Les tartanyes mengen terra i caguen terra, són els éssers més sostenibles que conec. Endrapen quantitats importants que tornen a evacuar un cop n’han extret els nutrients que les mantenen. Fan túnels i xarxes de galeries davall terra on viuen amagades de la llum i es dediquen de manera tenaç a aquesta tasca aparentment sense suc ni bruc, però d’una gran utilitat per l’efecte d’airejar el sòl, que provoquen amb les seues funcions fisiològiques per les entranyes de la terra que mos aguanta i que elles adoben.
Airejar i airejar-se és una necessitat vital per a tots els éssers, animats i inanimats, que conformem aquest món que, sense la circulació de l’aire, no fóra. Un món que a vegades, potser cada cop més, esdevé irrespirable quan l’aire es torna fum d’incendis provocats per l’acció d’uns i l’omissió d’altres, tots còmplices d’aquest ofec que mata, cada dia, més a prop o no tant, però sense aturador. Com una ventada de mort.
En les darreries de la tardor d’aquest any estrany, a la meua terra lo vent s’ha ensenyorit de l’aire. Sortir cada dia a entomar-lo per veure si, com deia la cançó, ens duu respostes, és una quimera que no pas per sabuda deixo de practicar. Les respostes, però, no se senten per molt que escoltem com lo vent xiula, brama i gemega mentre arrambla a tort i a dret allò que troba i esbull les rames dels olivers ara ja sense olives. De fet, de respostes, mai no n’ha dutes lo vent, bufi de serè o de garbinada. Només era una cançó que ens feia pensar en la mena de preguntes que calia fer-se. A les respostes, les de debò, no els agrada parlar per parlar, i abans de fer-se sentir volen tenir preguntes clares a què respondre. I aquest exercici de trobar la pregunta i formular-la perquè sigui cada vegada més afinada, costa de practicar. Potser, veieu, perquè en el fons no volem saber les veritables respostes, no fos cas que ens obliguessin a prendre decisions incòmodes i ens retornessin com a bumerangs noves preguntes.
Enguany ha estat un any propici a fer-se preguntes, un any que potser hauria pogut servir per aparcar desficis de respostes de fireta fetes a correcuita per emmascarar la incapacitat de qüestionar i de qüestionar-nos a fons. Però no ha estat ben bé així, ni de bon tros. I a les acaballes d’aquest 2020 seguim triant les preguntes que s’adeqüin a les respostes que volem sentir, o a les que d’esme adquirim a preu de saldo en forma de parelles “pregunta-resposta” que ja venen empaquetades i distribuïdes via Amazon.
Ens cal furgar, no quedar-nos a la superfície i excavar túnels i xarxes de galeries per mastegar la terra i destriar-ne allò que ens cal perquè les nostres preguntes-nutrients siguin les estrictament necessàries perquè ens empenyin a trobar les bones respostes
Però com que aquesta manera de funcionar també cada vegada ens deixa més insatisfets, treure quimeres i cabòries a prendre la fresca pot ser un bon hàbit, per allò d’airejar-se… Però esventar-les massa no sempre funciona. Aquest vent que aquests dies bufa dia sí dia també, sembla que remogui tot el ròssec d’un any que segurament molts voldríem rebobinar, com si això fos possible. D’un any que esperem amb candeletes que s’acabi ja, com si aquest canvi de calendari, d’agenda i de xifra signifiqués automàticament la fi d’allò que ens ha enquimerat durant els mesos i mesos que hem anat acumulant estranyeses i entreveient los desajustos escandalosos entre les certeses d’allò que consideràvem inqüestionable, que ha anat perdent fermesa, i algunes respostes que semblen més evasives que mai perquè segueixen referint-se a falses preguntes. Un any que potser sí que algú haurà fet l’exercici de cercar preguntes que es corresponguin amb la realitat que les reclama, en tota la seua complexitat i les seues emergències. Però potser per trobar-les ens calen condicions que ara més que mai se’ns volen negar. Ens cal fer-ho col·lectivament i cooperativament per evitar esbiaixades i simplificacions. Ens cal sortir de les zones de confort que ens estalvien conflictes, la trampa més greu que ens aboca de pet a l’emmascarament de la pregunta. Ens cal furgar, no quedar-nos a la superfície i excavar túnels i xarxes de galeries, a tocar de les tartanyes, per mastegar la terra i destriar-ne allò que ens cal perquè les nostres preguntes-nutrients, sense les quals la vida no viu, siguin les estrictament necessàries perquè ens empenyin a trobar les bones respostes. I noves preguntes per seguir adobant la terra.
