Per a molts, especialment des de les esquerres tradicionals, la sobirania nacional ha esdevingut sinònim de sentiments polítics negatius: nacionalisme basat en la identitat, racisme, neofeixisme, etc. En canvi, crec que cal reivindicar que les sobiranies –i en particular la sobirania nacional, democràtica/popular– són una condició necessària per a una democràcia real plena i per a un internacionalisme autèntic.
Alguns han definit la fase històrica més recent com un “moment Polanyi”, és a dir, caracteritzada per un sentiment difús de protesta contra les elits neoliberals. L’antropòleg Karl Polanyi considerava que el lliure mercat no era pas la condició natural de la humanitat. Al contrari, pensava que la imposició brutal del liberalisme generaria una oposició popular que tendiria a reconstituir els lligams comunitaris violentats pel mercat.
Mentre que mitjançant la societat del benestar es va crear una àrea “no mercantil” que era una resposta progressista/reformista del capitalisme per fer front al desafiament comunista/soviètic, amb la seva crisi i l’arribada del neoliberalisme el malestar i la protesta popular (tal com va passar amb el nazisme, segons Polanyi) podien ser capitalitzats per la dreta autoritària mitjançant una sèrie d’eslògans simples i reaccionaris.
Cal reivindicar que les sobiranies –i en particular la sobirania nacional, democràtica/popular– són una condició necessària per a una democràcia real plena i per a un internacionalisme autèntic
Tant les elits tradicionals com l’esquerra socialdemòcrata (en les seves diferents variants) han tractat sovint amb menyspreu els sentiments populars de cerca d’una protecció davant de les limitacions del mercat i la deslocalització dels centres de poder fora de les fronteres de les democràcies nacionals. I això ha obert la porta a què les propostes de la dreta més autoritària / reaccionària (protofeixista a vegades) apareguin als ulls de molta (massa) gent com les úniques disponibles.
Ja fa més de vint anys que alguns van començar a denunciar que la subtracció de la sobirania monetària del control per part de les institucions democràtiques nacionals (independència dels bancs centrals, paper del Banc Central Europeu) formava part d’un disseny més ampli de buidatge dels estats nacionals –que és el terreny essencial en el qual es produeixen els conflictes entre les classes socials en les economies capitalistes.
D’altra banda, la instauració d’un sistema de canvis fixos de les monedes, com és el cas de l’euro, ha estat sempre (també amb el sistema del patró or / Gold Standard) una forma tradicional per disciplinar els conflictes entre les classes socials, ja que, com que no poden devaluar la moneda nacional, els països es veuen obligats a fer una devaluació interna: és a dir, reducció dels salaris, reformes laborals en contra dels interessos dels treballadors i classes populars, retallades en les despeses públiques, especialment les de caràcter social i, en definitiva, polítiques econòmiques i socials basades en l’austeritat.
Sense la facultat de fer política monetària pròpia ni d’intervenir en els valors del tipus de canvi de la moneda nacional, les possibilitats de dur a terme polítiques fiscals (de despesa i d’ingressos) són molt reduïdes, més encara si des de la UE s’estableixen uns límits d’obligat compliment sobre el dèficit i el deute públics. Els espais de l’electorat per a decidir l’orientació de les polítiques econòmiques i socials desapareixen. I les possibilitats de desenvolupament dels conflictes de classe, que són essencials per a l’existència de la democràcia en una economia capitalista, queden molt limitades. La democràcia queda reduïda als debats sobre els drets civils al costat de l’adhesió a un cosmopolitisme abstracte i inconsistent que, d’altra banda, són els terrenys en els quals sembla que es troba còmoda l’esquerra socialdemòcrata/reformista en les seves distintes versions.
L’única Europa federal possible és l’ordoliberista de tipus alemany que es proposa l’ordenació de l’economia capitalista mitjançant l’enderrocament dels dics de contenció que les classes populars havien anat construint després de la segona guerra mundial
Pensar com a alternativa en una federació supranacional (tipus UE) entre països molt diferents (des del punt de vista econòmic, social, polític, històric, cultural, etc.) –la gran idea d’altra banda de Friedrich von Hayek, el campió dels liberals, i no dels socialistes o comunistes– significa, de fet, donar suport a les polítiques neoliberals anteriorment esmentades. L’única Europa federal possible és l’ordoliberista de tipus alemany que es proposa l’ordenació de l’economia capitalista mitjançant l’enderrocament dels dics de contenció que les classes populars havien anat construint després de la segona guerra mundial en el marc dels estats del benestar nacionals. I en aquest context, les paraules solidaritat o fraternitat entre les classes populars dels estats nacionals deixen de tenir qualsevol sentit.
Les dretes autoritàries han entès molt bé la confusió/el desconcert que l’agressió euro-ordoliberista ha produït en les classes populars i ho aprofita per als seus interessos tot buidant les protestes populars de qualsevol valor social o anticapitalista. En canvi, les esquerres socialdemòcrates/reformistes tradicionals no ho han entès en absolut i continuen predicant una solidaritat incomprensible per la gent i, al mateix temps, apostant per la UE i els mercats. Aquesta esquerra ha abandonat evidentment qualsevol reivindicació dels diferents tipus de sobiranies i s’ha plegat a la gàbia supranacional en la qual preval la llei del més fort.
Ens cal doncs enfortir una altra esquerra que defensi les sobiranies (econòmica, política, social, etc.) des d’una perspectiva democràtica, anticapitalista, nacional/popular. Perquè només des d’aquesta perspectiva es podran unir les forces populars i nacionals necessàries per a construir una alternativa que sigui autènticament internacionalista.
