Va haver-hi aquelles colònies, a finals dels anys noranta. La Núria era a les dutxes amb dues amigues de classe, els queia l’aigua avall, reien per l’adolescència que s’anticipava. Tot d’una la porta de la dutxa es va obrir, i qui l’havia obert era l’Alba, riure sorneguer, cabell ros rasurat, una sola arracada. Van sonar crits, i els nens de les dutxes veïnes, encara massa petits per excitar-se de debò, van acostar-se per observar i riure’s de les tres nenes nues, que eren peretes verdes de Sant Joan. La Núria va sentir un malestar, després se’n va oblidar, i quan l’autocar de tornada a Barcelona va aparcar davant la porta de l’escola, la Núria va baixar corrents per saludar els progenitors i després va buscar l’Alba per acomiadar-se’n, estrènyer-la i sentir aquella olor que mai saps si és de carn o és de roba però sempre és d’algú que la fa. I l’Alba en feia, una olor dolça que entusiasmava.
Alguns divendres la Núria i l’Alba quedaven per anar als Lauren Cinemas. Es perseguien a la cua de venda d’entrades i lliscaven a propòsit pel terra de rajola nova.
–T’agrada el Cayu? T’agrada? T’agrada? A l’Alba li agrada el Cayu! A l’Alba li agrada el Cayuuu!
–No t’ho diré! Ha! –i l’Alba feia la traveta a la Núria i es tronxava, el tors cap endavant i les dents al descobert, es moria de riure uns segons i després s’esfumava cap al carrer o cap als lavabos.
Dos anys més tard, la fila índia al pati interior de l’escola. Els cabells rossos i llargs de l’Alba a l’alçada de la cara de la Núria. La Núria va apropar-se per ensumar l’almesc, els ulls tancats durant una mil·lèsima. Després tots van obeir la mestra i van pujar les escales cap a l’aula. De nit, a casa, la Núria escrivia:
ALBA X CAYU CAYU X ALBA, ALBA X CAYU CAYU X ALBA
El Cayu era desmanegat, cap bombat desproporcionat al cos, passava les estones en un racó entre dibuixos. Era poc àgil i feia olor de flatulències. L’Alba ja no anava rasurada, portava vestits. En tenia un de color vermell poma. La tela del vestit no era maca ni cara, el seu pare era un andalús conductor de trens i un fanàtic de l’egiptologia. La Núria és com si el veiés ara, Ves, este es Ra, el dios Sol, i recorda que els llavis vermells passió d’aquell home calb i amable eren com de gominola, com els de l’Alba. I l’Alba de cabells llargs era maca dins el seu embolcall vermell estrany. La Núria se la mirava i la veia incòmoda i tímida amb una cuixa matussera damunt de l’altra, asseguda davant la taula de la classe de sisè de primària. La Núria d’onze anys creia que l’Alba del vestit vermell i els cabells llargs el que volia era córrer pels prats i jugar a fusells imaginaris. Durant l’hora del pati matiner dels dilluns i els dimecres, la Núria enfilava sola i discreta les escales de marbre. Obria l’aula pudent de nens i mines de llapis, s’apropava al prestatge on hi havia els llibres de tots (Querida Susi, querido Paul, correspondència tediosa entre un nen i una nena de lectura obligada) i robava el nombre de volums necessaris perquè, d’acord amb la distribució canviant de les cadires que hi havia a l’aula, l’Alba i el Cayu haguessin de compartir llibre. Quan l’hora de pati s’esgotava, el ritual de la fila índia i les escales es repetia. Les criatures anaven vestides amb una bata blanca i blava, les de les nenes folgades amb quadrats blancs, les dels nens amb ratlles blaves i un cosit horitzontal a la cintura, com si es tractés d’un frac que els preparava per ser homes empresaris, iupis o prínceps de Sant Andreu de Palomar –que més aviat és seu dels treballadors de la Maquinista i dels professors de secundària. Passada l’estona del pati, els alumnes de sisè pujaven a l’aula per fer una hora de lectura en veu alta. Per sorpresa de la mestra, cada dilluns i dimecres faltaven exemplars de Querida Susi, querido Paul. Ella, dona de gestos de cigne i elegància estricta mai impostada, amb aquella manera seva d’acaronar-se la panxa quan estava a mig embaràs: “Vaja, Alba, hauràs de tornar a seure al costat del Marc!”. I l’Alba amb el vestit vermell, una mica enrojolada, acostava la cadira al costat de la del Marc Cayuela, i la Núria els observava satisfeta rere les pàgines de Querida Susi, querido Paul. El Marc Cayuela també s’enrojolava i es pensava qui sap què.
Una tarda d’hivern, a principis del nou mil·lenni. L’Alba i la Núria van quedar per devorar bosses de patates en un banc de les Rambles. Fresquejava però encara era clar. L’Alba feia un parell d’anys que havia deixat l’escola. Menjaven i veien famílies passar amb cotxet, adolescents més grans que elles.
–Em vaig començar a posar vestits perquè creia que això era el que volies. Ho vaig fer per agradar-te.
–Què? Jo no volia que et posessis vestits, Alba. No semblaves tu, estaves rara –l’Alba de tretze anys no portava vestits ni anava rasurada, duia una trena petita, seia amb les cames com una índia.
–Vaig marxar del Laia perquè m’agradaves.
Frec del vent, el crepitar de la bossa de Doritos de plàstic. La Núria que l’any 2000 no havia fet petons a ningú. L’Alba la mirava amb els ulls més grans i blaus del compte, i la Núria va reviure unes altres colònies, la nit de discoteca, l’Alba amb mitja melena i una samarreta de tirants estreta, pits que suggerien la dona que hi hauria. El Cayu i l’Alba, el Cayu i l’Alba, aquesta nit he de fer que ballin junts el Cayu i l’Alba.
–I el Cayu? T’agradava el Cayu?
L’Alba, muda, amb una ganyota de dolor als llavis. La Núria no és un noi, no és un noi, no és un noi, i l’envaïa la mateixa tristesa que havia sentit a les colònies als anys noranta, després que l’Alba hagués obert la porta d’aquella dutxa.
–Voldries que fos un noi, no?
–No. No ho sé.
Van aixecar-se per caminar Sant Andreu avall, fins a les vies. Va fer-se de nit.
–Saps com aquella cançó de Sopa de Cabra? Una que diu “seeeent la niit, que no s’acabi maaai”. M’agradaria que avui durés per sempre.
No és un noi, no és un noi.
La mare de la Núria, del sofà estant i amb la tauleta a les mans una tarda endiumenjada de l’any 2016:
–Tu de petita estaves del tot enamorada del nen que era l’Alba. Perquè era un homenet, l’Alba. Se li notava tant! –i la mare alça els ulls al sostre, es mossega el llavi inferior entre exclamativa i divertida.
A l’Alba se li notava. No com a la Núria, que mai no s’ha passat nits desperta prop de l’Alba del coll d’ivori, ulls blaus beatífics, llavis de gominola. I llepar els seus pits petits i baixar fins al pubis, veure l’Alba que se m’escapa entre els dits i se’m desfà a la boca com un M&M.
–Sí, era un homenet, l’Alba.
