A l’autora d’aquest article l’han violada. A la persona que llegeix aquest article l’han violada. O no. Potser encara no. Normalment no se sap amb certesa. Sovint no s’explica que s’ha patit una violació, un abús sexual, una agressió grupal. Hi ha massa causes que expliquen aquest silenci. L’estigma, la vergonya, el trauma, els dolors, la por a noves violències, la impossibilitat de discernir amb certesa si allò ha estat una violació, la memòria esborrada per químics, l’amenaça directa –”et mataré o mataré a les teves”–, el xantatge emocional –si li dius a la mare, m’arruïnaràs la vida–, la repetició reiterada d’una vulneració del cos i de la llibertat personal…
Les persones que han contribuït a No es para tanto. Notas sobre la cultura de la violación, volum publicat per Capitán Swing (2018), han patit aquestes violències. Tanmateix, trenquen motlles de l’estereotip de víctima de violació que ens ha volgut vendre el sistema patriarcal. El més interessant de l’antologia és la diversitat de testimonis. Una varietat de vides que tenen en comú cossos travessats per la violència sexual. Les que van cridar no. Les que sabien que només sí és sí, però van pensar que potser ho haurien d’haver cridat. Les que no van poder cridar, i que ara criden, en veu alta, empoderades, a través de les pàgines d’aquest llibre.
L’editora, Roxane Gay, ha recopilat testimonis d’universitàries, refugiades, lesbianes, dones trans, migrants, nois joves… per traçar una panoràmica ampla i dolorosa de la violació entesa com a violència quotidiana
La seva editora, Roxane Gay, ha recopilat testimonis d’universitàries, refugiades, lesbianes, dones trans, migrants, nois joves… per traçar una panoràmica ampla i dolorosa de la violació entesa com a violència quotidiana. El dedica a totes aquelles persones a qui la cultura de la violació ha marcat i que, tot i això, han sobreviscut.
És un llibre que reclama que ens impliquem i prenguem responsabilitat per desmuntar el sistema patriarcal que empara les violències sexuals, les invisibilitza i les normalitza. Que repel·leix la responsabilitat de qui violenta i l’aboca a qui ha estat violentada. Les veus de No es para tanto ens interpel·len a parlar, però sobretot, a què escoltem molt atentament. A tenir present en el dia a dia aquestes violències.
El bosc on va canviar tot per A Roxane Gay
L’editora parla també des del cos-territori violentat. Dona negra, nord-americana, grassa, d’infància escapçada quan a dotze anys uns nois més grans la violen en grup a un bosc de la seva localitat natal. Quan les violències sexuals passen en la infància, la vulnerabilitat és evident. En la majoria de casos, l’àmbit de major risc per patir violències sexuals sent menor és en les relacions íntimes i de confiança: familiars, adults de referència o altres menors, segons recull un estudi d’UNICEF l’any 2017. En aquests casos, el risc de repetició corre lliure entre les parets del silenci, la vergonya, el secretisme, la por a fer mal a les persones que estimes i que t’han fet mal.
Sigui quin sigui el tipus de violència sexual patida o les circumstàncies, la majoria de les víctimes menors d’edat guarden silenci al voltant dels abusos i les agressions. Moltes persones mai cerquen ajuda. Les raons són variades, però poden incloure por de represàlies, culpa, vergonya, confusió, manca de confiança en les habilitats o la voluntat de qui hauria d’ajudar, desconeixement de què podrien fer… Però també les normes socials i culturals poden menar a què la víctima senti reticència a explicar-ho.
De casos de màxima vulnerabilitat com els dels menors en trobem alguns testimonis a ‘No es para tanto’. Les veus presents comparteixen el dolor davant la manca de consciència de l’entorn davant la seva vivència
De casos de màxima vulnerabilitat com aquests en trobem alguns testimonis a No es para tanto. Les veus presents comparteixen el dolor davant la manca de consciència de l’entorn davant la seva vivència. Sigui un desconeixement voluntari –perquè s’ha triat no explicar la violència patida en carn pròpia– o inconscient, les autories d’aquest recull pateixen la ignorància d’una realitat que viuen centenars de milers de persones arreu del món. La vulneració del cos per part d’una o diverses persones, majoritàriament homes, amb la intenció d’aconseguir la dominació i l’exercici de poder sobre l’altra.
Massa casos per tant de silenci
Malgrat la quotidianitat i prevalença de la violència sexual, la tendència global vigent ha estat crear una atmosfera que omet aquestes repetides agressions i vulneracions de drets de les dones pel fet de ser dones. Amb la lectura del llibre sorgeixen diverses preguntes: Quantes coneixeu a una persona que hagi patit violències sexuals? Sou homes cis heterosexuals blancs o sou part de totes aquelles identitats que tossudament el patriarcat racista i capacitista vol amagar rere “l’ésser humà” antropocèntric? Heu patit violències sexuals directament? Si és així, ho heu explicat? A qui? A qui no li diríeu mai? Segurament, si llegint el paràgraf no us sentiu interpel·lades ni us ve a la memòria ningú, molt probablement no és que cap de les vostres coneixences hagi patit violències sexuals. Molt probablement, és que no ho sabeu.
Una ignorància complicada, si ens parem a pensar un moment. A escala global, segons l’ONU Dones, el 35% de les dones han patit violència sexual. El risc augmenta si s’és una persona racialitzada, LGBTI, amb diversitat funcional i/o cognitiva, en situació irregular administrativa, amb dificultats econòmiques, situació de drogodependències, etcètera. Una de cada tres dones ha patit violència física, una de cada vint dones ha estat violada i la xifra creix si es tenen en compte els intents de violació: una de cada deu ha patit algun tipus de violència sexual. Són dades d’un estudi de l’Agència de la Unió Europea pels Drets Fonamentals (FRA), publicat l’any 2014, i en el qual es van entrevistar 42.000 dones de 28 països de la UE.
Moltes de les veus recollides a No es para tanto expliquen l’impacte –tan dur i lacerant, com inconscient i sense mala intenció- de parelles i/o relacions afectives que han reproduït catalitzadors dels seus records
De les que van ser agredides per persones amb qui no tenien cap vincle sexo afectiu, una de cada deu va indicar que hi havia hagut més d’un agressor i, per tant, van ser violacions en grup. Un 22% de les dones europees han experimentat violències en mans de les seves parelles sentimentals, entre elles violacions múltiples; en particular, l’estudi assenyala que la violació en context de matrimoni tendeix a ser reincident. Una de cada quatre víctimes d’agressió sexual -per part d’un company sexo afectiu, un home conegut o un estrany-, van decidir no contactar la policia.
Tot això és part de la cultura de la violació. Una cultura que va de la mà de la impunitat, del silenci i de la revictimització. Gay i els relats de No es para tanto assenyalen quehi ha pendents dos reptes. El primer, adonar-se que sí que és per tant. És per més. El segon, plantejar-se si tenim present l’impacte ensordidor de les violències sexuals en les vides de milions de persones. Sense que se les encaselli en el rol etern de víctimes, hi ha un ampli marge, apunta el llibre, per poder ser més curoses amb com ens relacionem.
Per exemple, tenint present si les nostres actituds poden revictimitzar a qui n’hagi patit: fent acudits sobre el tema, banalitzant-ho, alimentant les flames de les denúncies falses, no creient a qui denuncia… Després, plantejant-se si les persones amb qui es comparteix la vida i en especial, amb qui es comparteixen relacions sexuals i/o afectives, han pogut patir violències. Moltes de les veus recollides a No es para tanto expliquen l’impacte –tan dur i lacerant, com inconscient i sense mala intenció- de parelles i/o relacions afectives que han reproduït catalitzadors dels seus records.
En tot cas, saber-ne més, llegint llibres com el de Gay, i parlar-ne més és un bon pas. Perquè l’autora d’aquest article ha patit violències sexuals. Perquè la persona que llegeix aquest article ha patit violències sexuals. Perquè qui ha difós aquest article per xarxes socials ha patit violències sexuals. Perquè algú ha vist el titular de l’article i no hi ha entrat a llegir-lo, per por a reviure l’agressió. Perquè la pròxima persona amb qui parlis ha patit violències sexuals. O les ha comès.
O no. Potser encara no.
