Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Famílies de sang... i de vida

En forma de comuna, cooperativa d’habitatge, casa okupada o compartida, viure en comunitat permet transformar les relacions de parentiu convencionals i experimentar amb noves xarxes basades en el suport mutu i l’afinitat

/ Manuel Clavero

La gata se t’apropa quan arribes a casa. No és teva. Mai t’han agradat els gats però, amb aquesta, ja fa temps que hi convius. I és que, pensat fredament, venia incorporada amb la decisió de viure en una casa poc convencional. Una casa amb més persones. Una casa amb vides pròpies que giren entorn de la teva. Una casa que canvia dia a dia, perquè no ets solament tu qui l’habita. Una casa en la qual s’estableixen una sèrie de relacions que podríem equiparar-les a les d’una família, amb els seus alts i baixos, però amb la comunicació, la negociació i l’organització com a base. Un model de convivència diferent.

A banda de viure sota el mateix sostre per compartir despeses, hi ha qui es planteja fer-ho per crear un projecte, desenvolupar una ideologia o establir una xarxa de suport mutu amb les persones amb qui conviu, fent evident que hi ha models de família que van més enllà de la nuclear. “La redefinició de les famílies és el resultat dels canvis ideològics i legislatius, però també d’estratègies d’adaptació a noves situacions econòmiques”, afirma l’antropòleg Joan Bastard, expert en relacions de parentiu modernes. I és que la forma en què vivim va molt relacionada no només amb la identitat individual, sinó també social.

Activitat a la cuina de Can Masdeu. Un dels moments del documental ‘Familia no nuclear’, dirigit per Joan López Lloret |Arxiu

Catalunya, com a país mediterrani, encara està fortament dominat per un model de família tradicional: el pare, la mare i les criatures que vinguin. Tot i així, des de fa un cert temps, han anat apareixent noves formes d’organització familiar derivades sobretot de l’augment dels divorcis i les llibertats: progenitors divorciats i ajuntats de nou, mares solteres, parelles homosexuals, cadascú a casa seva però mantenint una relació, separats amb fills que salten d’un lloc a l’altre. Les possibilitats són gairebé infinites. Encara que la tendència és que proliferin les famílies mononuclears, hi ha qui decideix posar més d’una família sota el mateix sostre i conviure plegades.


Les famílies no nuclears

Podríem parlar de comunes, cases okupes, cases compartides, formes de cohabitatge, cooperatives o fins i tot centres de criança. El nexe comú? Més d’una unitat familiar sota el mateix sostre i la presència d’infants. Ja no es tracta simplement de compartir pis, sinó d’anar una mica més enllà. Ítaca, Can Masdeu, Villa Dorita o La Rimaieta en són alguns exemples. El documental Familia no nuclear, dirigit per Joan López Lloret, s’ha endinsat en el tema amb la intenció de donar a conèixer formes de família alternatives i ens convida a reflexionar sobre conceptes com la solidaritat, la reciprocitat o les relacions gairebé de parentiu que s’estableixen entre les persones que hi habiten.

La Dolors i en Ramón no saben viure d’altra manera i, ara que són a la jubilació, defensen els avantatges de la vida comunitària

La Dolors i en Ramon han fet de la vida en comunitat el seu modus vivendi. No saben viure d’altra manera i, ara que han passat de llarg la jubilació, encara segueixen buscant els avantatges que aquesta forma de vida proporciona. No és el mateix viure al mig de la muntanya tots dos, ni en un pis minúscul al mig del Raval, que a Casa Ítaca. I és que Ítaca va ser més que una casa. Va ser el projecte que ells dos, juntament amb una altra persona, en Salva, van iniciar a finals dels anys setanta, i que va reunir vint persones, inclosos infants. “Volíem canviar la nostra forma de viure la família. Tothom tenia feina i tothom tenia pis. No era per solucionar cap problema, era per ideologia”, explica la Dolors. Amb aquest convenciment, van trobar una casa a Barcelona que els pogués acollir i van començar a organitzar-se.

No va ser el mateix per al Claudio. D’origen italià, es va traslladar a Barcelona per fer els seus estudis de doctorat en ciències ambientals. Avui dia és un dels veterans de Can Masdeu, una de les cases okupades amb més història de la ciutat de Barcelona que, a banda de ser la residència permanent d’unes vint persones, també funciona com a centre social i desenvolupa un projecte d’hort per a la comunitat. Ens explica que “al principi era més hippy i ara ens hem reposicionat. Ens importa molt passar per persones comunes, per donar la idea que la vida en comunitat, si ho mires de més a prop, no està gaire allunyada de persones que opten per cooperatives d’habitatge, per exemple”. I afegeix: “La majoria tenim feines fora i tenim les nostres vides. Som una comunitat amb moltes coses en comú, però moltes coses individuals”. I és que des dels seus inicis l’any 2002, Can Masdeu ha vist com aquelles primeres activistes convençudes es feien grans i començaven a tenir criatures, cosa que va obligar a replantejar la forma d’organitzar-se i d’incorporar els infants al funcionament de la casa.

A Casa Ítaca, ja desapareguda, tot era de la comunitat i era responsabilitat de tothom, des dels diners fins a les tasques de la llar

Una de les filles crescuda en una d’aquestes famílies poc convencionals és la Violeta, que s’ha independitzat al soterrani de Villa Dorita des de fa un temps. “A Villa Dorita hi ha hagut moltes configuracions. Jo vaig néixer al pis de dalt, amb els meus pares, la Isabel, la Marina (la seva filla), la meva tieta Elisa i la seva parella d’aleshores, en Ramon. També hi vivien els meus cosins, l’Alba i l’Andreu”. No va triar viure en aquesta caseta del barri barceloní d’Horta, sinó que va ser la decisió de sis persones amb una ideologia política semblant que ja feien activitats plegades. “Feien actes pacifistes. Primer estaven al Partit del Treball, un partit clandestí en aquell moment, perquè era antifranquista i d’esquerres. Després van crear el Comitè del Guinardó per la Pau i organitzaven cadenes humanes i escrivien articles”. Ara la Violeta es dedica a la música i reconeix que l’experiència de viure en un tipus de família com aquesta l’ha fet ser qui és. “És un model basat en el respecte, poder-te expressar quan passa alguna cosa i resoldre les situacions que apareixen”.


Viure amb més persones

No es tracta només de la necessitat de compartir espais per una qüestió econòmica, renunciant a la intimitat individual o a una vida familiar. Viure en aquest tipus de famílies no nuclears és una decisió lliure i conscient que busca el ple desenvolupament de l’individu, ja sigui compartint idees polítiques, un projecte comú o una forma d’educar les criatures. “Preteníem que el grup pogués ajudar a realitzar-te”, detalla la Dolors.

A Can Masdeu no només hi ha infants, sinó que hi ha hagut naixements, amb una implicació col·lectiva en el procés del part

Les maneres de fer-ho són diverses. A Casa Ítaca, avui ja desapareguda, tot era de la comunitat i es realitzava entre tots els seus membres, des dels diners fins a les tasques de la casa o, fins i tot, les criatures i la seva educació, decidit de forma assembleària des dels seus inicis. “Volíem canviar l’estructura de família tradicional per la de família col·lectiva, i que els nens arribessin a ser del grup”, explica la Dolors. Així, s’organitzaven torns cada dia per cuidar les criatures, donar-los el sopar i portar-les a dormir, encara que “hi havia persones que no crèiem en la família i que no en volíem crear”. Aquest model organitzatiu alliberava les persones de certes obligacions quotidianes i permetia que tothom pogués participar de les múltiples lluites polítiques en les quals estaven implicades.

Espai de criança La Rimaieta, al carrer Radas del Poble-sec de Barcelona |Arxiu

També s’opta per aquest tipus de convivència quan hi ha un projecte comú molt clar per desenvolupar, fent distinció entre allò que és comunitari i allò individual, independentment de la pròpia idea de família. Can Masdeu, sense anar més lluny, és “un espai polític, de convivència, de criança i d’okupació i, a més, un projecte social”, explica en Claudio. “Aquí tenim cinc nuclis familiars convivint amb persones que s’han fet la vasectomia, persones que pensen que no s’han de tenir fills perquè el planeta se’n va a fer punyetes, gent que està experimentant amb el poliamor, parelles monogàmiques i interessos que no posaries mai junts a la mateixa casa”. Però hi són, i funciona. En aquest cas, no només hi ha infants vivint a la casa, sinó que hi ha hagut diversos naixements en els darrers anys, amb la implicació de tots els seus habitants en el procés de gestació i de part, però no en l’educació posterior.


Riscos i recompenses

Decidir viure en una família no convencional té els seus riscos, però també les seves recompenses. El que està clar és que no està fet per a tothom. “Hi pot haver persones que no estiguin preparades o que no s’hagin plantejat la situació real de què comporta aquesta vida en comunitat”, reflexiona la Violeta. “No només es tracta de tenir més persones al voltant amb qui conviure dia a dia, sinó que s’ha de ser conscient de les problemàtiques que se’n poden derivar si no es parteix de la mateixa idea de convivència des d’un inici i si no hi ha un esforç al darrere”. I afegeix: “Jo recomanaria viure d’aquesta forma, però amb unes condicions. Funciona si la gent té desig de fer-ho. A Villa Dorita hi havia el desig de viure en comunitat, no per necessitat
o per diners. És un model molt positiu, però també hi ha conflictes. Per això hi ha d’haver una obertura personal i mental. I un esforç”.

Lluny del caos que pot imaginar una observadora externa, el respecte i la sinceritat envers les altres són característiques comunes en aquest tipus de famílies. Una manera de viure que no només va més enllà de la família convencional, sinó que es podria afirmar que va més enllà de l’individu, perquè busca cultivar el jo. Com diu en Ramón de Casa Ítaca, “no has de pretendre que l’altre no sigui rígid, sinó que tu no ho has de ser”.

Article publicat al número 487 publicación número 487 de la Directa