El decreixement implica una reducció planificada de l’ús d’energia i de recursos, concebuda per situar l’economia en equilibri amb la biosfera i, alhora, disminuir les desigualtats socials
i millorar el benestar humà. L’objectiu és assolir una societat postcreixentista, és a dir, una societat que no depengui del creixement econòmic per al desenvolupament individual i col·lectiu. En la literatura acadèmica sobre polítiques públiques capaces d’impulsar la transició ecosocial cap al postcreixement, sovint es destaquen mesures com la garantia d’ocupació pública, una fiscalitat progressiva, l’expansió dels serveis públics universals i la desmercantilització de les necessitats bàsiques. En general, aquestes reformes compten amb un ampli suport de la ciutadania europea, segons indiquen diverses enquestes recents. Amb tot, pràcticament no hi ha exemples d’administracions públiques que hagin avalat oficialment el decreixement com a part de la seva narrativa i estratègia política. Què passaria, doncs, si una administració governamental trenqués aquest tabú?
Aquest és el cas de l’Ajuntament de Girona, governat des del maig del 2023 per Guanyem Girona en coalició amb Junts i Esquerra, que ha fet una aposta clara i innovadora per articular un municipalisme postcreixentista. Aquesta iniciativa s’ha concretat amb la firma d’un conveni de col·laboració entre l’Ajuntament i l’associació Research & Degrowth –vinculada a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB)–, amb la col·laboració de la Universitat de Girona i la consultoria de sostenibilitat urbana Dark Matter Labs. L’objectiu d’aquesta iniciativa és desenvolupar i donar suport a la implementació de polítiques i estratègies per al postcreixement a la ciutat. El grup motor d’investigadors i tècnics implicat en el conveni ha començat a treballar en la definició d’un pla de transició ecosocial en clau decreixentista i en com aquest decreixement s’hauria d’aplicar, de manera pràctica, en una ciutat com Girona.
Fins ara, l’equip ha dut a terme el primer d’una sèrie de tallers amb agents de la societat civil i de l’Administració local per entendre millor com l’Ajuntament de Girona queda atrapat en l’imperatiu creixentista. Paral·lelament, un grup d’experts en postcreixement i planejament urbanístic està revisant l’estratègia de sostenibilitat de la ciutat, i aquest procés donarà lloc a un informe a principis de 2025. Aquest document haurà d’analitzar i identificar les capacitats, oportunitats i obstacles per construir el municipalisme decreixentista
a Girona. Així mateix, la recerca que es fa en el marc del conveni pretén anar més enllà de l’àmbit acadèmic i vol arribar a la ciutadania. Per això, el grup motor està elaborant materials educatius municipals –adreçats a l’alumnat de primària, secundària i al públic en general– sobre els límits del creixement i la necessitat d’adaptar, de manera justa i sostenible, el nostre model de vida a la realitat biofísica d’un planeta amb recursos finits.
És destacable que la simple signatura del conveni pel postcreixement a la capital gironina ja ha despertat un interès considerable en altres administracions locals catalanes, de l’Estat espanyol i d’altres llocs, que també volen orientar les seves polítiques urbanes en aquesta direcció. D’altra banda, el món acadèmic nacional i internacional dedicat a la sostenibilitat també hi ha parat atenció. Ara bé, cal reconèixer que la feina que es planteja fer des del consistori és lluny del canvi radical en el model de governança, el sistema econòmic o les relacions de poder establertes en la societat gironina, tal com exigiria una veritable transició ecosocial orientada al postcreixement. Clarament, les capacitats i les competències actuals de les administracions locals no poden impulsar aquest tipus de transformacions. Què caldria, doncs, per avançar en la implementació real de polítiques i estratègies públiques de postcreixement un cop s’ha fet el primer pas de llevar-los l’estigma en l’àmbit institucional?
Per respondre aquesta qüestió, resulta útil pensar en termes de dependències del creixement. Aquest concepte suggereix que un sistema depèn del creixement si, en absència d’aquest, les seves funcions bàsiques es veuen greument afectades. Els estats, per exemple, necessiten mantenir el creixement per sostenir el deute públic de manera estable. Això és especialment problemàtic en un context d’agreujament de la crisi climàtica, ja que sabem que és impossible desvincular del tot el creixement econòmic dels impactes ambientals.
En l’àmbit municipal, les administracions també depenen del creixement per complir funcions bàsiques, com ara la provisió de serveis socials, les infraestructures o la capacitat administrativa. Això és rellevant per a administracions progressistes, que sovint veuen com les necessitats de finançament –per exemple, per millorar els serveis sanitaris públics, l’accessibilitat a l’habitatge o el transport– entren en tensió amb la dependència d’ingressos vinculats al creixement. De la mateixa manera, es requereix el creixement econòmic per sufragar grans projectes d’infraestructures, l’amortització dels quals només té sentit assumint el creixement continu de l’economia local durant les dècades següents.
A més, en la majoria de ciutats existeix una “coalició del creixement” formada per propietaris de solars, béns immobles i mitjans de producció; caps de sectors econòmics clau; associacions empresarials; mitjans de comunicació, i les faccions liberals i conservadores locals. Tots aquests actors s’esforcen per influir en les polítiques municipals i afavorir o incrementar el creixement econòmic, fins al punt de frenar o obstaculitzar mesures que puguin limitar-lo en sectors concrets. Això alimenta la competència interurbana, en què cada ciutat intenta satisfer les demandes de la seva pròpia “coalició” cercant, per exemple, les condicions més favorables per a la inversió privada i pública. Ara bé, aquest model de desenvolupament urbà genera un alt cost per a la majoria de residents, que veuen com l’especulació, l’augment dels preus de l’habitatge o la massificació turística degraden la qualitat de vida i la cohesió social.
La gran pregunta del cas de Girona és si realment el postcreixement pot materialitzar-se en l’àmbit municipal. En un món tan globalitzat, és difícil respondre-hi amb un sí rotund. Tot i això, és clar que caldran transformacions profundes a tots els nivells administratius si és que les institucions públiques volen participar de la necessària transició ecosocial enfront de la crisi social i ambiental. Els municipis i les ciutats, com Girona, disposen d’eines de govern i d’administració en àmbits clau com l’habitatge, el turisme, la gestió de residus, l’aigua, l’energia, l’educació i la sanitat. Totes aquestes polítiques tenen un efecte directe en la vida diària dels habitants i un potencial elevat de mobilització social, atès que refereixen directament a les condicions materials de vida i bona part de les preocupacions bàsiques de la classe treballadora.. Les recents protestes massives entorn de l’habitatge i el turisme demostren que el model urbà basat en l’especulació, l’explotació turística i el consum de luxe empitjora la qualitat de vida de bona part de la ciutadania.
L’interès que han mostrat altres administracions urbanes, investigadors i públic en general pel projecte de postcreixement a Girona revela l’existència d’una finestra d’oportunitat per explorar aquesta via. El repte més gran és transformar la col·laboració entre els investigadors i el consistori gironí en canvis materials tangibles que millorin la vida quotidiana dels gironins i, potser, també la de moltes altres ciutats de Catalunya i d’arreu.
Transformacions com la desmercantilització de l’habitatge, l’energia o l’alimentació; la reconversió del teixit productiu cap a activitats menys destructives ecològicament i més útils per a les necessitats humanes; la revaloració dels treballs domèstics, de cures i de regeneració ecosistèmica, o l’establiment de límits a l’acumulació privada de riquesa i al consum de luxe antisocial, entre d’altres, serien passos necessaris en aquesta transició. Aquestes investigacions haurien de permetre a l’Administració comprendre millor les lògiques urbanes associades a l’imperatiu del creixement, els seus impactes socioecològics i les possibilitats de fer-hi front.
