximitat.

(Cliqueu per ampliar) |Maria Conill Hernández

 

A més, resulta molt difícil establir la traçabilitat de les flors, ja que no hi ha etiquetatges que n’indiquin l’origen a les roses posades a la venda el 23 d’abril en botigues o parades ambulants. Ni tan sols és fàcil distingir les roses cultivades al Maresme, perquè en general no s’aplica el segell de proximitat Cultiu d’aquí, promogut pel Mercat de la Flor i la Planta Ornamental de Catalunya.

Un grup d’activistes antiracistes i feministes, articulades al voltant del negoci de la floricultura i la defensa dels drets humans, van llançar la campanya “Tras las flores“, amb el suport de la Corporació Cactus, l’Associació Herrera, Pau amb Dignitat, la Taula Catalana per Colòmbia, l’OMAL i altres organitzacions. La iniciativa plantejava denunciar l’impacte de festes com la de Sant Jordi, que depenen totalment de les exportacions transnacionals, i conscienciar la població catalana de les múltiples vulneracions de drets humans i laborals que genera la indústria transnacional de les flors. Tot i això, fonts de Mercabarna-Flor assenyalen que hi ha molt poc coneixement i consciència respecte al comerç just en el sector. “Com dius a un català que no pot regalar una rosa perquè és dolent per al medi ambient?”, es pregunta una treballadora.

Vivers de roses a la comarca del Maresme |Arxiu


Emparades per tractats de lliure comerç que permeten i promouen un model de producció industrialitzat, és difícil competir amb les grans transnacionals. Al mercat català arriben flors de comerç just, però són molt poques, segons Mercabarna-Flor. D’altra banda, la Coordinadora Llatinoamericana i del Carib de Petits Productors i Treballadors de Comerç Just (CLAC) explica al seu web que, amb el sotrac del coronavirus, ha caigut encara més el sector de flors de comerç just, un àmbit que ja presentava baixos nivells de vendes abans de la pandèmia. 

El preu final de la rosa de Sant Jordi, d’uns quatre euros de mitjana, pot arribar a ser 180 vegades més alt que el salari per rosa tallada que reben les treballadores a l’origen

A l’àmbit local català, hi ha explotacions de vivers que es plantegen deixar de produir roses. Joaquim Pons cultiva flors i plantes a Santa Susanna (Maresme), on tres productors de proximitat cultiven vora 150.000 roses per Sant Jordi. Des de Mercabarna-Flor esperen que almenys la producció local es vengui a través de floristeries en línia, però Pons no és tan optimista. “Moure la diada al 23 de juliol funcionarà per a les grans importadores de flors, però no per a qui cultivem aquí. Teníem les roses preparades per a l’abril, molt maques i d’alta qualitat. No tindrem tantes roses ni tan bones a l’estiu”, assenyala aquest cultivador.

“La rosa de Colòmbia, molt bé de preu, ens arruïna”, afegeix. A l’altra punta de la cadena transnacional, aquest preu de venda també arruïna les dones que cultiven les flors. El preu final de la rosa de Sant Jordi, d’uns quatre euros de mitjana, pot arribar a ser 180 vegades més alt que el salari per rosa tallada que reben les treballadores a l’origen. I així es tanca el cercle.