Aquest març es compleixen nou anys des de l’inici del conflicte sirià, vora d’una dècada que als sirians ens sembla una eternitat. La guerra ressona entre nosaltres, des de Síria a arreu. I ho fa perquè la guerra està connectada i intensifica els grans mecanismes i relacions que configuren el món contemporani tal com l’experimentem: el neocolonialisme, el racisme, les economies extractives, la crisi mediambiental o l’ús de tecnologies per a controlar la mobilitat.
La matriu de la guerra contemporània és un assemblat que reuneix pràctiques de violència, tecnologies de control i intervencions biopolítiques, prenent l’esfera global com a terreny d’operacions a pesar de la seva heterogeneïtat i distribució geogràfica desigual. Un cop d’ull al desenvolupament de la guerra civil siriana al llarg d’aquests anys permet extreure diverses observacions sobre alguns dels trets més distintius del conflicte armat avui dia.
En primer lloc, l’exacerbació de la guerra per proxy, possiblement la característica més evident del conflicte armat a Síria, té conseqüències decisives. No es tracta d’obviar les motivacions i reverberacions locals dels conflictes o de silenciar resistències, sinó d’entendre la connectivitat global de la guerra, les xarxes i els registres que genera, i com totes nosaltres en som o podem ser-ne part. La penetració en el conflicte de potències regionals com Turquia, mundials com Rússia, no-estatals com Hezbollah, entre molts altres actors, dificulta enormement la resolució del conflicte, el rendiment de comptes envers els crims de guerra, l’accés humanitari i fins i tot l’accés informatiu.
En segon lloc, la guerra contemporània s’ha convertit en una forma de conflicte sostenible per a qui la promou. Només cal parar atenció a la proliferació de subcontractacions de la violència, sistemes d’automatització, i progressiva difuminació dels límits entre conflicte armat, protesta i intervenció geopolítica. Ja el 2016, en un dels moments de major escalada de la guerra civil a Síria, l’empresa armamentística turca ASELSAN va començar a instal·lar torres de vigilància intel·ligents a tan sols 300 metres del mur, acabat de construir el 2018, que separa ambdós països. Torres equipades amb metralladores i càmeres, sensors de tota mena, capaces de disparar sense control humà si l’objectiu no abandona la zona. Pels sirians a l’altra banda del mur, el que sona a futur distòpic és el seu present material.
La guerra contemporània s’ha convertit en una forma de conflicte sostenible per a qui la promou
En tercer lloc, la guerra ha esdevingut un fenomen eminentment urbà. La nova guerra urbana penetra i militaritza l’espai quotidià, catalogant poblacions senceres com a amenaces globals que han de ser controlades, monitorades i, si és necessari, aniquilades. Les perifèries urbanes del sud global han mutat a una pluralitat d’històries de violència, entre checkpoints, murs i trinxeres. A Síria, les batalles d’al-Ghouta, als afores de Damasc, i sobretot la d’Alep, han mostrat els més cruents registres de la guerra urbana, destruint infraestructures crítiques per la vida, reduint barris a runa, i forçant el desplaçament massiu de la seva població.
Finalment, la nostra és una era en què les definicions clàssiques dels estudis de seguretat, aquelles que parlen de fases de conflicte i postconflicte, de pràctiques de seguretat i de guerra, d’estat sobirà i estat fallit, de públic i de privat, han deixat de tenir validesa analítica. Elements que sovint són caracteritzats com a mesures postconflicte, com són la rehabilitació diplomàtica, la reconstrucció material o el retorn de les persones exiliades, estan succeint a Síria mentre el conflicte segueix present. D’altra banda, la finalització d’hostilitats a diverses zones del país, no va acompanyada d’una garantia de seguretat ni de cap mecanisme d’observació internacional.
I és que tots aquests elements, i molts d’altres, fan que els mecanismes de resolució de conflictes tradicionals s’estiguin mostrant inefectius. Avui, la província d’Idlib és el focus principal de conflicte a Síria, i com Alep el 2016, s’ha convertit en un palimpsest de la guerra: població civil objecte de tota mena d’intervencions biopolítiques, desplaçament massiu, respecte inexistent per als drets humans, bombardeig d’hospitals i escoles, i interferència internacional que prolonga la guerra i evita una resolució del conflicte. La guerra ressona entre nosaltres, i Síria n’és un dels altaveus amb més potència. Aquest març comença el desè any de conflicte armat amb l’esperança, potser il·lusa, que en sigui l’últim.
