De petita, passava les meves vacances d’estiu a remull a les platges de la Patacona, de la Malva-rosa, de Les Rotes o a Cales Coves. Acompanyava els meus pares, que treballaven molt i es desplaçaven durant l’estació estival a València, Dénia, Gandia o Menorca. Acostumaven a fer torns per cuidar-nos a la meva germana i a mi, però si tots dos estaven ocupats, la tribu de tietes, amigues i col·legues dels pares s’ocupaven de nosaltres. També recordo les llargues migdiades a casa de l’àvia, on passàvem dies sencers menjant els nostres plats preferits i mirant dibuixos animats. I les tardes de piscina al poble, amb la meva penya infantil.
Eren sempre vacances senzilles, com la de tots els meus companys de classe, fills de treballadors. Les millors vacances del món. A l’època no necessitàvem gairebé res: un banyador i una tovallola, i a vegades ni això. Els castells de sorra els construíem sense pales ni galledes, i el busseig a una certa profunditat per observar les estrelles de mar i els pops només requeria unes ulleres i un tub. L’única cosa realment indispensable eren les amigues, les cosines i la resta de familiars. Quan arribava el 15 d’agost, marxàvem dues setmanes de campament amb el centre de lleure i allà continuava a fer el que ja feia en família: jocs al bosc, tardes a remull, pícnics i bivacs sota el cel estrellat.
Més tard, vaig començar a agafar avions, vaixells i trens per anar a visitar països cada vegada més llunyans, consumint estalvis per fer un restaurant o pagar hotels i pensions. Guardo bons records d’aquells viatges, però sento que a vegades anava massa de pressa, volent veure massa en poc de temps o gastant uns diners que no tenia per poder travessar l’oceà i desplaçar-me ràpid per altres continents.
Eren sempre vacances senzilles, com la de tots els meus companys de classe, fills de treballadors. Les millors vacances del món. A l’època no necessitàvem gairebé res: un banyador i una tovallola, i a vegades ni això
Ara, que tinc fills, fa temps vaig decidir que no aniria més lluny d’on em porti la meva esgavellada furgoneta. Tanmateix, les vacances esdevenen una mica estranyes a causa de la pandèmia, i al mateix temps prenen un aire de déjà-vu. Les piscines obren amb moltes restriccions i, depenent del poble que visitis, les normes són més o menys restrictives: museus tancats, tocs de queda al País Valencià i en alguns municipis del Principat, mascaretes obligatòries o no depenent de quina Generalitat governi. A Catalunya Nord, a més, les activitats estan restringides al port del passaport sanitari, i travessar la “frontera” esdevé un mal de cap. Les persones que, com jo, anem de sud a nord i de nord a sud sovint, fa temps que tenim un dossier a la guantera amb justificants de domicili i de feina, llibre de família i fotocòpies de l’article de llei en vigor, que canvia cada dos mesos.
Parlant de passaport sanitari, observo que des del sud de l’Albera es veu amb bons ulls que els desplaçaments i altres activitats a França estiguin limitats per a la ciutadania i condicionats a portar un codi QR que t’ha de llegir un cambrer o un guarda de seguretat. Sense entrar en debats sobre la vacunació, a mi aquest passaport m’impedirà fer algunes coses, no perquè no m’hagi vacunat, sinó perquè jo passo les vacances en tribu i la llei prohibeix entaular-se en un restaurant o seure’s a la vora d’una piscina a grups formats per més de sis persones. Aquesta és la cara de la moneda de la qual ningú en parla.
Totes volem la mateixa cosa: que els nostres fills es diverteixin i passin vacances de nens, sense sentir la paraula “pandèmia” o “virus” i sense obligar-los a posar-se una mascareta
Però jo tinc la “penya espardenya”, igual que molts, formada per les millors amigues del món, els fills i les filles dels quals són com cosins pels meus nens. També tinc un germà gran que vaig adoptar als vint anys, que ara té fills i companya, i una “cosina” que vaig conèixer fa relativament poc i que ha esdevingut un membre importantíssim de la meva tribu. I totes volem la mateixa cosa: que els nostres fills es diverteixin i passin vacances de nens, sense sentir la paraula “pandèmia” o “virus” i sense obligar-los a posar-se una mascareta. Així doncs hem decidit no passar la frontera o fer activitats on s’obligui a fer tests als nens.
Tornarem a les vacances d’abans, que només necessiten platges o rius, pícnics al bosc, migdiades llarguíssimes i bivacs sota les estrelles. Serà sense restaurants, ni terrasses, ni trens, ni avions, ni concerts, ni cultura, però almenys tindrem al nostre voltant la família, la biològica i l’escollida. Sense comptar si som més de sis. I encreuarem els dits per poder sortir d’aquesta crisi com més aviat millor, sense deixar a ningú darrere. Ens veiem al setembre.
