“Canvi de destí” (Miquel Buch)
Sincerament, no sé què més cal acreditar. Si és una confessió en plena regla. Si és el mateix agent de les ARRO qui es reconeix com a racista: “Soy racista, mucho; racista no, lo siguiente”. I els altres no baden boca. Una altra cosa –sí– és saber amb precisió qui o quins agents d’aquella unitat el van insultar i agredir, perquè cap d’ells ho va voler impedir, i discernir com cadascun va prendre part del linxament verbal i físic contra en Wubi –inclòs un tret amb arma de foc. El dilema de debò, a partir d’ara, serà també escatir com acabarà la vella llei del silenci corporativa. Tot un patró de conducta. Un ritual habitual de la impunitat que rutlla des de febrer del 2019. Per ara, el que sí que sabem –un altre clàssic– és que són tan valents al carrer com tan covards als jutjats. Contra en Wubi, en un sis contra un i pensant que ningú no els veu, ho criden tot; però tots s’han negat a declarar –és un dret– davant els llums i taquígrafs dels jutjats. I més encara, s’han negat a obrir boca i consentir la prova d’àudio que, via peritatge, aclariria qui va dir què. Si volen Fuenteovejuna, doncs tots despatxats. I punt. To serve & protect. Fins i tot els seus comandaments superiors immediats han declarat l’absurd que no poden reconèixer la veu dels seus companys amb qui treballen cada dia. Muts, còmplices i encobridors. L’ombra de la impunitat –també sindical– és allargada. Ho podeu llegir avui en profunditat a la Directa, gràcies a SOS Racisme i de la mà d’en David Bou.
Tant és així que aquest mes tots cobraran el seu sou. Cobrar de l’erari públic per agressions racistes. De fet, ja fa un any que cobren. I no, senyor conseller, no digui que no estan identificats. Ho estan clarament, sí: els tips professionals són als jutjats i si vol els hi facilito. Però tots callen i vostès tampoc no van obrir boca, malgrat que ho sabien des de febrer del 2019, fins que es va fer públic. Mirin, exactament igual que com Felip VI amb la corrupció heretada de son pare. I més encara, conseller Buch: encara té prou marge per prendre alguna mesura més que continuar garantint-los el sou. Suspensió de sou i feina, per exemple. Amb el reglament a la mà. La resta, és i serà vergonya, i cada dia que passa dona cobertura a “actituds racistes i feixistes”. Cada dia que passa i no els suspèn, resulta que aquestes actituds cobren sou públic i estan protegides. Ni hi ha gaire terme mitjà. Al capdavall, ¿quina sentència cal esperar si la complicitat i la negativa a col·laborar –d’un funcionari públic encarregat de protegir drets i llibertats– és aclaparadora i la càrrega de la prova indiscutible són sis persones humiliant en Wubi? Què més li cal, “negro de mierda hijo de la gran puta“? De nou torna el més vell. I m’explico mirant pel retrovisor.
No, senyor conseller, no digui que no estan identificats. Ho estan clarament, sí: els tips professionals són als jutjats i si vol els hi facilito
Memòria antídot. L’any 1995, la migrant brasilera Rita Margareta fou violada a la comissaria d’Indautxu de Bilbao. Totes les proves mèdiques i una sentència irrevocable ho acrediten encara. Aquella nit hi havia vint agents treballant i com a mínim dos agents, els que vigilaven l’accés a les cel·les, “havien de conèixer necessàriament i saber amb claredat meridiana” qui la va violar, segons la resolució judicial. Davant del jutge en instrucció i durant la vista oral, cap agent va saber –oblits selectius i afinitats violadores– recordar qui. La sentència, que condemna la violació, es veu obligada amb impotència a signar-ne l’absolució. El violador-policia va seguir en actiu, encara deu cobrar o ja li paguem la pensió. La sentència, impotència en termes demolidors, carregava contra uns policies escudats “en obsoletes idees corporatives i falsa companyonia davant un gravíssim delicte de violació”. Rita m’ha fet pensar en Wubi. El Ministeri de l’Interior mai va prendre, excepte una breu suspensió temporal de servei de dos agents, cap mesura definitiva, malgrat que el Tribunal Suprem va instar-los i urgir-los a una alta investigació policial per esclarir responsabilitats. El 1999, la Unitat d’Afers Interns de la policia espanyola es petava la sentència concloent “que no havia existit agressió sexual”. L’informe Espanya. Crisi d’identitat. Tortura i maltractaments d’índole racista a mans d’agent de l’Estat, d’Amnistia Internacional, del llunyà 2002, en guarda tots els detalls. D’aleshores ençà, plou sobre mullat.
Fins avui mateix. Un podria recordar com Pérez de los Cobos, que no va tenir cap problema a acceptar medalles i ascensos en ser reconegut com a màxim responsable de la violència de l’1-O, va tenir molts problemes i severes dificultats per acceptar-ho davant el jutge. De fet, ho va negar. Ja és curiós que aquesta setmana els fiscals del cas Trapero hagin lloat el general, apologia oficial de la violència institucional, per “complir esplèndidament la missió encomanada”. El lloat general, en canvi, va dir al jutge que no, que ell no va ser, que la cadena de comandament la liderava José Antonio Nieto, aleshores secretari d’Estat de Seguretat del PP. Davant del jutge, tots dos conformen un esperpent, en un ping-pong kafkià on s’acusen mútuament:
José Antonio Nieto: “Qui contestarà aquesta pregunta és el director del Gabinet de Coordinació i d’Estudis, el coronel Pérez de los Cobos”.
Diego Pérez de los Cobos: “La funció del gabinet és comentar-ho amb el secretari d’Estat, que ell sí que és a la cadena de comandament”.
El més curiós és que no fa ni quinze dies, arran de la sentència del cas Arasa –condecorat i ascendit– i la violència contra el 15-M, alguns a Interior sostenien que no es podia canviar ningú de destí fins que hi hagués una sentència ferma
Sí: tan valents a les casernes i tan callats als jutjats. Honor com a divisa, diuen. Però n’hi ha, tristament, molts més. L’any 2013, Juan Andrés Benítez moria al Raval de Barcelona, en una reducció violenta a mans de sis agents dels mossos. Era ell qui havia trucat a la policia. El dia que quatre d’aquells agents s’havien de fer la prova de tòxics als jutjats, tots van aparèixer rasurats de pèl i amb el cabell rapat al zero. Informe forense: “No se toma muestra de cabello, ya que es muy corto (tres milímetros) y va rasurado“. No hi ha test, no hi ha resultat. I més. El mateix 2013 foren “canviats de destí” per “indisciplina” els set agents de la unitat Dragó 414 de la Brimo: durant vuit mesos havien mentit i ocultat informació a Interior en relació amb el cas Ester Quintana. N’hi ha molts més exemples. Agents antiavalots de la Brimo amb les celles depilades per no ser identificats per la víctima d’una agressió policial, per exemple.
Així és com, a hores d’ara, encara no sabem qui va violar la Rita però sí que sabem que un policia la va violar; no se sap qui va disparar la bala de goma contra Ester Quintana però sí que va perdre un ull; no sabem quin policia va assassinar Pedro Álvarez però sabem que fa 28 anys que ens el van furtar. I ara ens diuen que no saben qui va proferir els insults brutalment –brutament– racistes contra en Wubi, rere quinze mesos sabent-ho i un simple canvi de destí que esperem que no sigui la impunitat efectiva –i que no ho serà, perquè diria que aquesta societat ja no ho accepta, per insuportable. En fi, que alguns, per no voler saber, no saben encara ni qui era la X del GAL.
El més curiós és que no fa ni quinze dies, arran de la sentència del cas Arasa –condecorat i ascendit– i la violència contra el 15-M, alguns a Interior sostenien que no es podia canviar ningú de destí fins que hi hagués una sentència ferma. Ara ho fan, que és tant com dir que el conseller d’avui desmenteix el conseller d’abans-d’ahir. Curiosa lletania. En tot cas, això segur: que existeixi un marc reglamentari discrecional que no permeti ser àgil i clar en la resposta a discriminacions racistes no deixa de ser una construcció política orientada a minimitzar males pràctiques, relativitzar abusos i banalitzar delictes. En tot cas, sí que es pot, però no volen. En tot cas, el que em sorprèn del tot és que no siguin vostès els primers interessats, perquè en són els principals afectats, èticament i estèticament. Un sol exemple. Recordaran que no fa ni un mes i mig, en aquest confinament que tantes imatges d’abusos policials ha deixat, dos agents de la policia local de Benidorm van insultar, enregistrant-ho en vídeo i fotent-se vilment, d’una persona transsexual: “Que te vayas, cerdo; eres más feo de día”. No se’ls va canviar de destí, no pas: van ser immediatament expedientats i suspesos del servei, provisionalment, mentre s’obre l’única opció possible: anar indicant-los la porta de sortida.
Que existeixi un marc reglamentari discrecional que no permeti ser àgil i clar en la resposta a discriminacions racistes no deixa de ser una construcció política orientada a minimitzar males pràctiques, relativitzar abusos i banalitzar delictes
Acabo. I per no acabar retroalimentant el nihilisme gris en què ens volen malficar –allò de no creure en res ni en ningú, i d’exigir transparència en tot perquè ja no resta confiança en res– tornaré un altre cop –i hi torno molt sovint– a la glorieta del Parc de la Ciutadella, un octubre de 2012. Es commemorava el 21è aniversari de l’assassinat de la transsexual Sonia Rescalvo per un grup de neonazis. Aquell crim d’odi va ser resolt molt diligentment pels Mossos d’Esquadra, després que el jutge detectés una estranya lentitud en la investigació de l’assassinat per part de la policia espanyola. Aquell octubre de fa vuit anys, em van sacsejar les paraules del jutge instructor del cas, que va venir expressament des de Sevilla. Arrelant en Walter Benjamin i rescabalant les víctimes de la història –perquè en això consisteix la tasca de la memòria–, va deixar-nos muts mentre ens deia:
“M’agradaria només plantejar-me una pregunta: per què hem de recordar la Sònia? (…) La memòria, a diferència de les ciències històriques o del dret, pot obrir fitxers que consideraven tancats. Què vol dir això? Que la memòria pot mantenir vius drets o reclamacions que pel dret han prescrit o han estat resoltes. Per al dret és possible oblidar, però per a la memòria les preguntes són més fortes que les respostes i les preguntes es mantenen, fins i tot sense resposta.
Recordar seria, doncs, fer present la pregunta de la víctima no només per fer-la present, per tenir l’arxiu obert, sinó perquè en aquesta memòria està en joc la mateixa possibilitat de la resposta. De fet, la memòria de l’assassinat de Sònia és la memòria dels sofriments passats, de les injustícies, dels drets pendents. (…) L’àmbit on la memòria desplega totes les seves virtuts és el dels mals causats per l’home. Què vol dir recordar els drets de les víctimes que van patir injustícies en el passat i que van morir com a víctimes d’elles? ¿Què significa reivindicar drets no saldats avui? Què signifiquen els supervivents d’aquella nit del 1991 quan recordem els seus patiments, els seus i els de qui van morir aleshores?
Quin interès tenen les víctimes per ser recordades? El seu interès consisteix a trencar la letal lògica de la història, a interrompre la marxa catastròfica de la història, a evitar que es repeteixi la història
Això nostre és tornar i retornar a la pregunta inicial: quin interès tenen les víctimes per ser recordades? El seu interès consisteix a trencar la letal lògica de la història, a interrompre la marxa catastròfica de la història, a evitar que es repeteixi la història. Potser és poc si atenyem només al destí individual de la víctima. No és poca cosa si ens adherim al pes de la responsabilitat que recau en les consciències de les generacions posteriors, en la nostra consciència: desactivar tots els camins polítics, filosòfics i científics que van conduir a aquells esdeveniments i pels quals, no obstant això, no hem deixat de transitar”.
I una darrera i recorrent reflexió. No tinc cap pretensió de caure pel penya-segat del populisme punitiu, de l’inútil recurs autoritari al codi penal per resoldre xacres socials enquistades, ni del foc inquisitorial d’algunes esquerres pretesament dissidents que porten fatal el respecte al dret a la discrepància. Crim i càstig, repressió per baix i impunitat per dalt. Tigre de Paper ens ha regalat aquest maig, amb Podem abolir les presons?, l’Angela Davis en català per primer cop. D’inici a final, l’Angela demana repensar-ho tot un altre cop. I passar, com més aviat millor, de la irracionalitat de la venjança punitiva, hereva difusa del linxament racista, a la lògica reparadora de la justícia restaurativa. I això també serveix per a la pregunta irresolta, a respondre com a societat, de què carai en fem, dels policies racistes. Perquè al racisme, senzillament, ni se’l canvia de destí ni se li paga el sou. Sinó precisament tot el contrari.
