Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Taty Almeida, membre de Madres de Plaza de Mayo – Línea Fundadora

"Mai es trobarà una paraula que defineixi què és el dolor d'una mare davant la desaparició d'un fill"

"Mai m'hauria imaginat que després de tants anys continuaria fent docència amb un mocador blanc al cap, docència per la vida" / Julián Athos

Taty Almeida (Buenos Aires, 1930) és docent, activista pels drets humans i membre de l’organització Madres de la Plaza de Mayo – Línea Fundadora. Des de fa més de 45 anys, lluita per reivindicar la memòria del seu fill Alejandro, detingut i desaparegut en els anys previs a la darrera dictadura civico-militar-eclesiàstica argentina. Als seus noranta anys acabats de complir, continua sent una de les grans referents en la defensa dels drets humans a l’Argentina. Hem pogut conversar amb ella, que ens ha parlat carregada d’energia sobre la seva història, la presa de consciència política fruit de la desaparició d’Alejandro, la lluita de les Madres de Plaza de Mayo i la necessitat de reivindicar una memòria que porti els pobles a no repetir els mateixos errors que han comès en el passat.


Aquest 17 de juny es van complir 45 anys de la desaparició del teu fill Alejandro

Exacte, ja són 45 anys d’ençà que els genocides em van arrabassar l’Alejandro. És terrible, cada dia el trobem a faltar més, jo i els seus germans. Com diuen ells, és com si t’haguessin tallat un braç o una cama. Aquesta ferida brutal que tinc, mai es tancarà. Al contrari, jo veig els meus altres fills, que han fet la seva vida, tinc néts, tinc besnéts… I penso en tot el que no li han permès viure a l’Alejandro. Molta gent diu que el temps cura les ferides… això és mentida, a mi sempre em sagnarà aquesta ferida. Les mares sabem el que és portar nou mesos a la panxa un fill, perquè te’l prenguin d’aquesta manera.


No ho puc imaginar…

“No tenim on anar, resar, portar una flor… aquesta és la crueltat tan gran de la paraula ‘desaparegut'”

Fixa’t que no hi ha noms que ho descriguin, perquè diem “orfe” o “vidu” i sabem del que parlem, però mai es trobarà una paraula que defineixi què és el dolor davant la pèrdua d’un fill, més en les nostres circumstàncies… és terrible, perquè ni tan sols sabem on són les seves restes, no tenim on anar, resar, portar una flor… aquesta és la crueltat tan gran de la paraula “desaparegut”.


Que recordes del dia que va passar?

Aquell 17 de juny l’Alejandro va arribar a casa a dos quarts de vuit, va deixar les coses i em va dir “espera’m que surto un moment i ara torno”, li vaig respondre que no tardés, que l’esperaríem per sopar. Vam menjar, em vaig posar al llit, em vaig despertar… i l’Alejandro no tornava. Vaig començar a buscar si m’havia deixat alguna nota, com solia fer quan no venia, però res. Llavors en un moble vaig trobar una agenda amb vint-i-quatre poemes, jo no sabia que escrivia poesia, allà vaig començar a descobrir una altra faceta de l’Ale, que fins aquell moment desconeixia. Hi havia poemas de rebuig de la injustícia, d’amor dedicades a la seva xicota, que es va acabar exiliant a París i, enmig d’aquestes, també n’hi havia una que era un comiat. Em vaig quedar glaçada, ell sabia que l’anaven a matar.


Què va significar per a tu descobrir la militància i el compromís de l’Alejandro?

Quan avui encara alguns ens diuen “si els van desaparèixer serà per alguna cosa”, les Madres sempre responem, amb molt d’orgull, que és clar que va ser per alguna cosa! No va ser ni per estúpids, ni per perejiles. Va ser perquè eren militants polítics. L’Ale, amb els seus vint anys, sempre em va protegir i preservar de la seva militància, ell formava part de l’ERP, l’Exèrcit Revolucionari del Poble. Jo provinc d’una família de tradició militar i antiperonista, gorila, com diem a l’Argentina. El meu fill cursava primer de Medicina i treballava a l’Institut Geogràfic Militar. Amb el seu metre vuitanta i aquell somriure permanent, m’abraçava fort i em deia: “aquesta gorilita de merda, però com me l’estimo”. Jo reia perquè no entenia res. Era una ignorant total.

"Mai es trobarà una paraula que signifiqui què és el dolor d'una mare davant la desaparició d'un fill"
“Quan avui encara alguns ens diuen “si els van desaparèixer serà per alguna cosa”, les Madres sempre responem, amb molt d’orgull, que és clar que va ser per alguna cosa! Va ser perquè eren militants polítics.” |Julián Athos

 

Suposo que acceptar el que estava passant devia ser difícil…

L’Alejandro desapareix prèviament a la dictadura cívico-militar-clerical, en temps de López Rega, que era qui estava al capdavant de la Triple A, l’agrupació clandestina i parapolicial que és responsable d’assassinats i desaparicions com la del meu fill. A mi em va costar molt adonar-me de qui eren realment els culpables. Vaig anar a veure el General Arguindegui, un genocida, que havia estat oficial del meu pare. Em va saludar amb cortesia, i li vaig explicar que feia dies que l’Alejandro no venia… “Senyora no podem fer res, els culpables són els peronistes”, em va respondre. Com podia dubtar del que m’estava dient? Jo coneixia a moltíssims d’aquests genocides. Amb això et vull dir que en el meu cap no cabia que aquests tipus, els meus coneguts, fossin els responsables. Em va costar molt acceptar-ho i adonar-me’n.


Com arribes a Madres de Plaza de Mayo?

A causa d’aquesta història familiar, vaig tardar a acostar-me a Madres. Amb el meu currículum m’esperava que es pensessin que era una espia. Fins als anys vuitanta no m’hi vaig apropar, però després ha estat el millor que m’ha passat. Recordo que vam anar-hi amb la meva filla i quan vam entrar vam veure una paret plena de fotos… jo no era l’única. Em va atendre la que és la mare de totes les mares, la Madre en majúscules, María Adela Gard de Antokoletz, que era la vicepresidenta de Madres. Maria Adela buscava al seu fill, advocat desaparegut. Ella era una persona de pèl blanc que imposava, però l’únic que em va preguntar va ser “a tu qui et falta?”. No importava la política, la religió… Allà vaig fer la meva catarsi, vaig plorar, vaig parlar… En un moment li vaig explicar com d’estúpida em sentia de no haver-hi anat abans. “No filleta, no diguis això, aquí cada mare arriba quan és el seu moment”, em respongué la Maria Adela.


Com van ser els primers temps de lluita de les Madres?


Madres
 comença amb les catorze primeres valentes, que, a instàncies de la fundadora, Azucena Villaflor, aquell ja famós 30 d’abril de 1977, digué a la resta: “hem d’anar a la Plaza de Mayo, hem d’ajuntar-nos, per separat no aconseguirem res”. Aquella fou la primera marxa. Hi havia estat de setge, més de tres persones no podien estar juntes. Fou la mateixa policia que començà a fer-les caminar de dues en dues. Aquí neix el moviment de les Madres de Plaza de Mayo. Després vindria la persecució, la repressió, però elles sempre tornaven i aquest grup de catorze no parava d’augmentar, cada vegada se sabia que hi havia més i més detinguts-desapareguts.


Quines eren les consignes del començament?

“Els nostres fills estan morts, tot i que políticament mai els donem per morts. Estan detinguts-desapareguts, fins que no sapiguem qui va donar l’ordre i perquè”

Durant molt de temps nosaltres cridàvem, “aparició amb vida, amb vida se’ls van endur, amb vida els volem”, perquè moltíssimes teníem l’esperança que els nostres fills estiguessin presos, incomunicats… aquesta paraula tan cruel, que no la coneixíem, “desapareguts, no la podíem ni imaginar. Amb el temps, gràcies als exdetinguts i als exiliats, vam començar a saber la veritat: els nostres fills estaven morts, tot i que políticament mai els donem per morts. Estan detinguts-desapareguts, fins que no sapiguem qui va donar l’ordre i perquè, on són les restes … A partir d’aquest moment vam començar a exigir justícia, sempre justícia legal, no justícia per mà pròpia.


I quina és la història del vostre símbol per excel·lència, els mocadors blancs?

La jerarquia eclesiàstica mai va rebre a les Madres. No obstant això, tenim un Padre Angelelli, un Padre Múgica… i tants altres, que van ser assassinats per estar amb el poble . Doncs bé, en un intent de ser rebudes per la jerarquia, ens vam proposar d’assistir a la peregrinació anual que es fa fins a la Basílica de la Verge de Luján, patrona de l’Argentina. Com hi arriben milers de persones, havíem de pensar una manera de poder-nos reconèixer entre nosaltres. Una de les mares va proposar que ens lliguéssim els bolquers dels nostres fills al cap, en aquella època els bolquers eren de cotó i blancs, es rentaven i es tornaven a utilitzar, moltes mares havíem guardat els bolquers com a record. Aquells bolquers van servir per demanar per la vida dels nostres fills. Des de llavors, mocadors blancs és Madres, mocadors blancs són els 30.000 detinguts-desapareguts per la dictadura.


Quan van arribar els primers reconeixements?

El president Raúl Alfonsin, una bellíssima persona, fou el primer president que, una vegada recuperada la democràcia, impulsà un judici exemplar, on foren condemnats a presó perpètua els integrants de la primera Junta Militar. Lamentablement, Alfonsín no va saber aprofitar el suport que tenia, no només a l’Argentina, sinó a escala internacional, i va acabar dictant les lleis d’impunitat, com la del Punt Final i la d’Obediència Deguda. Amb aquestes lleis no vam poder seguir jutjant a l’Argentina. Va ser terrible.

"Mai es trobarà una paraula que signifiqui què és el dolor d'una mare davant la desaparició d'un fill"
“No tinguem por a la paraula militància, militància és compromís, companyonia, ocupar-se de l’altre, més enllà del partidisme.” |Julián Athos

Però les Madres no us vau rendir…

Això mai, vam seguir exigint justícia fins que l’any 2003, va arribar Néstor Kirchner, el nostre altre fill. Per fi un president ens va escoltar, perquè tots ens rebien, però no aconseguíem res. Néstor va ser el primer president que instaurà als drets humans com a política d’Estat, no d’un govern, sinó d’un Estat present. Gràcies a la lluita de tots aquells anys, no només dels organismes de drets humans, si no de tanta gent que ens acompanyava, vam aconseguir que es declaressin nul·les les lleis d’impunitat. Així es van començar a jutjar per tot el país, als genocides i als seus còmplices. Aquesta mateixa política d’estat la va continuar Cristina Fernández, durant dotze anys. Va ser meravellós, un èxit fantàstic. Mai deixarem d’agrair-li al nostre estimat i sempre present Nestor Kirchner.

 

I que va significar l’arribada al Govern de Mauricio Macri en termes de memòria, veritat i justícia?

Després de dotze anys en els quals ningú ens va faltar mai al respecte, ni a nosaltres ni a la memòria dels nostres fills, on ningú va menysprear la xifra de 30.000 desapareguts, arriba el Govern de Macri. Quatre anys terribles, d’un retrocés brutal pel que fa a drets humans, tots. El dret a la vida és el principal. No oblidem Santiago Maldonado, i després, el dret al treball, a l’educació … En un dels seus primers discursos, Macri va dir: “ara se’ls acaba el robatori als organismes de drets humans”. Quina barra! El que no s’imaginava Macri és que toparia amb aquesta resistència, aquesta muralla, com quan la marxa del 2×1, amb la qual vam aconseguir que Etchecolatz, un sinistre genocida, tornés a la presó. Els judicis mai es van aturar, tot i que si van minvar. Afortunadament, després d’aquests quatre anys, el poble va votar amb memòria i tenim novament un govern popular on, amb Alberto i amb Cristina, seguim jutjant.


I les Madres i Abuelas vau tornar a la Casa Rosada…

“Quan el president francès, François Hollande, va dir que es volia trobar amb nosaltres, llavors sí, Macri va córrer a buscar el temps que mai tenia a la seva agenda”

Nosaltres, sempre que arriba un nou president demanem de veure’ns amb ell, però amb Macri semblava impossible. Fins que va venir el president francès, François Hollande, i va dir que es volia trobar amb nosaltres. Llavors sí, Macri va córrer a buscar el temps que mai tenia a la seva agenda per evitar el paperot que ens rebés abans un president estranger que ell. Tot i que la reunió no va ser a la casa de Govern, la Casa Rosada. Va ser una trobada espantosa. Ara, amb Alberto, els mocadors blancs vam tornar a la Casa Rosada. Va ser meravellós. També la trobada amb l’actual secretari de drets humans, Horacio Pietragalla. Jo li dic Horacito, des de l’afecte, tot i que mesura dos metres. Ell és un nét recuperat. Aquest nou govern ha estat una carícia per l’ànima.


Sou un referent a nivell mundial. Com veus el futur del moviment?

Lamentablement quedem molt poques àvies i mares. Jo compleixo 90 anys i sóc de les més joves. Som molt poques, però estem tranquil·les perquè el missatge ja l’estem passant a aquesta joventut meravellosa que tenim. Una joventut militant. No tinguem por a la paraula militància, militància és compromís, companyonia, ocupar-se de l’altre, més enllà del partidisme. Jo viatjo molt per l’Argentina i és fantàstic veure la consciència que té aquesta joventut estupenda. Estem tranquil·les, perquè ja sabem que ells i elles continuaran exigint memòria, veritat i justícia.


Tant Argentina com Espanya han sofert dictadures ferotges. En canvi, la memòria, veritat i justícia respecte als crims comesos per aquestes, és ben diferent en els dos països…

Per desgràcia, els nostres germans espanyols no han pogut jutjar encara els crims comesos pel franquisme. No tenen idea d’on són tots els néts que es van robar. És terrible i lamentable. Quan el jutge Garzón va voler avançar en aquest sentit, el van apartar. Però, pels pactes internacionals que hi ha de justícia, Argentina va començar a obrir processos judicials sobre alguns d’aquests crims. Va ser una iniciativa de l’Argentina, però no és que ens fiquéssim on ningú no ens demanava, sinó que això està avalat per la justícia universal. Quan en un país no es pot trobar justícia per crims contra la humanitat, les víctimes poden buscar-la en una altra banda.


Què és per tu la memòria?

La memòria és no oblidar, és el que no ens podem permetre perdre. Un poble que oblida corre el perill de tornar a repetir els seus errors. És meravellós veure un poble conscient de la necessitat de la memòria. Quan anem a les escoles a fer xerrades, no t’imagines com ens reben, les preguntes que ens fan… això són els docents, que els estan ensenyant i educant en els valors de la memòria. Jo també sóc docent, tot i que estic jubilada des de fa molts temps. Mai m’hauria imaginat que després de tants anys continuaria fent docència amb un mocador blanc al cap, docència per la vida.