L’altre dia llegia un article en el qual es feia una revisió de la frase que sustenta la majoria d’espais de lluites, accions o trobades feministes, i que totes nosaltres coneixem bé: “El que és personal és polític”. Es feia sota una mirada crítica i sota la por de la desactivació d’aquests i altres moviments a causa d’una exagerada introspecció, d’un elevat pensament autoreferencial o, com diríem col·loquialment, del “meliquisme” que potser algunes teràpies provoquen i fomenten. Ho porto aquí perquè, pensant en tot el que Huaco retrato treu a la llum, em vaig adonar que la història que presenta és l’exemple perfecte de tot el contrari.
L’autora s’exposa en una autoficció que ens endinsa en el dol amb el seu pare, en la reflexió sobre el poliamor i en la seva posició com a chola en un país que encara ara continua funcionant sota lògiques racistes i colonials
Gabriela Wiener ha fet l’exercici captivador de destapar sense miraments els diferents sistemes relacionals que la conformen com a subjecte polític, però també com a filla, com a amant i com a integrant d’una família a mig camí entre la ficció del somni blanc i la història colonialista de l’Estat francès i del Perú. I és capaç de fer-ho sent el centre que vehicula totes aquestes històries, però, al mateix temps, mostrant-se com un element més del sistema –igualment afectat, igualment reproductor. Així, Wiener s’exposa en una autoficció que ens endinsa en el dol amb el seu pare, en la reflexió sobre el poliamor i en la seva posició com a chola en un país que encara ara continua funcionant sota lògiques racistes i colonials. Tanmateix, justament, no s’atura en aquesta autoreflexió, sinó que la porta a un grup no mixt d’activisme per a la decolonització del desig. D’aquesta manera, la narradora i protagonista troba, des del seu propi cos i experiència, un lloc col·lectiu en el qual no només compartir, sinó també construir noves formes de fer.
Huaco retrato és un artefacte literari que, per mitjà del temps i de l’espai, des de l’estil més narratiu al més assagístic, ens fa recórrer tot un viatge d’anada i tornada a la construcció i a l’assumpció de l’alteritat colonial i la monogàmia. Lògiques potser agermanades, però sobretot vinculades a una estructura de la qual Gabriela Wiener s’escapa sortint il·lesa i triomfal.
