Desitjava escriure un article més lleuger, però el bombardeig informatiu de la crisi de la COVID-19 s’ha apoderat també de mi i em retorna a sentiments que em fan vomitar una reflexió en clau esguerrada sobre els missatges que diuen que la salut, en aquest cas el virus, no entén de política.
No sóc una experta sanitària, encara que sóc diplomada en infermeria des de 2006. No faré un relat com a sanitària perquè no exerceixo des de fa dotze anys, moment en què em van donar un altre títol, sense signatura del rei, que diu que tinc una incapacitat permanent per treballar. L’etiqueta que em legitima per fer una anàlisi en clau esguerrada és la de “gran dependent”. Títol pesat que em situa a la cua de massa coses en el meu dia a dia alhora que em dóna certs avantatges. Els avantatges, tot i que discutibles, m’atorguen una experiència i, almenys, un postgrau en bregar amb la culpa davant el judici de la responsabilitat, l’aïllament en múltiples facetes, l’espera, les estratègies d’afrontament davant la incertesa i el descontrol i, en general, un lloc des del qual fer front a algunes qüestions que disparen la meva opinió quan consumeixo ansiosament informació coronavírica a la premsa i a les xarxes socials.
La primera fal·làcia a desmuntar és la qüestió de la responsabilitat individual. La responsabilitat individual en clau de bé i mal és apel·lar a una flagel·lació social, al control veïnal i a donar curs al judici gratuït. Això es comença a notar en la tolerància a mostrar verbalment la desconfiança cap a l’altre. Seria més útil parlar de respecte a les necessitats individuals i col·lectives. No hi ha possibilitat real de fer-ho bé i deslliurar-se d’allò que no desitgem des de la responsabilitat. No donem cabuda a allò accidental per molt bé que ho fem, perquè suposa pèrdua de control i això no és el que ens han venut de l’ésser neoliberal, independent i autosuficient. Però, per molt responsables que siguem, ens poden passar coses accidentals o indesitjables. Quan vaig tenir l’accident de trànsit vaig conviure –també la meva família– amb el qüestionament al clatell sobre què havia fet malament per haver tingut un accident de trànsit. L’entorn llunyà inventava històries i el proper preguntava detalls tractant de dictar una sentència, un diagnòstic veraç, tancat i lògic.
La responsabilitat individual en clau de bé i mal és apel·lar a una flagel·lació social, al control veïnal i a donar curs al judici gratuït. Seria més útil parlar de respecte a les necessitats individuals i col·lectives
Aquesta necessitat meva i de la resta es va transformar en culpa fins que el temps em va permetre analitzar-ho de forma més estructural. Quin era l’estat de la carretera? Per què un cotxe segur depèn del seu cost econòmic? Per què teníem pressa? Per què m’alliberava del judici quan explicava que venia de treballar? I també quan no hi havia alcohol i drogues en el meu relat? La culpa i el seu pas devastador pels meus pensaments depenia del meu grau de responsabilitat, encara que mai vaig saber amb qui havia de ser responsable i qui havia estat responsable amb mi. Ho havia estat l’Estat i el sistema capitalista? A la fi, i encara que ho oblido massa vegades, no vaig poder evitar un accident que, per la seva naturalesa, no depenia únicament de la responsabilitat. Només podria haver-ho viscut sense culpa si hagués conclòs que tractava de resoldre les meves necessitats. Si hagués sentit el meu respecte i el respecte de qui em preguntava, m’hagués passat el mateix, però hauria patit menys. La responsabilitat i la culpa van ser més forts perquè buscava respostes tancades i coherents en un sistema voraç i individualista, que sempre busca culpables.
Aleshores, ningú és responsable de res? Ens dediquem a tossir en la secció de verdures? No, no intento destruir el judici i la moral, només modificar un llenguatge que és opressiu i culpabilitzador, que actua com a desviador de canvis estructurals profunds. Una solució harmònica amb les persones i el planeta depèn molt més dels que tenen més poder, que del veí tossint sobre el seu colze o baixant sis vegades el gos. En temps de coronavirus, profunditat d’anàlisi i respecte, i per què no, una miqueta de lloc per a l’autoregulació i l’autogestió, si el sistema ho permet.
Una solució harmònica amb les persones i el planeta depèn molt més dels que tenen més poder, que del veí tossint sobre el seu colze o baixant sis vegades el gos
Un altre assumpte que em porta de cap són les diferents vivències de l’aïllament, confinament o quarantena, cadascuna que es quedi amb el terme que més utilitzi. Les vivències són múltiples i no, no depenen de la nostra actitud, encara que això diguin els llibres d’autoajuda. Si s’alineen les teves llunes, el sol o el que et faci prendre-t’ho millor, això és un plus. Però la majoria de les coses que ens passaran estant aïllades, no podent estar-ho, gaudint o plorant per això, tindrà a veure amb factors que no podem controlar i que no triem, i també amb quins drets tenim reconeguts i gaudim. Jo, en onze anys, he passat per mil fases cícliques per intentar que la meva actitud evaporés totes les barreres arquitectòniques i simbòliques que em deixen a mi i la meva cadira davant d’escales i voreres. Que la meva actitud immolés la por de saber que esperaré al meu assistent personal per sortir del llit i que això dependrà de poder pagar-la o de la implementació de la figura per part de les institucions. Però la meva actitud no aconseguirà per si sola això.
Ocupem posicions socials que marquen què ens suposa aïllar-nos més enllà de tenir una bona o mala actitud. He estat bussejadora d’elit a trenta metres en un cenote mexicà i va ser una de les millors experiències de la meva vida portada amb una actitud molt valenta, però segueixo sabent que quan Pedro Sánchez diu que els discapacitats poden sortir acompanyats per anar al centre de salut, com si nosaltres no fuméssim ni necessitéssim paper del cul, jo i el meu certificat de gran dependent hem d’aixecar la mà i recordar que tenir assistència personal, no viure sola i tenir una bona pensió em permeten passar un aïllament digne. Dit d’una altra manera, la meva actitud no em neteja el cul. Per tant, de nou, no donem per fet que això de quedar-se a casa és una opció per a totes i que cal saber tenir una bona actitud. Aprofitem per adonar-nos de qui té casa i com és, qui treballa i qui no, qui sortirà al carrer per necessitats que l’estat d’alarma no contempla i que estaran més justificades que cap altra.
Si fóssim capaços de mantenir fresc en algun lloc de la nostra psique com ens sentim quan, en un d’aquests girs cíclics d’aquesta crisi, ens envaeix la por, la sensació de dependència, la frustració i la vulneració dels nostres drets més bàsics, després d’aquest desgavell podríem connectar amb altres realitats. Com ho són les persones que viuen en una residència pel simple fet de tenir diversitat funcional i una situació econòmica que no els permet pagar-se una vida independent. Viure aïllada i amb restriccions no és una elecció ni es resol amb actitud. Moltes persones amb diversitat funcional viuen i seguiran vivint en residències perquè són una minoria i tenen menys possibilitats de demanar que “les cures” que necessiten es cobreixin amb mesures i eines més igualitàries amb la resta de la població, com ho és l’assistència personal. Aquest estat d’alarma està fent clarament visible el poder de les majories i de les experiències compartides.
Estem veient el que costa i suposa la imposició d’una tancada i això ens ajudarà a defensar que la segregació en institucions residencials no és pel bé de la gent amb diversitat funcional, sinó que té a veure amb ser una minoria categoritzada d’improductiva
Perquè ara que la majoria de la població, en comptes de pensar en produir i consumir, està pensant en com cuidar-se, cobrir necessitats bàsiques i mantenir un estat físic i mental adequat per sobreviure a la por i a la incertesa, s’estan generant solucions d’ajuda, co-dependència i se li està demanant a l’Estat que se’n faci càrrec. És possible imaginar un aïllament més digne de qui ja vivia aïllada, perquè estem veient el que costa i suposa la imposició d’una tancada. És possible i és lícit que ningú oblidi això, perquè ens ajudarà a defensar que la segregació en institucions residencials no és pel bé de la gent amb diversitat funcional i que té moltíssim més a veure amb ser una minoria categoritzada d’improductiva.
Estimat govern d’Espanya, que vas ser capaç de pensar que sense perruqueries no ens rentaríem els cabells, no oblidis que per arribar a la perruqueria necessitem algú per aixecar-nos del llit, que ens ajudi a vestir-nos, a esmorzar i percebre pensions tan dignes com la que em permet a mi portar metxes californianes. Aprofito l’avinentesa per recordar-li que a part de voreres i escales, no hi ha un sol rentacaps que tingui un seient mòbil, de manera que rentar-se el cap a la perruqueria és força inaccessible. Això no impedeix que m’alegrés que es recordessin de nosaltres, encara que sigui per les mesures més estranyes.
Moltes vegades dic, tractant d’entendre quant paradoxal és la meva vida des que vaig adquirir diversitat funcional, que cal tenir sort fins i tot per quedar-se tetraplègica, a la qual cosa afegiria: en una societat capitalista on les pensions depenen de la teva productivitat i les indemnitzacions del seient que ocupes al cotxe. Sort per a quedar-se tetraplègica en un sistema racista, com el que va portar de cap a la meva companya d’habitació a la Vall d’Hebron, una jove temporera romanesa amb una assegurança a terminis,¡ que no va deixar d’enfrontar-se, des de l’altura que li atorgava la seva cadira de rodes manual, amb els perits de l’assegurança que ens visitaven a les tardes. Benvolguts ciutadans i veïns, també s’ha de tenir sort per poder quedar-se a casa en una societat capitalista i racista on para de produir qui pot i no qui vol, on la tranquil·litat de llegir per la finestra dependrà de tenir finestra, un ERTO o un contracte, una nacionalitat o una altra.
Tinc la sort de poder quedar-me a casa en aquesta crisi. Encara que, en els últims anys, he habitat la disconformitat de quedar-me a casa per viure en una societat inaccessible i capacitista
Tinc la sort de poder quedar-me a casa en aquesta crisi. Encara que, en els últims anys, he habitat la disconformitat de quedar-me a casa per viure en una societat inaccessible i capacitista. Ara intento aprendre de la meva experiència i no tenir por a sentir-me aïllada, ni que el pes de sentir-me improductiva m’obligui a inventar rutines i escapatòries a un aïllament que em porta records amargs, a un diagnòstic que em bloqueja, a sentir culpa o excessiva responsabilitat de tenir cura de qui diàriament m’aixeca del llit o m’ajuda a dutxar-me, tractant de cuidar una família que es mossegarà les ungles per sobreprotegir-me i que aprèn a respectar-me.
Cal tenir sort per a tot i saber que res és només qüestió de sort. Així que tractem de substituir responsabilitat per respecte, recordem què suposa l’aïllament social i, quan ens sentim amb força, podríem demanar-li al sistema capitalista que ens ha portat fins aquí que no només ens faci callar amb por, restriccions de drets o subsidis i indemnitzacions a les més afortunades, sinó que es revisi i ens respecti perquè ens necessita i, si no té ganes de cedir, que agafi un ERTO d’aquests i es quedi a casa. Hi ha qui té alternatives per a una vida millor.
