La música i les lletres de Les Cruet ens arrosseguen amb força centrífuga cap a un món propi on habiten sentiments, paisatges i éssers vius nascuts de les entranyes de la seva guitarrista i cantant, Laura Crehuet. Parlem amb ella i amb Oscar Montero, baix d’aquest quartet del Montseny que serà un dels grups convidats en la festa del 17è aniversari de la Directa, prevista pel 6 de maig a l’Ateneu 9 Barris de Barcelona.
Què és Les Cruet i què les fa especials?
Laura Crehuet: Som un grup de música de la tercera edat i ens fa especials el fet que que som una família ben entesa.
Quant fa que feu música juntes? Heu compartit projectes en el passat?
L. C.: Jo anteriorment no havia fet res amb ells, però, ara que hi penso, potser sí que hauríem de fer alguna cosa per celebrar els deu anys d’existència, perquè Les Cruet vam començar el 2013. Estem de celebració i no ho sabíem! Joder, felicitats! [riuen]. Ha sigut una activitat molt bonica poder anar fent, practicar i trobar-nos. Tampoc teníem pensat res més que això, ni tampoc ha sigut res més que això. Fa deu anys que fem concerts i hem gravat dos discos, hem col·laborat amb altra gent, així, una mica com qui no vol res.
Oscar Montero: Sí que ens coneixem de fa molts anys… Jo sobretot amb el Xavi Garcia (guitarra), com amb el Joan Colomo, el Mau Boada… Ens coneixem des dels 15 anys o així. Amb la Laura més tard. Vam fer un canvi de bateria i ara toquem amb Pau Albà, que és de Vilanova [i la Geltrú] i és molt maco.
En aquesta comunitat musical i d’amistats de la que formeu part, quina relació teniu amb el Montseny? Ens voleu parlar una mica de les lletres de l’últim àlbum i de les de l’anterior?
Oscar Montero: “El procés gairebé sempre és des d’un sentiment de la Laura, d’expressar una sensació, una idea, d’alguna cosa molt íntima. A partir d’aquí hi ha una melodia que ho protegeix, alguna sèrie d’idees de com es vol expressar i entre tots acabem de lligar-ho”
L. C.: Sí. Jo al Baix Montseny ja fa quinze anys que hi soc. Vinc de Santa Coloma de Gramenet, que és un món antagònic. M’he sentit molt bé i m’han passat moltes coses bones i dolentes. A l’inici, el grup va ser una teràpia personal per no morir en el procés de vida. Van sorgir unes cançons més introspectives, d’habitació, de moc i plorera. Després, clar, amb amics músics era bastant fàcil coincidir sense haver-ho planejat i dir: “Per què no quedem un dia? Tinc unes cançons, per si les voleu escoltar i provem”. Tot va començar una mica així, com qui ensenya un esbós d’un conte o com qui s’ha posat a pintar i ensenya uns quadres. Una mica, aquest va ser l’inici del nostre procés: compartir-nos esbossos d’unes idees, de moments, de situacions, i, a partir d’aquí vam veure que quadrava. Ells tenien molt de callo i la cosa va caminar de seguida.
Durant tot aquest temps i després de dos àlbums ha canviat d’alguna manera el vostre procés creatiu?
L. C.: No, sempre seguim un patró bastant similar. Sí que és cert que a cada tema li trobo una emoció o un petit missatge que neix molt de l’entranya, però que és un esbós o una idea i, llavors, quan el posem en comú tothom aporta la seva part. Aquí és quan pren una forma potser una mica més “seriosa”, però tampoc no hem creat mai pensant en un directe ni en un disc ni en res, sinó més com el naixement d’alguna cosa. Suposo que és com ho fa tothom, no és res especial, però per a mi sí que és com una teràpia de grup.
O. M.: El procés gairebé sempre és des d’un sentiment de la Laura, d’expressar una sensació, una idea, d’alguna cosa molt íntima. A partir d’aquí hi ha una melodia que ho protegeix, alguna sèrie d’idees de com es vol expressar i entre tots acabem de lligar-ho tot.
L. C.: Crec que mai us ho he dit, però sempre heu abraçat molt bé els meus esbossos [riuen]. Per altra banda, si no noto que ploro en el procés, que m’emociona i que m’ho crec, no ho puc defensar cap a fora.
O. M.: Doncs Les Cruet és això.
Quin sentit tenen per vosaltres projectes com el festival Som del Montseny, que enguany celebrarà l’11a edició i el Sugar Il·legal Fest (‘Sucre’), que enguany celebrarà la 24a edició? Què us fa sentir el fet de formar part d’aquesta comunitat?
L. C.: Jo crec que aquests dos són els esdeveniments anuals preferits que tenim. Són projectes cosins germans i que, per tant, és fantàstic perquè no hi ha res més al darrere, no hi ha un patrocini. El Sucre és molt de veritat, i després de tants anys continua tenint la mateixa essència de sempre. És una trobada de tota la gent que ens sentim que formem part d’aquesta família. Vas allà a cantar els quatre temes de sempre, però és igual, perquè el moment especial d’aquella nit és l’energia i la màgia que es genera. És una expressió d’amor molt maca que els del grup FP es van treure de la màniga i que és molt guai que continuï sent igual.
O. M.: Som del Montseny és com el festival de casa, i del Sucre anava a dir el mateix, és com anar a veure als cosins de la plana de Vic. Són trobades molt maques, a més, després de tants anys, ara ja amb canalla.
L. C.: Amb les morts, els naixements, amb les arrugues, el pes de les motxilles de tothom, però aquesta essència sempre es preserva. Aquella data es guarda d’una manera inconscient, saps que hi has d’anar. És preciós. Per mi és incomparable amb la resta de concerts que puguem fer o hàgim fet. Aquests dos, en concret, tenen una forma molt pròpia que fins i tot em costa descriure.
Com es combina la vida familiar amb la música per gaudir de les dues alhora?
Laura Crehuet: “Nosaltres mai no hem tingut un local. De fet, tampoc assagem. Hem anat a l’estudi de gravació a gravar sense haver ni assajat. Ens hem enviat uns àudios des de casa, hem establert un format que és com fer teletreball”
L. C.: No sé si és complicat o en realitat no ho és tant. Totes les dones i nuclis familiars s’ho han combinat tota la vida. Qui va a recollir tomàquets, com ho fa? Doncs si el bebè és molt petit te’l penges i vas collint, amb la mateixa calma. No és res tan especial. Al final, és combinar la gent petita de casa amb les coses que fa la gent més gran de casa. En el meu cas, amb la meva parella, que també és músic, i els tres fills que tenim, que han crescut sempre amb la normalitat el fet que això és el que s’anava fent. Durant una època, en la mateixa casa on estàvem teníem un estudi de gravació amb el Mau i va passar per allà gent que venia a gravar, o nosaltres mateixos, o hi assajaven grups… i amb els nens estant per allà. Quan es fan més grans potser no tant, però de petits volen col·laborar, estar allà tocant coses, gravar cors… I es fa amb aquesta normalitat. Per exemple, ara no tenim local d’assaig ni estudi de gravació, però no tenir-ne no vol dir que no puguis seguir-ho fent. Pots estar al lavabo, que hi ha una bona acústica i mentre es banyen els nens, practicar. O estar asseguda al llit i ells van per allà i potser després d’escoltar alguna cosa es posen a fer cors. És tot molt natural. I ells ens veuen igual de pelacanyes com qui fa qualsevol altra feina.
O. M.: Al final, no és tan difícil combinar els assajos amb estar amb la família, sinó el que ha comentat Laura, de la manca d’infraestructura que, com a mínim, a comarques, tenim. Pel que fa a locals d’assaig, per exemple, aquí és molt més complicat.
L. C.: Fa deu o quinze anys, Breda mateix, era un epicentre de locals d’assaig on venien grups de tot el Baix Montseny perquè als seus pobles no trobaven aquests espais. I, com tot, es va movent i tot va evolucionant, ara mateix a Breda no hi ha ni un local, però a Gualba hi ha algú que ha restaurat els vestuaris antics d’un camp de futbol i potser hi ha locals a Gualba o a Riells. Nosaltres mai no hem tingut un local. De fet, tampoc assagem. Amb això som prou cutres. Hem anat a l’estudi de gravació a gravar sense haver ni assajat. Ens hem enviat uns àudios des de casa, hem establert un format que és com fer teletreball [riuen]. Una altra cosa que sí que noto són els anys. Més que tenir infraestructura o tenir més o menys temps o diners, noto un desgast mental. És a dir, de vegades es perd la confiança i penso: “Vols dir que has de seguir anant a cridar per llocs?”. Em veig més vella. I un altre dia penso: “Què dius? Mira que potent!”. Convisc amb aquesta ambivalència. Al final és una qüestió de la seguretat que una té en una mateixa, i que aquesta seguretat te la dona el fet de tenir feina. Si en tens, si estàs enamorada, si penses que la vida és una merda o no… I això és una cosa que està viva i varia molt. Visc molt a través de les emocions i és una cosa que m’influencia directament en tot.
On us imagineu d’aquí a cinc anys?
L. C.: No ho sé, em costa molt fins i tot imaginar-me què estaré fent a l’abril. Encara que no en sigui conscient al cent per cent, visc molt en el present. En part, em preocupa, però amb la part que no, la més infantil, és amb la que em vaig fent més la longuis. De vegades sí que m’afecta aquesta inestabilitat i aquesta poca seguretat laboral. Tanmateix, pel que fa a la música… De vegades he pensat que potser ja he dit tot el que havia de dir. I ara, què? També he estat vint anys pintant i ara que no tinc taller penso que potser tampoc cal estar fent una cosa que em vaig proposar fer fa dues dècades, que potser ara m’interessa fer una altra cosa. No vol dir que ho odiï, perquè és la meva passió, però igual no cal ser activista tota l’estona, també mola crear distància, sentir enyorança o fins i tot dir adéu. De vegades he pensat que potser ja he fet les cançons que volia fer i havia de fer. També em sentiria ximple amb 50 anys anant repetint el mateix repertori, seria molt trist. Però, mira, l’any passat vam fer dues cançons noves, que les vam poder gravar gràcies a un intercanvi amb la persona de l’estudi per un quadre meu. Ens coneixíem, però mai havíem anat a gravar amb ell, i va ser molt agradable.
L. C.: Com que tampoc tenim una pressió en el sentit que hàgim de fer temes cada cert temps, sinó només quan sorgeix l’ocasió de gravar o fer un bolo… Mai hem forçat res.
L. C.: També estem molt agraïdes a la gent que de vegades ens ha proposat fer alguna cosa que no teníem al cap, perquè et posa una petita responsabilitat, un repte nou. Et fa buscar el temps i el lloc, i ens agrada molt. Quan Discos Pinya ens van proposar fer una tema per al tercer recopilatori de Nadal a 10 bandes. Mai ens havia passat pel cap fer una nadala, però va estar molt bé tornar-nos a activar per fer una cosa nova i posar-hi tot el sentiment.
Teniu altres projectes creatius o musicals en marxa?
“Estem molt agraïdes a la gent que de vegades ens ha proposat fer alguna cosa que no teníem al cap, perquè et posa una petita responsabilitat, un repte nou. Et fa buscar el temps i el lloc, i ens agrada molt”
L. C.: Per d’aquí a un parell de mesos s’està preparant un recopilatori de versions en català per a la gira dels 40 anys de NOFX. No som un grup de versions, però vam dir: “Vinga, li donem una volta”. De coses de dibuix també ara, per exemple, he col·laborat també de vegades amb alguna il·lustració per a fanzins o revistes com Guau! , Esclatafang, Nasti de plasti, o amb instal·lacions, escenografies, performances, etcètera. Com que ara no tinc taller, he hagut de reduir molt el volum de material. Tenia una exposició a la cooperativa La Clau de Sant Celoni, per exemple, i quan va acabar l’exposició no tenia on endur-me els quadres, així que els vaig regalar. M’agrada que els tingui la gent.
Per acabar, ens podeu recomanar una cançó o disc que us vingui de gust escoltar aquesta primavera?
L. C.: Uf, jo tot el que escolto últimament és molt depressiu… Últimament, estic escoltant l’últim disc d’Emma Ruth Rundle. És brutal tot el que transmet.
L. C.: A mi em mola Rubblebucket, sobretot la cantant en el directe de Tiny Desk… Clar, la meva filla escolta K-pop i ara mateix tinc influències una mica més variades; el món infantil et perverteix una mica i acabes escoltant merdes que mai haguessis escoltat voluntàriament [riuen]. També em mola el flamenc i ara mateix m’ha flipat la veu de Remedios Silva Pisa, de la pel·lícula Vengo (2000). Tota la música de la pel·li és increïble. També recomano qualsevol cançó de la Vicky l’Arròs, amb qui últimament hem coincidit. L’últim cop es va generar una energia molt xula, i això d’anar-me’n jo sola amb els nens a fer un bolo va ser guai. Es van emportar una harmònica i un xilòfon i es va posar al costat.
