Les plantacions agrícoles s’han convertit en un autèntic pastís de negoci per a moltes multinacionals, que han descobert com lucrar-se amb els models de producció arrelats a la terra, en paral·lel a l’especulació urbanística i turística. Des de mitjan segle XIX, la producció tarongera del País Valencià ha esdevingut una part important del sector hortofructícola de l’Estat espanyol. Famílies com la dels Martinavarro, Dealbert i Ballester, a la comarca de la Plana Baixa, o la de Vicente Giner, a la Safor, van fundar les primeres companyies que apostaren per la producció i comercialització de cítrics. La seua activitat empresarial, basada en el model oligopolístic, ha crescut notablement al llarg dels anys; mentre que, per contra, desapareix el sistema de les parcel·les en mans de la xicoteta agricultora i de la seua família.
Els Martinavarro Dealbert van voler eludir les obligacions tributàries i van aparéixer als Paradise Papers
La tendència s’ha aguditzat amb l’aterratge al sector dels fons d’inversió. El passat mes de maig, un desdejuni informatiu, organitzat pel diari Valencia Plaza i la consultoria Improven, reunia tretze empresaris –tots homes– per parlar al voltant de “l’espenta cap a l’excel·lència del sector hortofructícola” a partir de la irrupció dels fons d’inversió. El director d’Improven, Sergio Gordillo, alertava de la perillositat que podria suposar el nou escenari per a l’estil tradicional de l’empresa valenciana i la clàssica organització familiar de les citrícoles. També feia una crida a la unió de les empreses amb l’objectiu de fer front al potencial dels fons d’inversió. En les intervencions dels empresaris, alguns van deixar entreveure la seua preocupació, mentre altres consideraven el nou escenari com un avantatge. I és que alguns d’ells ja han decidit sumar-se al capital de risc.
El cas més paradigmàtic i que pot ajudar a entendre la situació actual és el de Martinavarro, primera empresa a vendre part de les seues participacions a un fons d’inversió –Miura Private Equity–, el qual controla des de fa més d’un any una quarta part del pastís accionarial del grup empresarial. L’any 1946, les famílies Martinavarro, Ballester i Dealbert, emparentades entre elles i amb una llarga trajectòria en l’exportació citrícola, van crear el Grupo Martinavarro, destinat exclusivament a la comercialització i distribució de cítrics, amb seu principal a Almassora –localitat de la comarca de la Plana Baixa. Des d’aquesta fusió, l’empresa no ha parat de créixer, obrint magatzems a Sollana, Xeraco i Huelva, així com establint relacions comercials amb algunes de les grans cadenes de distribució del mercat nord-americà i europeu, com la multinacional britànica Tesco o la cadena de supermercats holandesa Albert Heijn.
A la dècada dels vuitanta, la companyia decideix abandonar el sistema minifundista per crear grans latifundis i augmentar la rendibilitat. Tanmateix, la seua consolidació com a líder d’exportació de cítrics es produeix en 2016, quan la firma de capital de risc Miura Private Equity –amb seu a Barcelona, presidida per Luis Seguí i amb importants inversors a Nova York i Londres– pren el control del 25% del grup. Així mateix, Miura, Martinavarro, la família Garavilla (una de les sis principals conserveres espanyoles), l’empresa Río Tinto (de Huelva) i Perales & Ferrer (especialitzats en l’exportació de llima) creen una nova societat, Cítrico Global, i la introdueixen de ple al món del capital de risc internacional. L’objectiu de l’entramat financer, segons expliquen a la pàgina web, és “crear una cartera de productes més àmplia” i “entrar en nous països” per diversificar la producció en els hemisferis nord i sud. La societat compta amb unes 600.000 tones de cítrics, nou plantes d’empaquetatge, més de 8.000 hectàrees i una facturació anual d’uns 400 milions d’euros.
Els plans d’expansió del Grupo Martinavarro arriben fins a Sud-amèrica, Sud-àfrica i l’Àsia, on l’empresa ha expressat en diverses ocasions que té l’objectiu d’invertir en centres de processament i finques de cultiu. De fet, en gener de 2018, el Butlletí Oficial del Registre Mercantil informava que els Martinavarro havien constituït una nova societat denominada Inversora Hotelera Azteca SL, dedicada a l’explotació d’establiments hotelers a Cancun (Mèxic). Així mateix, una de les seues filials, Greenmed SL, és l’empresa citrícola amb més volum de facturació a l’Estat espanyol i la tercera de totes les empreses de les comarques de Castelló, segons el rànquing empresarial del web eleconomista.es.
Fortunes del sector de la taronja han experimentat una deriva cap al mercat de l’especulació financera
I encara més: també en el sector de la rajola. En agost de 2017, el diari Valencia Plaza va treure a la llum que Martinavarro formava part d’un grup empresarial, liderat per la inversora Atitlan, que havia aconseguit l’adjudicació de 100.000 metres quadrats del programa d’actuació integrada (PAI) del Grau de València. Roberto Centeno, gendre del magnat de Mercadona, Juan Roig, s’anunciava com un dels companys dels Martinavarro en aquest nou viatge que feia l’empresa cap al món urbanístic. Els Martinavarro Dealbert, els Ballester i els Ferrer també van aparéixer als Paradise Papers per haver creat en 2001 una estructura de cinc fons d’inversió –batejats amb els noms Scuba, Coral, Sand, Clearwater i Palmera– amb domicili a les illes Caiman, així com societats deslocalitzades a les illes Verges britàniques –Brydon Investments, Artwood Finance, Wayburn Financial Corp, Markfield Continental i Abadan Corporation– per tal de maximitzar els beneficis de l’imperi de la taronja eludint les obligacions tributàries. Les societats es van dissoldre després de repartir dividends entre els vuit membres de la nissaga familiar: Joaquín, Esther, Alberto, José Luis, Enrique, María Mercedes, María Luisa i Antonio. L’entramat va ser reconegut pels Martinavarro en un comunicat, en el qual asseguraven que “els fons han estat transferits a Espanya, havent-se comunicat al Ministeri d’Economia i Competitivitat”.
Una llarga llista de decisions empresarials demostra com algunes fortunes del sector de la taronja han experimentat una deriva cap al mercat de l’especulació financera, amb connexions de capital de risc arreu del món, sense que això tinga cap repercussió en la millora de les condicions laborals de la resta de la cadena de producció de cítrics. Llauradores, collidores i treballadores dels magatzems de taronges, sota control d’aquestes societats globals, veuen com mentre les seues condicions laborals són cada vegada pitjors, els homes de negre que capitanegen les companyies augmenten sense fre el seu enriquiment.
