Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L’oxigen

No sé com la testa del teu fill t’esberla la magrana, com t’estripa l’escletxa, com t’esguerra de per vida. Com se’t fa cicatriu en comptes de cordó umbilical. Odio el dolor, però tinc enveja de totes les dones que han parit

/ Thalia Lavaill

Ho sé tot, del dolor. Podria ordenar-lo segons l’olor, la textura, el gust i la intensitat. Hi ha cops que té color, el dolor. Com l’oxigen. Conec tots els dolors del món. Gairebé tots. Però no sé com s’esqueixa un cony a mig expulsar la bola de greix que t’ha de fer de descendència. No sé com la testa del teu fill t’esberla la magrana, com t’estripa l’escletxa, com t’esguerra de per vida. Com se’t fa cicatriu en comptes de cordó umbilical. Odio el dolor, però tinc enveja de totes les dones que han parit. Del plaer, en canvi, no en sé pràcticament res. Com de l’oxigen. Tinc el parrús estret i eixorc. Per això mai no podré engendrar un zigot amb expectatives de sobreviure. S’ofegarà a mig sortir del canal, com em vaig ofegar jo en néixer. Tampoc no podré sentir mai l’esgarrifança d’un orgasme. Als llibres de ciències naturals, a sisè de primària, hi explicaven que els conys servien per pixar i per cardar. Després hi havia el botó del diable, ideat per escórrer-se de gust. A mi, el cony, només em serveix per expulsar el pixum, per fer-me’l a sobre.

Voldria ser com totes les dones que han parit, les mares exemplars, les mares com cal, perquè com a mínim, el seu, ha estat un dolor fecund. Un cop has fet fruit, el plaer passa a segon terme, i el dolor, per més dolor que sigui, ha estat un dolor prolífic. Un dolor que val la pena sentir perquè s’ha convertit en carn. Renunciar a despertar la clòtxina, després d’haver acomplert la missió de totes les dones del planeta, deu ser un sacrifici assumible. Encara que siguis mig frígida i la xona no et bategui com abans. Ara ja tens un tros petit de pell a la vora, una còpia de tu a què aferrar-te. Però què has de fer, si saps que mai no podràs parir i que a la beina només hi notaràs cremor? La cremor, quina paradoxa. La cremor que cada dia es barreja amb el tacte glaçat del tron metàl·lic.

El tron indigne. El tron vitalici. El tron que hi ha estat des de sempre. Hi ha criatures que arriben amb un pa sota l’aixella i d’altres que hi duen una cadira de rodes plena d’artefactes, abans i tot de tenir edat per caminar. Jo vaig ser del segon grup, el de les criatures destinades a engreixar la caixa forta de les ortopèdies. El grup dels plançons que no volen a cap casa. Els que apareixen en anuncis lacrimògens i llibres d’autoajuda. “Jo volia anar de vacances a la platja i vaig anar a parar a la muntanya”, diuen les mares bramaires. Miren de fer-se les fortes, proven de traspuar coratge, però en el fons maleeixen el dia que es van avenir a boixar sense condó. Per què els ha passat a elles? Elles que van passar totes les revisions i van obeir cegament el millor ginecòleg de la comarca. Per què ningú no els va advertir que tenien el cony espatllat, que el fill els en sortiria mig-viu mig-mort, amb el cap de color blau i reclamant oxigen? Per què ningú no els va avisar, abans de l’error fatal, de què era conviure amb la culpa? Hi ha una tortura pitjor que la de ser mala mare: ser-ho de bon principi, des d’abans que el fill existeixi, espifiar-la fins i tot en el moment de pastar l’embrió. Quan llegeixes un manual de bricolatge mai no comptes que la botiga et pugui enviar una taula corcada o un tamboret amb dues potes coixes. Els fills dels altres són el mar; el teu, la muntanya.

El tron indigne. El tron vitalici. El tron que hi ha estat des de sempre. Hi ha criatures que arriben amb un pa sota l’aixella i d’altres que hi duen una cadira de rodes plena d’artefactes, abans i tot de tenir edat per caminar. Jo vaig ser del segon grup

No n’hem parlat mai, del meu cony, amb la mare. Li deu fer vergonya, parlar-ne. Potser perquè en el fons ho intueix: si tinc la fufa espatllada és perquè ella també l’hi té. Ni la mare ni jo haurem estat capaces de crear vida, totes dues som estèrils. Parir un fetus esguerrat és com no haver-ne parit mai cap, de criatura. Viure asseguda en un tron tampoc no és viure, més aviat s’assembla a sobreviure lentament. Per això tinc enveja de les dones que han parit, de les que han parit de veritat. De les que han fet existir nadons amb llonguets, panets de Viena i croissants de mantega sota el braç. Hi ha mares que no han d’empènyer aparells ortopèdics fins al dia abans de morir perquè els seus fills caminin. Hi ha mares normals, al món.

Però la meva fa com si no ho sabés. Empeny el tron i el bateja amb sobrenoms i metàfores que semblen agradables: el Mercedes, la Impala, el 4×4… Que agra que seria, la culpa, sense els eufemismes com a medecina. Empeny la cadira de rodes com si no haguessin passat trenta anys i jo encara fos una nena de parvulari, una nena esvalotada des de la quietud. “Quin gelat vols?”, em pregunta agafant amb força el manillar de la cadira. “Tria el gust que t’agradi més, el dolç és l’alegria de la vida, i encara que no et convingui, un cop l’any es pot fer una excepció. És el teu aniversari”.

Noto la pressió del cordó umbilical al clatell i callo com una morta. Penso en el seu cony espatllat, en la meva xona inútil, en el fill imaginari a qui escric cada nit d’amagat en una llibreta. I per a mi mateixa, ben endins, em dic que el regal d’aniversari m’hauria d’haver arribat en néixer, fa tres dècades. Que n’hauria tingut prou amb menys dolor i, sobretot, amb una mica més d’oxigen.

Article publicat al número 511 publicación número 511 de la Directa