“Si mengéssim menys porc i més xai, contribuiríem a reduir els incendis”

Va néixer a Barcelona, viu a Manresa i treballa a Girona. Amb tota una trajectòria vital en contacte amb el món forestal, Edgar Nebot es va formar en tècnica agrícola i, més tard, es va llicenciar en Enginyeria Forestal a la Universitat de Lleida. Apassionat de la gestió d’ecosistemes i la pastura, sempre ha estat molt conscienciat sobre com evitar la gran quantitat d’incendis que arrasen cada any centenars o milers d’hectàrees del territori català. Quan va descobrir l’especialització del Grup d’Actuació Forestal (GRAF) dins del cos de Bombers de la Generalitat, va adonar-se que per fi havia trobat el seu lloc. Va entrar-hi fent campanyes forestals, i quan es va obrir el procés d’oposicions s’hi va presentar sense pensar-s’ho dues vegades. D’això ja en fa més de quinze anys.

El GRAF seria com el GEO dels bombers?

No som ni com els GEO, ni herois ni res d’això. Som simplement bombers que rebem una formació específica sobre incendis forestals, ecologia forestal i vegetació, i això serveix perquè tinguem més coneixement en les actuacions de foc forestal. Però no som gaire diferents de les altres especialitats del cos de bombers, com la d’accidents de trànsit, per exemple.

Aleshores, què us diferencia d’un bomber?

“De vegades no guanyaràs el foc encara que hi bolquis recursos, perquè físicament és impossible”

Un bomber GRAF és un especialista de foc forestal i, per tant, rep una formació extra, obligatòria, dins de l’horari laboral. Està obligat a assistir a certes jornades de manteniment d’especialitat, treballa més dies a l’any que un bomber de parc, cobra una miqueta més. Però bàsicament la diferència és que té un canvi d’horari i té hores que pot invertir –més enllà de la guàrdia d’un parc– a fer cremes prescrites, xerrades divulgatives, participar en reunions amb gestors forestals… És a dir, una persona que té un plus de coneixement i temps.

L’incendi del 1998 al Solsonès (a conseqüència del qual es va crear el GRAF) va cremar 27.000 hectàrees; el del 2012 a la Jonquera, 14.000, i el del 2019 a la Ribera d’Ebre (Torre de l’Espanyol), 6.000. Han sigut els tres incendis més grans dels últims vint anys. Tenim més capacitat per aturar el foc que abans?

Si em preguntes si tenim capacitat per anticipar-nos i saber què farà l’incendi, aquests anys s’ha evolucionat molt, i sí, tenim capacitat per entendre que tindrem aquest escenari. Si això vol dir que a tot arreu del territori, en tot moment del dia, podem fer front a aquelles flames, no. Precisament, el que hem après és que hi ha moments i llocs en els quals l’incendi té un comportament que supera la capacitat d’extinció. És un tema d’energia, de radiació, de velocitat. Per tant, hi ha moments en què no guanyaràs encara que hi bolquis tots els recursos, perquè físicament és impossible. Quan dic físicament, vull dir que una persona humana tolera un cert nivell de radiació. Encara que hi posis 10.000 bombers, no podran fer front a les flames perquè no s’hi podran acostar per la radiació.

Si hi ha més incendis, calen més recursos?

No.

No?

El problema del dimensionament dels recursos no és que com més bombers o camions tinguem millor podrem apagar els incendis. No. No per tenir més recursos soc més eficient. El que m’interessa és tenir els recursos que necessito al lloc i al moment que els necessito. I això implica una gestió òptima dels recursos. És cert que el cos de bombers té un dèficit de personal i de material, i de norma i d’estructura, però no vol dir que tenint més bombers marcarem la diferència, perquè ja hem arribat a uns nivells que no permeten l’extinció. La quantitat de calor que s’allibera al front d’alguns incendis supera els 10.000 quilowatts per metre lineal. Els bombers no s’hi poden ni apropar.

Però davant d’aquest dèficit evident de personal i recursos, es treballa per una gestió òptima?

Sí, però no perquè no tinguem els recursos, sinó perquè no els necessitem. És a dir, estem davant d’un problema que no solucionarem posant-hi més gent. Una de les causes dels incendis són les tones per hectàrea de vegetació acumulada als boscos. Apagaré millor el foc sempre que sàpiga anticipar-m’hi. Això és fer una gestió òptima. Tenim agrupacions de defensa forestal (ADF), tenim bombers francesos, tenim bombers de Barcelona, tenim bombers d’Aragó… Per tant, s’apaguen millor els incendis amb una bona gestió dels recursos.

Com podem combatre les tones de vegetació acumulada als boscos?

Bàsicament és vegetació que te la pots menjar, cremar o triturar. Però, si no fas cap d’aquestes tres coses, s’acumula sense descompondre’s en matèria orgànica. Els moments en què tenim humitat i calor –quan funciona tot el procés de descomposició– són pocs mesos o setmanes a l’any, i per tant el ritme de descomposició és més lent que el d’acumulació.

Podem parlar de dèficit de personal que fa aquesta feina?

“No és qüestió de posar-hi més bombers, es tracta de fer polítiques per gestionar aquests paisatges”

Cremar vegetació és possible, però va lligat a la gestió forestal. Es tracta d’un sector que la societat no té en compte ni el té en les seves preferències. Menjar la vegetació ho poden fer els herbívors. En general anem a la carnisseria i comprem porc i pollastre, que són animals que no mengen plantes, sinó pinso. Mengem xai cada dia? Cabrit? Vedella? És un problema en què la nostra societat té part de culpa pels hàbits de consum que hem anat agafant. Com a societat hem de consumir aquells productes que ajuden a reduir l’excedent forestal. Ni porcs ni gallines.

Per tant, una bona eina, a banda del cos de bombers i del voluntariat de les ADF que treballen als boscos, seria fer un canvi en els hàbits d’alimentació?

Canviar l’alimentació i el consum de la nostra societat i consumir productes que modifiquen i gestionen el paisatge –i més si són de quilòmetre zero– és una de les poques eines reals que tenim per canviar el problema d’acumulació de biomassa als nostres ecosistemes forestals. Perquè l’administració pública pot invertir-hi fins a un límit. Quan mires l’escala de problemàtiques que té el ciutadà, els incendis forestals són a baix de tot, després de l’educació, els barracons, les cues a la sanitat pública, el preu del transport públic, l’accés a l’habitatge, la seguretat, etc. No és que el govern decideixi lliurement no invertir-hi, és que dins de la pressió de la gestió del pressupost públic, la societat no ho percep. Si volem que hi hagi un canvi, és la societat la que ha d’entendre les raons del problema i fer un canvi d’hàbits.

L’evolució dels incendis a Catalunya mostra una clara tendència a la baixa en el nombre i la superfície afectada els darrers anys… excepte enguany. Què ha passat?

No és una lectura que comparteixi. Potencialment, cada dia que passa hi ha més tones per hectàrea acumulades. Pel que fa al risc, cada any que passa va creixent l’índex de risc màxim que tenim durant la campanya. Per tant, si cada vegada hi ha més dies de risc extrem d’incendi i cada vegada la causa del problema és més voluminosa, ens trobem en una situació de calma tensa constant a l’espera d’una forta garrotada que es pot produir en qualsevol moment. Malgrat tot, cal destacar que es fa molt bona feina, ens anticipem, detectem els dies complicats, fem tancaments de massissos, avisos a la població… L’accident sempre hi serà, el llamp sempre hi serà, però sí que és veritat que tenim una societat que a l’estiu se li activa un xip que diu: “Ull, incendis!”. La societat n’és conscient. Tot això, juntament amb una bona coordinació, una bona operativa i una societat més sensibilitzada, ha fet que hàgim aconseguit que els incendis no se’ns facin tan grans com abans.

Hem tingut sort i no s’han cremat més hectàrees?

Sí i no. A mi no m’agrada parlar de sort. Sí que allà on comença una ignició o depèn de quina hora del dia comenci, et marca la capacitat que tens de posar-la sota control. M’agrada més pensar que fins ara estem contenint un problema perquè ens hi esforcem i hi dediquem molts recursos. Però que aquest problema es va fent gran i, si no abordem el fons de la qüestió –que és la gestió dels paisatges i de la biomassa que s’hi acumula, si no ens la mengem, ni la cremem ni la triturem–, cada any ens trobarem amb més dies de risc. Repeteixo: no és un problema de posar-hi més bombers, és un problema de fer gestió i polítiques de com gestionem aquests paisatges.

Enguany, a la Ribera d’Ebre, hem tingut el segon pitjor incendi del segle XXI després del de l’Empordà. No es poden preveure?

Es poden preveure els escenaris en què tindràs aquests comportaments. Per això s’apliquen polítiques de sensibilització a la societat, de dimensionament dels recursos, de tancament d’accessos, perquè es poden preveure. Agents rurals, ADF, protecció civil, bombers, el sector de la propietat forestal, enginyers de boscos… És la suma de tots aquests actors els que fa que, compartint la informació de planificació i de previsió del risc, el dia de la resposta s’optimitzin els recursos que hi ha i els incendis en dies complicats s’aconsegueixin contenir, perquè és la suma de tot. Si no, un incendi com el de la Ribera d’Ebre hauria sigut encara pitjor. Però no per falta de recursos, sinó per la coordinació i la gestió òptima.

Extingir és més car que prevenir. S’inverteix suficient en la prevenció?

“Canviar els hàbits alimentaris és una de les eines que tenim per combatre l’acumulació de biomassa”

La societat què està disposada a invertir? No podem jutjar els dirigents o gestors públics que no inverteixen prou en un tema si la societat ho té molt avall en la seva llista de prioritats. Si hi hagués consciència social, sortiria als programes electorals dels polítics. Però com que perceben que no és el màxim problema dels seus electors, tenen altres prioritats. El que no podem fer com a societat és ser hipòcrites i dir que inverteixin en incendis i després estar menjant porc i pollastre cada dia. És un problema de consciència social.

Avui en dia, hi ha incendis provocats per motius d’especulació?

Crec que existia una part de realitat en això, és cert. Però als anys vuitanta o noranta es van fer canvis normatius –com a mínim a Catalunya– perquè això ja no pogués passar. A vegades ens perdem en qui posa la flama i entrem en debats d’especulacions o piròmans intencionats, i en el fons això és una part de la cadena del problema. Però l’arrel és que tenim un paisatge que hem abandonat com a societat i això fa que el canvi del territori hagi generat una magnitud d’incendis nous. Perquè si jo tingués tots els boscos gestionats (que la fusta tingués cert valor i no anés a parar als mobles de l’Ikea sinó a la Garriga o a la Sénia), si jo tingués un consum alimentari amb productes de quilòmetre zero d’animals que no mengin pinso sinó bosc, per molt que algú volgués fer foc, el comportament d’aquests incendis estaria sota control. Si no es pogués especular amb el preu de l’habitatge de primer ús, perquè normativament no hi ha fons voltors, no hi hauria aquest problema perquè el mercat el tindria regulat. Si el mercat forestal
i agrícola estigués regulat, no hi hauria especulació i es reduirien els incendis arreu.

Quines són les zones de Catalunya amb més incendis? On hi ha més probabilitats?

Els llocs més vulnerables a tenir un incendi gran, no només en superfície sinó també en comportament –i que, per tant, l’impacte sobre el paisatge seria pitjor–, actualment es troben a la zona del Prepirineu (de Lleida i de la Catalunya central) i a l’anella verda de Barcelona (Garraf, Collserola, Montseny i Montnegre), en el conjunt de l’àrea metropolitana. Això és perquè no hi ha gent vivint-hi (Noguera, Pallars, Alt Urgell) o perquè la gent que hi viu no deixa tallar cap arbre per una consciència urbanita. Són els llocs on se’ns està acumulant vegetació més ràpidament on s’està entrant en un rang de vulnerabilitat més alt per estrès i temes tèrmics.

Què entenem per un bosc estressat?

És un bosc, parlant d’ecologia, que està fora de rang. Vol dir que o fa massa calor o té poc accés a l’aigua, i això fa que aquella planta estigui dèbil. Si està estressat i dèbil, també vol dir que té poc contingut d’aigua en els seus teixits i, per tant, caldrà tan sols un encenedor perquè es cremi tot, en comptes de necessitar flama grossa, perquè s’encendrà abans i serà més ràpid i intens. Actualment, Catalunya té molts boscos estressats: és terra de pas, està al mig d’un corredor d’ecosistemes entre la transició seca, estepària i el bosc atlàntic. Això vol dir que tenim una alta riquesa d’ecosistemes però que la velocitat amb la qual estan canviant les condicions tèrmiques i de pluja fa que aquestes espècies no puguin migrar. Grans poblacions d’espècies vegetals i animals se’ns moriran i desapareixeran perquè el seu entorn canvia molt més ràpid que la seva capacitat d’adaptar-se.

El voluntariat s’ha convertit en una forma d’estalvi per a la Generalitat per no invertir el que seria necessari en la prevenció?

No. L’efecte que fan aquests voluntaris i els camps de treball és més aviat terapèutic per la persona que efectiu. Per mi forma part d’una societat hipòcrita… M’agradaria veure en els menús d’aquests camps de treball quants dies mengen xai. En cap cas l’administració compta que això serveixi per a res. El problema dels nostres paisatges no l’ha de solucionar l’administració pública, hem de tenir una economia local que vengui i que la societat de quatre milions i mig d’urbanites que tenim consumeixi fusta feta aquí, formatge d’aquí, xai, cabrit… El problema és que el paper de facilitadora que hauria de tenir l’administració pel que fa a la gestió forestal tampoc s’arriba a fer realitat perquè manquen millores en les polítiques de gestió. Tenim un problema de consciència social. Encara hi ha gent que pensa que els pins són dolents, que tallar un arbre és dolent, i això s’arregla educant els infants.

Hi ha ocasions en què els incendis són beneficiosos per al bosc?

Sí. Un foc és una pertorbació natural en l’ecosistema mediterrani. Com tota pertorbació, perjudica i beneficia a una espècie o altra. En funció de quan sigui, amb quina intensitat, en quina superfície i amb quina recurrència, en funció d’això serà positiu o negatiu.

Hi ha incendis que no es poden controlar per la seva magnitud, velocitat i intensitat, com els de l’Amazones, la Sibèria o Àfrica. Què fem en aquests casos?

Encara no ho sabem. Ens trobem en un canvi d’escala, no tant per les dimensions que té, sinó per les dimensions de resposta que implica. El missatge és positiu. Des dels últims cinc anys, això ha fet que la consciència de la gent que treballem a escala internacional generi ponts per intercanviar informació i debats. Quan hi ha un incendi a qualsevol part del món, es generen de manera formal i informal equips de suport a l’hora de predir l’evolució d’aquell escenari. Les solucions requereixen modificar l’atmosfera, que és quelcom que el canvi climàtic està fent. La solució requereix veure com gestionem el canvi climàtic a nivell atmosfèric. Això exigeix que les societats desenvolupades donem al canvi climàtic el valor que li pertoca, i que els polítics apliquin els acords de Kyoto, de París…, i que s’apliquin polítiques que reverteixin aquesta acceleració del canvi climàtic. Així, aquests processos aniran més lents i nosaltres, com a dispositiu d’extinció, tindrem temps a adaptar-nos i crear nous plans de resposta. Ara per ara va tot massa ràpid, i el gran problema és que els dies de risc estan augmentant i que el canvi climàtic està afectant tot el món, Catalunya i l’Amazones.