Pitu és un periodista navarrès que forma part del col·lectiu comunicatiu Ahotsa.info. Veí de Noain però natural de Pamplona, va passar un any i mig en presó preventiva per la seva tasca periodística a la pàgina web antirepressiva Apurtu.org. Després de dipositar la fiança que li van imposar, va recobrar la llibertat. Finalment, el seu cas no va arribar a judici i va acabar sent arxivat per l’Audiència Nacional espanyola
Què feies abans que et detinguessin, el gener de 2011?
Uns anys abans, havíem creat una pàgina web que es deia Apurtu.org, on publicàvem informació sobre el que passava a les presons, la repressió que es vivia als carrers de Navarra i les vulneracions de drets humans, civils i polítics que es produïen, la majoria relacionades amb el conflicte que hi ha entre Euskal Herria i els estats espanyol i francès. Era una pàgina web que es podia titllar d’antirepressiva.
En aquella època, la política d’il·legalitzacions estava en ple apogeu i érem objecte de batudes policials pràcticament cada setmana. Llavors, ser jove, abertzale i tenir militància política gairebé volia dir estar al punt de mira. Molta gent acabava a la presó. Tot aquest escenari de repressió va fer que un grup de persones que estàvem molt sensibilitzades amb aquests temes des de feia temps ens ajuntéssim. Vèiem que hi havia un buit informatiu; tot el que estava passant no tenia un reflex real, per exemple, a Internet.
No fa tant temps, però eren èpoques diferents. Internet no tenia tanta repercussió.
Efectivament. En aquella època, per exemple, els vídeos no eren una cosa habitual. Nosaltres vam veure que calia publicar aquesta informació, que havia de tenir un lloc a Internet i que, a més, calia fer-ho en formats que fossin seductors per a la gent que estava començant a ficar-se a la xarxa. En aquell moment, fer un vídeo d’una roda de premsa o d’una manifestació era una cosa revolucionària i vam començar a fer-ho. En poc temps, la pàgina va adquirir una rellevància bastant important. Vam decidir engegar el que anomenàvem la primera televisió antirepressiva a través d’Internet. Una televisió que, en si mateixa, no era més que un canal de live stream on nosaltres anàvem carregant els vídeos que realitzàvem. Fer això i anunciar-ho a so de bombo i platerets va suposar, entre altres coses, que l’ABC tragués una informació a la portada dient: “Proetarres engeguen una televisió per animar els seus presos”. Però, quan els presos no tenen Internet, els pots animar ben poc. Van fer un reportatge que, evidentment, estava cuinat a vés a saber quina comissaria de policia. Aquest va ser l’avís que ens va fer adonar que estàvem al punt de mira.
Què succeeix a partir d’aquest moment?
Van atacar informàticament la pàgina web i vam decidir tornar a engegar-la. Abans d’això, vam fer una campanya de suport amb un munt de mitjans de comunicació per denunciar que l’atac de l’ABC havia estat orquestrat i per reivindicar la llibertat d’expressió. Sabíem que el que havia passat era el preludi del que, posteriorment, portaria al tancament de la pàgina web i que, segurament, acabaríem detinguts; era el que estava passant a molta gent… i així va ser.
Poc temps després, l’Audiència Nacional espanyola ordena el tancament d’Apurtu.org i llança una operació policial contra vosaltres.
“Ens detenen el 2011, just una setmana després de l’anunci de la treva d’ETA. L’Estat necessitava respondre mediàticament a aquesta iniciativa”
Ens detenen el 2011, just una setmana després de l’anunci de la treva d’ETA. L’Estat necessitava respondre mediàticament a aquesta iniciativa i, entre altres coses, va detenir les quatre persones que estàvem més involucrades a Apurtu.org. El mateix dia, hi va haver una altra operació policial i, en total, van detenir nou persones, si no recordo malament. Ens relacionaven a tots, però, a nosaltres, ens va detenir la Policia Nacional espanyola i, a les altres persones, la Guàrdia Civil. Vam estar quatre dies incomunicats, abans de comparèixer davant del jutge. Se’ns acusava, bàsicament, de ser part de l’aparell de comunicació d’Askatasuna, una organització antirepressiva de defensa dels drets de les persones represaliades que havia estat il·legalitzada perquè es considerava successora de les Gestores Pro Amnistia. Per l’Audiència, militar a Askatasuna era militar a ETA. Deien que Apurtu era part de l’aparell de comunicació d’Askatasuna i, per tant, se’ns acusava de pertànyer o col·laborar amb ETA. Els tres companys d’Apurtu van quedar en llibertat amb càrrecs després de pagar les respectives fiances i, a mi, em van enviar a la presó perquè em consideraven el capitost “en grau de dirigent”, no sé com dir-ho.
Vosaltres prevèieu que pogués passar tot això?
Des del moment en què l’ABC publica aquesta portada i sofrim el ciberatac, sabem que tard o d’hora pot passar. Però, el gener de 2011, hi va haver la treva i… penses que potser ja te n’has lliurat. De tota manera, jo no era molt optimista perquè sabia que, en aquell moment –com ara–, l’Estat no apostava per una resolució democràtica del conflicte ni per iniciar cert diàleg. Com a anècdota, jo recordo que la meva mare em va dir: “Amb la treva, potser estarem una mica més tranquils”. Jo li vaig contestar: “Bé, bé, això caldrà veure-ho”. Creia que acabaríem a la presó, no sabia qui, com o per què, però la veritat és que érem bastant conscients que en un moment o altre passaria.
Llavors, la vostra detenció i el teu empresonament va ser exclusivament pel vostre treball periodístic.
Ells mateixos ho deien a les actuacions judicials. Les coses que se’ns imputaven eren publicar vídeos de determinades temàtiques, donar certes informacions, etc. Per a ells, això eren indicis de prova que estàvem a les ordres d’ETA. Es van emportar càmeres de vídeo de casa nostra, cintes d’enregistraments, ordinadors, discos durs plens d’arxius d’informació i documentació periodística. No van trobar cap arma ni cap explosiu ni res que ens pogués relacionar amb una organització armada. Quan del que t’acusen és de fer una labor periodística, el que busquen és paralitzar-la. L’objectiu era que es deixés d’informar sobre aquestes qüestions. Ens feien seguiments i recerques policials des de feia molt temps. Podien fer-ho en qualsevol moment per una qüestió de conjuntura política i de necessitat de donar un cop repressiu.
Com va reaccionar la societat basca?
A Pamplona, hi va haver una manifestació per denunciar les detencions durant les dues operacions d’aquell dia que va reunir més de deu mil persones. D’una banda, es considerava que era un atac a la llibertat d’expressió, però, en conjunt, s’entenia que era un atac contra els drets civils i polítics i contra el procés que s’havia obert a Euskal Herria. Nosaltres vam rebre un suport especial de mitjans de comunicació i periodistes del País Basc i també d’altres llocs. Plovia sobre mullat. Aquí, ja havíem viscut molts tancaments de mitjans de comunicació i no sorprenia ningú. Veníem dels tancaments d’Egin, de diverses revistes, d’Egunkaria, d’atacs contra ràdios, etc.
A nivell personal, com gestiones una situació en què saps que l’únic motiu que t’ha portat a la presó és exercir el teu dret a informar lliurement?
“Tenia bastant clar que passaria dos anys a la presó i que, si el judici es feia abans de sortir-ne, tenia molts números de ser condemnat, tret que les coses canviessin molt”
Tenia bastant clar que passaria dos anys a la presó i que, si el judici es feia abans de sortir-ne, tenia molts números de ser condemnat, tret que les coses canviessin molt. Les proves que hi havia contra nosaltres eren evidents. Ens acusaven de gravar determinats actes amb una determinada intencionalitat. La intencionalitat la dictaminaven ells i, evidentment, jo havia participat en aquests enregistraments; no ens amagàvem, nosaltres fèiem un treball totalment públic. Tenia bastant interioritzat que passaria una temporada llarga a la presó. L’alliberament va ser una gran sorpresa. Un altre jutge va agafar el tema i, després d’un any i mig de reclusió, ens va treure de la presó d’una manera força inesperada després de pagar una fiança.
Surts de la presó, però la causa continua oberta
Va continuar oberta durant un temps. Un cop fora de la presó i abans que es resolgués la causa, vaig començar a treballar a la pàgina web Ateak Ireki i, poc temps després, l’Audiència Nacional espanyola en va ordenar el tancament. La van relacionar amb Apurtu.org perquè deien que Ateak Ireki n’era la successora i, per tant, continuava sent el mateix. Tres setmanes després, les advocades em van trucar i em van dir que el jutge acabava de demanar que s’arxivés la causa d’Apurtu perquè no quedava acreditat que s’hagués produït cap delicte. Finalment, el sumari contra les quatre persones acusades de pertànyer a Apurtu es va arxivar. Això va generar una situació estranya perquè l’Audiència Nacional havia tancat Ateak Ireki basant-se en el fet que era la successora d’Apurtu, però, alhora, reconeixia que Apurtu no havia comès cap delicte. Fa uns mesos, ens van tornar el material confiscat durant l’operació policial, una cosa molt estranya. Ens van tornar càmeres de vídeo, discos durs que estaven danyats i als quals no hem pogut accedir i una sèrie de materials i arxius que formaven part del que s’havien endut. Per aquesta banda, fins i tot ens podem considerar privilegiats, però, evidentment, ningú no ens ha demanat disculpes pel que ens va passar, no hi ha hagut cap tipus d’indemnització per l’any i mig que vaig passar a la presó a Madrid, dispersat, a centenars de quilòmetres de casa, com la majoria de presos polítics bascos. No hi va haver cap tipus de reparació econòmica ni moral. Simplement, el cas es tanca i ningú no t’explica res més. Si no hi havia proves per portar-nos a judici, quina mena d’indicis o proves hi havia per detenir-nos i empresonar-nos? Tots els nostres noms i imatges van sortir als mitjans de comunicació –amb tot el que això comporta– i, després, es va tancar el cas. Com funciona la justícia a l’Estat espanyol?
Quin efecte ha provocat la repressió que has patit, tant a nivell individual com col·lectiu?
La repressió sempre té uns efectes positius i negatius per a ells. Moltes vegades, aconsegueixen desactivar les persones represaliades i crear una sensació de por que impedeix que altres persones s’incorporin a la lluita. També generen una onada de solidaritat que, segons com aprofitis, et pot fer remuntar, fins i tot amb més èxit. En certa manera, és veritat que la repressió acaba sent un fracàs per a ells, però no hem de menystenir els seus efectes. Euskal Herria és un exemple de superació i d’haver sabut tirar endavant en situacions que gairebé ens tornaven als temps del franquisme. Els mitjans necessitem més unitat per denunciar aquests casos; hi ha molta gent que té un peu a la presó per fer fotografies i informar. Hem d’intentar aconseguir que la denúncia a favor de la llibertat d’expressió sigui molt més general. Hi ha molta hipocresia perquè hi ha mitjans que parlen de llibertat d’expressió, però solament existeix si la pots comprar. Amb nosaltres, el que van aconseguir va ser, d’una banda, que la gent s’enfadés i, de l’altra, que creéssim quelcom molt més gran. Vam crear Ahotsa.infodesprés d’una campanya de crowdfunding, mitjançant la qual vam recaptar milers d’euros per poder tirar endavant el projecte. Vam rebre molt suport a tots els nivells i vam aconseguir crear un projecte que, avui dia, perviu i que fins i tot és més referencial del que van ser Apurtu o Ateak Ireki en el seu moment. La nostra aposta era ajudar a impulsar un canvi polític i social a Navarra i el que veiem és que hem col·laborat a fer possible aquest canvi. Fa més d’un any que treballem i ara estem veient els resultats.
Creieu que l’escenari ha canviat o penseu que podeu continuar sent objectiu dels envits repressius de l’Estat?
“No hem d’oblidar que tenim l’amenaça de la llei mordassa, unes mesures que ja s’han aplicat a Euskal Herria i que ara s’aplicaran a tot l’Estat. Necessiten la repressió per paralitzar els moviments dissidents”
Evidentment, la situació ha canviat força. Jo crec que, actualment, l’Estat s’ho pensa bastant, a l’hora de fer certes coses. No hem d’oblidar que tenim l’amenaça de la llei mordassa, unes mesures que ja s’han aplicat a Euskal Herria i que ara s’aplicaran a tot l’Estat perquè necessiten la repressió per paralitzar els moviments dissidents. Pot haver-hi repressió contra els periodistes que qüestionen l’hegemonia dels grans mitjans de comunicació, per això s’estan dotant d’eines jurídiques i repressives. Ho faran i no sé si ens tocarà a nosaltres; de fet, ja hem sofert alguns assenyalaments. Durant la primera operació Aranya, van arribar a dir, pel fet d’haver informat que s’estava produint, que el que preteníem era avisar la gent que podia ser objectiu d’aquesta operació.
Penses que l’estat d’excepció que s’ha viscut a Euskal Herria s’està estenent a la resta de l’Estat? Potser ja s’hi ha estat aplicant la llei mordassa durant els últims anys, allà.
Euskal Herria ha estat un laboratori repressiu en moltes ocasions. Les coses que els han funcionat aquí i que, a més, han estat legitimades per molts mitjans de comunicació –fins i tot mitjans que s’autoanomenaven progressistes i d’esquerres–, les aplicaran a l’Estat espanyol. Aquí, s’han tancat mitjans de comunicació i a la gent de Madrid moltes vegades li era igual, perquè això era cosa dels bascos. Quan sents la frase “tot és ETA”, ja sabem el que passa. Tot el que s’ha utilitzat aquí ha estat utilitzat gairebé de la mateixa manera a l’Estat espanyol; de vegades amb un matís diferent, però és la mateixa criminalització. D’una banda, m’entristeixen tots els episodis repressius que puguin estar ocorrent i m’entristeix encara més que els estiguin aplicant precisament perquè han estat legitimats per l’opinió pública a escala estatal. Quan s’aplaudien les actuacions del jutge Garzón contra l’esquerra abertzale, s’estava donant carta blanca a l’Estat perquè utilitzés aquestes mesures repressives contra una altra dissidència. Cal que ho analitzem des d’aquesta perspectiva i que, de cara a properes ocasions, siguem una mica més intel·ligents. Fins i tot ara, es poden produir episodis d’aquest tipus a Euskal Herria i caldria que, des de l’Estat espanyol, s’oferís solidaritat perquè, si no els aturem allà, també ho faran aquí. Ni que sigui simplement per una mica d’egoisme, Quan vegis les barbes de ton veí pelar, posa les teves a remullar. Mentre aquí carregaven violentament contra la gent a les manifestacions, a Espanya s’aplaudia. Ara, resulta que estan exercint aquesta violència contra el seu propi poble. Si legitimes que es doni una pallissa a un basc, per què no a un que està fent una mica de rebombori a Madrid?
Què els diries, als jutges que van ordenar l’operació, els policies que la van executar i els mitjans i els sectors de la societat que van callar davant l’atropellament a la llibertat d’expressió que vau patir?
Que ara cullen el que han estat sembrant durant tots aquests anys. Jo els veig bastant preocupats pel que està passant a l’Estat. La gent ha perdut la por de rebel·lar-se a molts llocs i això els fa por. Estan perdent quotes de poder i jo crec que, els propers anys, encara en perdran més. Hem de continuar fent aquesta tasca d’informació, de convèncer, perquè aquests canvis vagin arrelant i, veritablement, tinguem l’oportunitat fer possibles unes altres formes d’entendre la vida i les relacions entre les persones. Aquesta construcció és el camí. Missatge per a ells? Més que res, per a la nostra gent: anem pel bon camí; evidentment, ens costarà, però hem de continuar lluitant al carrer i, nosaltres, almenys des del nostre àmbit, que és el comunicatiu, continuarem donant guerra perquè, això, ho hem de guanyar.
