Una vegada vaig tindre una cita en un xic del poble que quasi no coneixia. Vam coincidir a les festes majors i vam quedar per a prendre alguna cosa a un poble del costat —ja se sap que mai pots tindre una cita al teu propi poble. Parlava jo tota l’estona i ell feia veure que m’escoltava. Em va dir si volia demanar una altra ronda. No ho sé, vaig contestar mirant al meu voltant. Ho va demanar igualment i quan estàvem per la mitat, va aparèixer un altre home que jo no havia vist mai i es van saludar amb camaraderia. Quan se’n va anar, em va dir que es coneixien d’embolar. Vaig caure en l’error de preguntar i ell, que fins al moment no havia amollat més de tres frases seguides, va començar a parlar-me de bous.
Jo encara no em considerava antitaurina. De fet, no sé ni si havia sentit mai aquell concepte. Havia crescut anant als bous amb mos pares: berenàvem amb amics, escoltàvem la xaranga, i pegàvem algun crit quan un bou embornava el cadafal. No sé si m’agradava anar-hi, però és lo que se feia al poble.
Fa vint anys no em considerava antitaurina. De fet, no sé ni si havia sentit mai aquell concepte. Havia crescut anant als bous amb mos pares: berenàvem amb amics, escoltàvem la xaranga, i pegàvem algun crit quan un bou embornava el cadafal
Aquella nit, ja em va anar bé la segona ronda mentre el sentia parlar de bous. Que si embolar i cordes i penyes taurines i no sé què més. Dies més tard, les amigues em preguntarien i jo afirmaria que no res, que l’únic que va fer va ser parlar-me de bous. Cap es qüestionaria res, tret del fet que quin avorriment.
Vint anys més tard, continuem igual a les Terres de l’Ebre? Sí, però diferent. La festa continua muntada al voltant d’una plaça de bous, o d’uns carrers amb barracons: les guinguetes, la carpa jove, la cervesa i les musclades. Es continua gastant un dineral cada any. A Alcanar mateix, el 2024, gairebé 100.000 euros de diners públics. Al programa de festes t’hi trobes bous per a dinar, per a esmorzar i, per si no n’has tingut prou, te’n tornen a posar ans d’anar a dormir. Embolats i capllaçats, les versions més crues i salvatges, són les que solen agradar més. La gent es muda i, després de sopar, cap al bou embolat.
Per què dic que ara és diferent? Molt fàcil: ara hi ha veus —algunes— dissonants. No moltes, no vos penseu. El tema taurí és candent i aquí si escrius un article contra els bous és fàcil trobar-te el cotxe ratllat l’endemà. Per a posicionar-te contra els bous s’ha de ser o una mica kamikaze, o no tindre res a perdre. La gent que viu a sou de la política, se’n guardarà prou de posicionar-se i continuar pagant una festa que cada vegada és menys de tots.
L’altre dia, parlant amb un veí, em va dir que allò que més li molestava era que els discursos antitaurins venien de gent de fora —cosa que no és certa, però qui té altaveus a la TV3 no som precisament nosaltres. I aquí rau la qüestió: hi ha una part de mi que, malgrat tot, ho entén
I a on està la complexitat? L’altre dia, parlant amb un veí, em va dir que allò que més li molestava era que els discursos antitaurins venien de gent de fora —cosa que no és certa, però qui té altaveus a la TV3 no som precisament nosaltres. I aquí rau la qüestió: hi ha una part de mi que, malgrat tot, ho entén. Perquè sempre han parlat per nosaltres i, fins i tot, quan parlen de nosaltres, ho fa gent que no som nosaltres. Per a molts, els bous no són només una festa, sinó infantesa, vincles familiars, i una manera de sentir-se part d’un col·lectiu. No és fàcil qüestionar allò que t’ha fet sentir que pertanys a alguna cosa. Per este mateix motiu, molts han reivindicat allò taurí com allò nostrat, com la nostra identitat, símbol i bandera. Tanmateix, a costa de què? De fer el mateix sobre el qual ells mateixos es queixen: Parlar dels bous sense tindre’ls en compte. La festa gira al voltant d’un animal i resulta que el menys important és l’animal en si.
L’altre dia, a Ulldecona, projectaven Sí als bous, de Jusep Moreno, un documental que posa la càmera, per una vegada, des de la perspectiva del bou. Lo bou no patix, diuen els boueros. A parer meu, este documental no només ho posa en qüestió, sinó que ho desmunta. Et passes gairebé una hora contemplant senyors torturant un animal. El mateix veí em contava que el bou només ha de sortir a torejar uns quants dies, i la resta està molt ben cuidat a les ramaderies. Genial. Reivindiquem el maltractament com a moneda de canvi, aleshores. Cosa que, per cert, no se’ns acudiria fer amb el nostre animal de companyia. Però els bous… ah.
Per a molts, els bous no són només una festa, sinó infantesa, vincles familiars, i una manera de sentir-se part d’un col·lectiu. No és fàcil qüestionar allò que t’ha fet sentir que pertanys a alguna cosa
A les Terres de l’Ebre també diem Sí als bous. Ho diem molts de nosaltres que hem crescut anant-hi, que ho hem vist des de menuts. Que fa vint anys, no sabíem que existien arguments per rebatre a un senyor que es passava dues hores en una cita parlant de bous. És possible canviar d’opinió sobre les tradicions. Dins la plaça de bous no hi ha tradició. Hi ha la barbàrie de la masculinitat, hi ha violència subvencionada, hi ha maltractament animal. Continuar sent còmplice —per acció o per silenci— potser és no estimar, ni entendre, la identitat. I continuar donant arguments perquè els d’allà dalt, els de la ciutat, continuen parlant de nosaltres… sense nosaltres.
