Des d’un punt de vista de l’esquerra anticapitalista, la qüestió de la sobirania/les sobiranies en tots els àmbits de la vida és la clau de volta (o almenys una de les més importants) de qualsevol projecte polític realment emancipador, radicalment transformador de la realitat econòmica i social que patim: la d’una economia capitalista basada en l’explotació d’una majoria de la població per part d’una minoria que posseeix els mitjans de producció i una gran part de la riquesa/patrimoni, tant a l’àmbit nacional/estatal com internacional. I a Catalunya disposem, des de 2017, del treball col·lectiu Sobiranies. Una proposta contra el capitalisme (i que sembla que ara sortirà en espanyol), que fa un plantejament, global i sectorial, summament interessant sobre el tema.
La crisi econòmica ha posat en qüestió els valors i les polítiques de la Unió Europea i de la zona euro. Cada vegada més gent, a dreta i esquerra de l’espectre polític, es planteja la necessitat de recuperar la sobirania política i econòmica per als seus països. La dreta i l’esquerra tradicionals, els populars, els liberals i els socialdemòcrates, majoritaris al Parlament europeu, són partidaris del statu quo amb petites reformes, més aviat cosmètiques, a la UE i l’euro. D’altra banda, una part important dels Verds i una part (segurament minoritària) de l’anomenada Esquerra unitària europea continuen pensant que la UE pot ser reformada en profunditat tot superant les polítiques neoliberals i basades en l’austeritat, i recuperant el pacte i la solidaritat socialdemòcrata de la postguerra. Però el grup on coexisteixen la Lega italiana i el Rassemblement (antic FN) francès són obertament sobiranistes de dreta, com d’una manera menys radical el grup de conservadors on els britànics, els polonesos de Dret i Justícia i els alemanys que varen fundar l’AfD, i que després la varen abandonar quan varen optar per posicions cada cop més de dreta, tenen un pes important. Finalment, des de l’esquerra, la majoria de l’Esquerra Unitària europea (on entre altres hi ha el Front de Gauche de Mélenchon, Die Linke i Unidos Podemos) es planteja, amb més o menys intensitat, la necessitat de la recuperació de la sobirania nacional i fins i tot, en algun cas, la conveniència o no de continuar a l’euro i a la Unió Europea. Serà interessant veure com quedarà el panorama polític desprès de les eleccions al Parlament europeu previstes pel 2019.
Des d’un punt de vista de l’esquerra anticapitalista, la qüestió de la sobirania/les sobiranies en tots els àmbits de la vida és la clau de volta de qualsevol projecte polític realment emancipador
A l’esquerra anticapitalista i independentista dels Països Catalans ja fa temps que la sobirania/les sobiranies és un dels temes de debat i de pràctica importants. De fet, se’n ha parlat recentment, amb més o menys profunditat, a partir que la CUP-CC presentés a l’últim debat de política general al Parlament de Catalunya una proposta de resolució a favor de la banca pública i de la nacionalització (internalització es deia a la proposta) dels sectors estratègics necessaris per a la vida i la sobirania, ambdós elements imprescindibles per avançar en la consecució d’una sobirania financera, productiva i econòmica en definitiva. Una proposta que potser podia haver tingut més suports (almenys parcialment) sinó hagués estat per les limitacions que imposa el reglament del Parlament. Tot i que els deutes de molts partits (de quasi tot l’arc parlamentari) amb els bancs i les portes giratòries d’alguns polítics amb les empreses d’alguns sectors estratègics, els condiciona massa en aquests temes.
A l’àmbit europeu, el debat de les sobiranies s’està posant a l’ordre del dia a la major part de l’esquerra anticapitalista, i fins i tot de la que, sense arribar tan lluny, es troba més a l’esquerra de la socialdemocràcia tradicional. El debat és viu tant entre els grups que es mouen al voltant de la France Insoumise de Mélenchon a França, com els que estan al voltant de Die Linke a Alemanya, a l’entorn d’Unidos-Podemos a España, a l’esquerra italiana, etc., per parlar d’alguns dels països europeus més grans i dels que tinc més informació. Particularment interessant és el cas del partit Laborista britànic tenint en compte que Corbyn és el líder de l’esquerra europea, en un sentit ampli, que podria estar més a prop de guanyar les properes eleccions i de governar i, a més amb el suport de l’ala esquerra del partit i amb un programa que ha estat qualificat per molts com força d’esquerres.
Els laboristes britànics proposen, entre altres coses, la nacionalització d’alguns sectors estratègics com els ferrocarrils, l’energia o l’aigua. Però, en canvi, quan es tracta dels bancs no parlen de nacionalització
En el seu programa, els laboristes britànics proposen, entre altres coses, la nacionalització d’alguns sectors estratègics com els ferrocarrils, l’energia o l’aigua. Però, en canvi, quan es tracta dels bancs no parlen de nacionalització sinó de deixar de relacionar-se amb els bancs, posar-los impostos o donar participacions als treballadors en la seva propietat. Tanmateix, com assenyalen des de Momentum – els grups del partit laborista que donen suport a mesures més radicals en favor dels treballadors així com al lideratge d’esquerres de Corbyn i el seu equip-, les propostes que es fan provocaran el mateix antagonisme de la City i dels mitjans de comunicació que ho faria la nacionalització i, en canvi, no permetrien dues coses molt importants. Primer, evitar l’especulació en els mercats financers, les grans operacions financeres de les firmes multinacionals o l’evasió d’impostos i el blanqueig de capitals, mentre els seus grans executius guanyen fortunes, que és el que fan bàsicament els bancs a l’actualitat. Segon, convertir les institucions financeres en un servei públic que cuidés els dipòsits i els estalvis de la gent per a oferir préstecs a les famílies i les petites i mitjanes empreses a tipus d’interès raonables que permetessin fomentar la inversió productiva. I la darrera crisi financera, i com han continuat comportant-se les institucions financeres posteriorment, no fa més que confirmar que el sistema financer només serà un servei públic si combina l’existència de banca social i cooperativa, petita banca regional o local, etc., amb la nacionalització (amb control i participació democràtics) de la gran banca que, com dèiem, continua dedicant-se bàsicament a l’especulació, l’evasió d’impostos i el blanqueig de capitals per a les grans empreses i els més rics.
De fet, com deia Michael Roberts recentment en el seu bloc: “A llarg termini, el capitalisme no pot acabar amb les desigualtats, la pobresa, les guerres i, a més, es incapaç d’aconseguir el bé comú globalment, o d’evitar els desastres ecològics. I això és així perquè el capitalisme és un mode de producció que es basa en el benefici d’uns pocs i no en les necessitats de la majoria de la gent, en l’explotació i no en la cooperació, i que genera contradiccions irreconciliables que no es poden resoldre amb ‘una gestió tècnica macroeconòmica’ de l’economia. Només es pot resoldre capgirant-lo, substituint-lo”.
