Allà dalt és Siurana, aspra i ardida,
ben arrapada a la salvatge altura,
coronada d’espais, d’abims cenyida,
tota daurada i negra de vellura.
Dels carrerons sota la volta dura,
l’aire té una quietud esfereïda:
sols enllà, vora el cingle, una exquisida
prada es va alçant vers l’esglesieta obscura.
Des de Siurana es veuen soledats;
ella és una impassible sobirana,
dominant els voltors i els espadats.
I prega i jura, i amenaça a estones;
i només pot finar l’aspra Siurana
desfeta en rocs per carregar les fones.
Josep Carner
Avui he pujat a Siurana, aquell poble encimbellat que fa badar la boca d’aquells que mai no hi han estat. I sobretot que no hi van quan, en lloc de badar boca, arrencarien a córrer per escapar de l’allau humana que sovint l’envaeix i que no cau pels cingles perquè alguna divinitat caritativa, germana borda de la mare de déu de l’espenta, ho impedeix, encara i de moment.
Avui, dia de mal oratge i fora de dates assenyalades, lo poble és prou tranquil i només ensopegues amb pedres traïdores, que ja se sap que pels nostres rodals ne criem algunes, força, però encara massa poques. Aquelles, que segons lo poeta, mos han de servir per carregar fones…
Lo cingle sempre imposa respecte perquè sembla crida’t amb los braços oberts i acollidors i alhora t’esgarrifa. No a tothom, però. Hi ha l’eixam de figures diminutes de coloraines que s’hi arrapen, com caparres enfilades, i que han foragitat la moixonada rupícola que ja no nia on ho feia. Massa enrenou, massa xivarri, massa desori humà pels encontorns del que un dia fou son niu.
Asseure’t al banc on lo Ramon mirava i interpel·lava los visitants, quan encara algú volia saber alguna cosa de qui habitava aquell lloc aspriu, més enllà de fer-ne fotos per penjar als aparadors de pantalletes
Caminar pel carrer, desert avui, asseure’t al banc on lo Ramon mirava i interpel·lava los visitants, quan encara algú volia saber alguna cosa de qui habitava aquell lloc aspriu, més enllà de fer-ne fotos per penjar als aparadors de pantalletes i posar la creu a la casella de lloc visitat. Veure cases tancades, que no s’han pas obert per mor de la gernació que passat demà i l’altre transitarà per aquest mateix carrer, com una professó laica que passarà de llarg de l’església perquè la missa ja no toca quarts ni hores… I, això sí, algú farà mecànicament la foto a aquella llinda romànica, amb vuit figures impertèrrites que miren cap a Montsant des de fa segles.
Arribem a la punta d’aquesta mena de vaixell fantasma embarrancat on les cases s’arrapen. Amb lo Montsant al nord-oest, que no saps qui mira qui, roca a roca, cinglera a cinglera. I davant, ja a la punta de la llisera, cap a ponent, davall, la vista se te’n va cap a aquella barrera de ciment que un dia va empresonar l’aigua que avui amb prou feines hi és. Una presó per poder-la deportar millor i amb fal·làcies de tota mena, cap allà on, temps a venir que ja és avui, poder-se-la vendre al mercat de la fira de les vanitats nostrades. Amb lo vistiplau de la cort i els seus acòlits.
La vista se te’n va cap a aquella barrera de ciment que un dia va empresonar l’aigua que avui amb prou feines hi és. Una presó per poder-la deportar millor i amb fal·làcies de tota mena
Si la reina mora (que ara es veu que només és “reina” per mor del llenguatge políticament-no-sé-que) s’hagués repensat i no s’hagués estimbat daltabaix del salt que duu el seu nom, ara de ben segur que n’estimbaria uns quants, dels mercaders de l’aigua, per cadascun dels punts cardinals dels precipicis de Siurana, aspra i ardida que fou, segons lo poeta, que pronosticava unes pedres que carregarien unes fones… fones a punt que s’han espelinxat abans d’usar-se.
La imatge d’una terra que fou conreuada i que a tocar del riu, discret, però riu, tenia algun molí per fer que l’aigua cantés altres melodies. Aquesta terra, veure-la ara descarnada de l’aigua que l’havia cobert i li havia canviat la pell, esdevinguda de llac verdós de cabellera despentinada. Ara, a aquesta terra inundada primer i seca ara, li han arrencat aquella pell humida i l’han exposada de nou al sol i a les mirades cobdicioses que des de dalt del cingle l’esguarden, despullada i desesmada.
Ni terra de conreu, ni fons de llac artificial, ni llit de riu. Només mirall del desvergonyiment del cinisme que ens governa.
