Fora encara és de nit i fa fred, un fred que ens glaça i ens fa dir “queda’t a casa, queda’t a casa” i una nit inacabable que sembla allargar-se dies, setmanes i mesos, una nit que ens fa sortir a treballar quan encara és fosc. Però, a fora, és el vent que ens empeny, el que ens excusa de dur el cap cot, de vessar alguna llàgrima galta avall, de no aturar-nos ni un moment a contemplar les botigues on ens portaves i on ens saludaven amb un “bon dia”, els bancs on ens asseiem en anar de passeig, el balcó des d’on ens saludaves o les històries i records que sabies dels racons dels carrers. Potser no és el vent, sinó la certesa que ja no hi són les botigues, que han retirat els bancs per posar-hi uns seients que es donen l’esquena, que ja ningú no diu bon dia i el balcó és buit.
Al carrer, no hi trobo ningú. Ves a saber si no és per això del fred i de la nit i del vent. Que no sigui per això que ens arrecerem a casa a plànyer-nos de les botigues i els bancs i els balcons deserts. Potser és per això que al carrer està tot tan buit i hi ha un trànsit incessant de maletes cap a l’estació.
O potser el buit són tots els records que cauran en l’oblit, el dia que ningú recordi les bufes que havies rebut per parlar en català quan tot just eres a la infantesa, tota la gent engarjolada per defensar un país i la seva gent. Potser el buit és el dia que ningú recordi com havíeu omplert i viscut i combatut els carrers, quan la desmemòria no ens permeti recordar perquè som aquí, les riuades i les sequeres, la destrucció dels horts i el tancament de fàbriques, les cases abandonades i l’expulsió de la gent de les seves llars.
Vaig caminant de pressa, però el sol ixent m’enxampa abans. Avui ha sortit més aviat, el març és al tombant i el dia es va allargant. El temps es va escolant i premo les mans, no sé si vull que passi o no i, així i tot, passa i no sé fer res més que mossegar-me el llavi, aclucar els ulls i recordar. I jo encara tinc molt fred i voldria arraulir-me abans no s’esfumi tot del tot.
I el dia es va fent més i més llarg i ningú no es queda casa, i aviat llibres i roses i gent que omplim tots els carrers
Però el març és al tombant i jo ja rebo el missatge, recordes que aquest cap de setmana ens trobem, eh? I diumenge tot el barri plegat menjant calçots, i uns pots de fum ens fan saber que s’ha alliberat l’edifici del davant, i tothom s’alça aplaudeix i es barreja amb els calçots i el so de gralles i muixerangues de la colla del barri. I les vinents setmanes el mateix perquè tots els barris i viles es desperten i es troben. I el dia es va fent més i més llarg i ningú no es queda casa, i aviat llibres i roses i gent que omplim tots els carrers i de seguida la gent torna a travessar una vegada més els ponts de l’Horta i a la plaça de Sant Agustí les banderes voleien al vent com a símbol d’una gent que no desapareix.
I passen els dies que esdevenen mesos que molt ràpidament fan anys, i si en fa d’anys que seguim aquí, sense recular. Que podria ser un tòpic, però no. Que continuem sent la gent que ens trobem a les nostres places, des de l’Ereta a plaça Gispert, que ens resistim a ser expulsats dels barris i dels pobles, som les manifestacions que comencen al passeig del Born o les columnes de plaça de Benimaclet.
I per un moment, amb les primeres clarors, se’m fa palès que no desapareixes, que no desapareixem com a poble. Que les vostres vivències, les vostres memòries perviuen cada cop que ens trobem la família, els amics, el barri. Que perviuen en tots els racons que heu ocupat, els que heu disputat, perviuen en el nostre parlar. Perquè no pensem oblidar, ni al fossar de les Moreres ni a la glorieta del parc de la Ciutadella, que cada onze d’abril continuem alçant un clavell roig. I tombarem el cap enrere per trobar-nos amb vosaltres, sense recança, amb la certesa que no ens aturarem tampoc a l’hivern. Que ni tan sols durant les nits deixem de fer-vos viure, de fer-nos viure com a poble amb cada nova coneixença que fem, amb cada paraula que proferim sigui nova o antiga, amb cada lluita que encetem i amb cada persona que se suma en aquesta història que ens ha precedit i ens succeirà.
I de cop el cel és ben clar i es fa més senzill mirar endavant, aixecar el cap i saber que no hi ha res morint, ni un final ni un principi. Que som en un combat permanent entre opressors i oprimits, entre la vida i la barbàrie, entre fer i desfer. Amb un sol com més va més amunt, ja no em cal dur el cap cot, ja puc alçar la vista i mirar de cara, a punt per revifar de nou, a punt per trobar-te, per trobar-nos als carrers.
