Tot i la greu crisi econòmica que pateixen les economies capitalistes –explosió de les desigualtats, augment de l’atur, problemes socials, polítics i ecològics–, els economistes ortodoxos, els organismes internacionals i les elits tendeixen a mostrar-se més preocupats pels perills que poden suposar uns elevats nivells de deute públic en les economies. Però, el deute públic, ben utilitzat i en determinades circumstàncies, pot ser un instrument per millorar les condicions del treball i fer prendre consciència als treballadors de les veritables causes de les crisis econòmiques, socials i ecològiques: la caiguda dels beneficis i de la rendibilitat. I això passa quan, a molts països, hi ha una verdadera explosió del deute privat, amb uns percentatges sobre el PIB clarament superiors als del deute públic.
Normalment, quan es parla del deute, públic o privat, la major part de les persones pensen que cadascú ha de pagar sempre els seus deutes. És una creença basada en raons morals i de relacions interpersonals, tot i que en les actuals societats mercantils, el deute pren la forma, habitualment, d’un deute financer, d’un préstec a un temps determinat, que cal tornar i pel qual cal pagar un interès. I aquest deute és essencial pel funcionament del capitalisme, ja que molt sovint les empreses necessiten endeutar-se per a realitzar les seves inversions, les famílies poden necessitar demanar una hipoteca per comprar una casa, i l’estat pot haver d’endeutar-se per a realitzar inversions públiques o fins i tot pel seu funcionament ordinari.
L’estat té la particularitat de tenir un horitzó de vida infinit,i per tant, pot fer rodolar el seu deute, és a dir, es pot endeutar novament per retornar els antics préstecs
Però, el deute públic no és igual que el deute privat. Una persona o una empresa té l’obligació moral i legal de pagar els seus deutes abans de morir-se o de fer fallida. En canvi, l’estat té la particularitat de tenir un horitzó de vida infinit, i per tant, pot fer rodolar el seu deute, és a dir, es pot endeutar novament per retornar els antics préstecs, així de forma infinita i aleshores, de fet, anualment, només torna els interessos del deute (la càrrega del deute). I això és el que fa normalment. I, a més, l’estat té altres instruments per a reduir el deute: pot augmentar els impostos, pot intentar anul·lar o reestructurar una part del seu deute, pot recórrer al finançament monetari del deute per part del banc central. A més, el deute públic serveix, en determinades circumstàncies, per intentar regular l’economia en temps de crisi, i també per finançar les inversions col·lectives que el sector privat és incapaç de fer. Per tant, els dèficits públics poden ser adequats i necessaris (si serveixen per intentar aconseguir la plena ocupació, per fer inversions públiques col·lectivament/socialment necessàries o per la necessària transició ecològica) o poden ser nefastos en un moment de plena ocupació i amb possibilitats de tensions inflacionistes, o quan són fruit d’una fiscalitat regressiva, que no redistribueix la renda i la riquesa.
Un mantra molt comú és que si el sector públic s’endeuta, està perjudicant les generacions futures que hauran de tornar els deutes. Però això no és veritat. Ja s’ha vist que l’estat pot fer rodolar el seu deute indefinidament i només pagar els interessos, i això és el que faran també les generacions futures. D’altra banda, el deute públic és una relació social que lliga els creditors actuals amb els deutors actuals i que, a més pot finançar inversions que donaran lloc a infraestructures i equipaments que poden beneficiar a les generacions actuals i també a les futures o que poden intentar donar suport a l’economia en un moment de crisi. Al mateix temps, permetrà als creditors l’acumulació d’un patrimoni financer. Finalment, hi pot haver conflicte entre creditors i deutors, especialment en moments d’inflació elevada perquè, evidentment, tenen interessos contraposats.
Són les decisions de política econòmica i els tipus de gestió que decideixen els governs els que determinen el nivell i l’evolució del deute públic
En contra del que defensen els economistes ortodoxos (el mainstream), que el deute públic és una variable macroeconòmica que resulta de la gestió tècnica de diferents variables (tipus d’interès, nivells de despeses i d’ingressos públics), ha de quedar clar que el deute públic només es pot entendre i analitzar correctament en un marc històric, polític i institucional concret i determinat. Són les decisions de política econòmica i els tipus de gestió que decideixen els governs els que, tenint en compte els constrenyiments que els afecten, determinen el nivell i l’evolució del deute públic: es privilegien o no les polítiques d’austeritat, s’augmenten o es disminueixen els impostos als més rics, es finança el deute a través dels mercats financers o del banc central, es compensen o no (i com) les pèrdues d’empreses, autònoms i famílies a causa de la crisi de la COVID-19, etcètera.
Un exemple molt clar del caràcter polític del deute públic és el Tractat de Maastricht (1992) de la Unió europea (EU) que va començar a imposar restriccions pressupostàries, entre d’altres, als països membres: concretament, amb l’objectiu teòric (que en cap cas s’ha complert) d’assegurar la convergència econòmica entre els països. A partir de la implementació de l’euro, els estats havien de respectar un rigor pressupostari (el dèficit públic no podia superar el 3% del PIB i el deute públic no podia superar el 60% del PIB). Unes regles que mai s’ha demostrat que responguin a cap fonament econòmic teòric, que es van escollir aleatòriament, i són fruit de la ideologia neoliberal dominant a la UE que pensa que els comptes de l’estat s’han de gestionar com els d’una família o una empresa. Unes regles que amb la crisi de 2008 va patir sobretot Grècia (també Espanya i Itàlia) i que ara, amb la crisi sanitària i econòmica, hi ha el perill que es revisqui, amb polítiques d’austeritat, moderació salarial i de les pensions, retallades dels serveis públics…, quan comencin a augmentar els dèficits i el deute públic d’alguns països, especialment els del sud d’Europa.
Les restriccions pressupostàries imposades per la UE són fruit de la ideologia neoliberal dominant que pensa que els comptes de l’estat s’han de gestionar com els d’una família o una empresa
A més, no es pot utilitzar la relació deute públic/PIB (%) com a mesura per decidir les polítiques econòmiques, ja que el nivell absolut del deute públic no ens permet pas saber quina part és convenient i quina inconvenient en funció de quins siguin els objectius de política econòmica. El dèficit i el deute públic poden ser necessaris per intentar aconseguir la plena ocupació i avançar en la transició ecològica. En canvi, poden ser regressius i nefastos si són el resultat de polítiques impositives que afavoreixen els més rics i augmenten les desigualtats i la pobresa a la societat. D’altra banda, no hi ha manera de definir quin és el llindar màxim crític que no es pot sobrepassar pel que fa al deute públic, ja que depèn de com (i qui) el financi-hi: el Japó on fa anys que aquesta ràtio supera el 200% (ara és del 240%) no té problemes, ja que un 90% del deute està en mans de japonesos.
Finalment, des d’un punt de vista tècnic, una ràtio que compara un estoc (el deute públic) amb un flux anual (el PIB) no sembla el més apropiat per aproximar-se al tema. A més, aquesta ràtio ha tendit a créixer per unes quantes raons: un canvi en la forma de finançar l’estat que ja no es fa, pràcticament gens, a través del banc central sinó dels mercats financers, i ja no pot controlar els tipus d’interès als que es finançarà; l’evolució del dèficit estructural, no tant perquè hagi augmentat massa les despeses públiques, que s’han retallat, com perquè han disminuït els ingressos públics, especialment els que afecten les elits més riques; l’evolució del dèficit conjuntural per fer front a les crisis econòmiques de 2008 i l’actual de la pandèmia.
Per evitar un retorn de les polítiques d’austeritat caldria prendre algunes mesures: una possibilitat seria renegociar o, fins i tot, anul·lar una part del deute
Amb la crisi econòmica fruit de la pandèmia les ràtios de deute públic han augmentat i augmentaran. Per evitar que això porti un retorn de les polítiques d’austeritat caldria prendre algunes mesures: una possibilitat seria renegociar o, fins i tot, anul·lar una part del deute (hi ha precedents històrics), per exemple amb els títols de deute que estan en mans del Banc Central Europeu (BCE); una segona possibilitat, complementària, seria repensar els circuits de finançament de l’estat que no poden estar en mans dels mercats financers, per exemple, que el BCE o els bancs centrals nacionals garantissin els títols de deute públic davant dels mercats financers o que hi hagués una monetització directa del dèficit pressupostari, que en el moment actual no produiria inflació.
