Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Les democràcies africanes davant el mirall de la COVID-19

La pandèmia ha agreujat els dèficits polítics que ja patia el continent que, malgrat tot, manté vius uns moviments socials esperançadors

El president guineà Alpha Condé, vota a les eleccions de l’octubre de 2020 / Arxiu

Ningú no tria en quin moment arribarà una pandèmia. I la de la COVID-19 no va arribar en el millor moment per a l’estat de la democràcia al món. Encara menys a l’Àfrica Subsahariana. La qualitat democràtica als països del sud del Sàhara s’ha ressentit, com a tot el món, amb les mesures preses pels governs per garantir el distanciament social i la contenció del virus. El problema amb la regió és que aquesta ja partia de nivells alts de qüestionament sobre el seu desenvolupament democràtic. D’aquesta manera, les conseqüències polítiques de la COVID-19 n’han provocat un empitjorament significatiu. Amnistia Internacional, per exemple, ha denunciat que països com Angola, Etiòpia, Guinea, Kènia, el Níger, Nigèria, Sierra Leone, Sud-àfrica, Zàmbia o Uganda van reprimir amb excessos policials les protestes socials arran de la COVID-19, i fins i tot van matar manifestants o persones opositores. Altres entitats de la societat civil internacional també han assenyalat l’empitjorament de les condicions democràtiques a l’Àfrica Subsahariana durant aquest any de pandèmia.

Les protestes i les resistències han estat protagonistes al llarg de l’últim any arreu de la regió. En destaquen, per sobre de totes, aquelles que van tenir lloc a Nigèria, contra la brutalitat policial, o les que, a hores d’ara, estan tenint lloc al Senegal, el Txad o Uganda. Amb tot, si s’amplia el focus, o es posen les llums llargues per poder veure més enllà de la pandèmia, es pot veure com aquest últim any les democràcies africanes han patit dels mateixos mals que els anys anteriors.

 

La suposada futilitat de les eleccions africanes

Si valorem les eleccions a diversos estats del continent Africà per la quantitat de canvis en el poder que produeixen, podria resultar evident que aquestes no serveixen per a res. Les eleccions africanes les guanyen, generalment, els líders o les forces que ja ostenten el poder en el moment de convocar-les. De fet, durant la primera dècada del segle XXI, han estat més comuns els canvis de presidència ocasionats per finalització de mandats o per defunció del líder que per derrota en unes eleccions. El fet de convocar eleccions en temps de pandèmia no ha provocat gaires canvis en aquesta tendència, i la temporada 2020/2021 no ha estat una excepció. Ni a les eleccions de Ghana, del Benín o del Congo es va produir la derrota del president de torn. A països com Burundi o el Níger va haver-hi canvi de president, però no de partit presidencial. I al Txad o Tanzània van renovar el mandat uns presidents que van morir temps després de les eleccions.

Destaquen les protestes que van tenir lloc a Nigèria o les que estan tenint lloc al Senegal, el Txad o Uganda

Tot i aquesta tradició, cal no menysprear, però, les eleccions africanes. Pensar que, com que no hi ha canvi de presidència o de partit en el poder, les africanes no poden treure profit del procés electoral, és negar la seva agència política i la seva capacitat de mobilització i resistència. Ningú no podria entendre què està passant a les protestes del Senegal sense entendre el moviment “Y’en a Marre”, el qual va sorgir de les oportunitats que el procés electoral de 2012 va donar a la societat civil per organitzar-se. Convé entendre el procés electoral a l’Àfrica com un mecanisme que mobilitza parts de la societat en un sentit o un altre. Hi ha qüestions de debat públic que, sense aquests processos, no sorgirien i, el més important, suposen un moment en el qual es generen dinàmiques d’aliança i construcció social.

 

“O mengem o ens contagiem”

Els confinaments als països africans, alguns d’ells molt durs, van deixar en evidència una altra falla dels sistemes democràtics africans per contenir les onades de la COVID-19. El creixement macroeconòmic de la regió, sobretot el boom experimentat a començaments de la dècada passada, no va repercutir en els índexs de pobresa o de desigualtat. Les condicions de vida, amb economies personals que impedeixen planificar i obliguen a viure al dia, no han permès exercir la vida en condicions de democràcia. I això ha provocat que, amb l’arribada de la COVID-19, els governs no hagin tingut incentius per protegir les formes de subsistència de les persones en situació de pobresa i hagin imposat formes de govern autoritàries.

Les democràcies africanes davant el mirall de la COVID-19
Protestes a Kènia contra la imposició del toc de queda per la COVID-19 |Arxiu

Tot plegat ha provocat situacions en les quals moltes persones a la regió havien de decidir entre obeir els confinaments i arriscar-se a no tenir mitjans de subsistència, o desobeir per tal de guanyar-se la vida i arriscar-se a un contagi i afrontar la repressió policial. Els motins del pa provocats per l’FMI als anys vuitanta i noranta han tornat com a protestes socials contra les mesures presses per la COVID-19 a països com Kènia o Angola.

Les eleccions africanes les guanyen, generalment, els líders que ja ostenten el poder en el moment de convocar-les

Els confinaments, a més, van tenir un impacte important pel que fa a les dones. No només perquè van incrementar les seves situacions de vulnerabilitat i l’exposició a situacions de risc, sinó pels rellevants efectes econòmics que van provocar. O menjar o contagiar-se, aquest era el dilema general a la societat, agreujat per a les dones, ja que són elles les que més vinculació tenen amb l’economia informal –venda ambulant, prestació de serveis, etc. Les dones, d’igual manera, treballen a sectors informals transfronterers, que van quedar paralitzats davant la decisió de tancament de fronteres entre diversos països africans. No és, doncs, d’estranyar, que moltes mobilitzacions hagin estat liderades per dones.

COVID-19 i populisme, dues onades que es troben a Àfrica

La desigualtat i la consolidació de projectes neoliberals al llarg de la regió fan que, en situació de crisi generalitzada com l’actual, el terreny sigui fèrtil pels oportunistes polítics. Des de fa anys, els països africans han vist com es canviaven les Constitucions nacionals per incrementar els mandants permesos als presidents en el càrrec. Des de dos fins a tres o a quatre mandats. Per la via de la força, com al Senegal, el 2012, o a Burundi, el 2015, però també per la via de l’oportunisme i el populisme polític. El cas d’Alpha Condé, president de Guinea, és un exemple perfecte de la combinació entre crisi de la COVID-19, oportunitat política i populisme autoritari, ja que va convocar el referèndum per incrementar el seu límit de mandat en meitat de la primera onada de la pandèmia, quan tots els països del seu voltant estaven declarant confinaments de major o menor grau, i quan sabia que l’oposició no aconseguiria arrossegar la quantitat de votants que necessitaria en contra d’ell. El resultat va ser l’evident: un canvi en la Constitució per garantir-li una nova candidatura a la presidència de l’Estat i la posterior victòria electoral, amb gairebé el 60 % dels vots.

Les dones treballen en sectors informals transfronterers, que van quedar paralitzats pels tancaments perimetrals

En definitiva, la COVID-19 ha atacat amb virulència les democràcies africanes, igual que ho ha fet amb les de la resta del món, ja que no viuen aïllades del context internacional existent. La diferència del que es pot observar a l’Àfrica Subsahariana és que el virus no ha fet sinó agreujar malalties que ja estaven allà, com a fruit de processos regionals que s’alimentaven els uns als altres. Hi ha esperança, sobretot si se centra l’atenció en l’onada de protestes i moviments socials africans, les “primaveres”, que duren ja més de deu anys. Però convindria recordar que tot camí pot ser desfet, i no confiar-se en la impossibilitat de tornar a situacions generalitzades d’autoritarisme a la regió.

*Aquest text és una reinterpretació d’un dels 23 capítols, de diferent temàtica, que componen el llibre col·lectiu Brújulas sobre África, escrit per les persones que integren el bloc d’anàlisi Africaye.org i que pretén ser una porta d’accés a la realitat actual de l’Àfrica Subsahariana. Està disponible a llibreries i al web de l’editorial Catarata.

Article publicat al número 524 publicación número 524 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU