La cantarella cíclica de la renovació o retorn del Paral·lel com a artèria viva, alegre, popular i artística de la ciutat de Barcelona ha arribat fa uns dies al seu capítol més exagerat. El Mago Pop, aquest artista-empresari viral i mediàtic, amb poders comercials i publicitaris esplendorosos, ha fet un anunci triple, que segurament tindrà repercussions a la vella avinguda. D’una banda, anunciant la compra dels drets del musical Mar i cel a l’extinta companyia Dagoll Dagom, per reposar-lo i fer-lo girar de nou. Una gallina d’ous d’or d’aquesta mida no es podia malbaratar. De l’altra, promocionant un nou premi teatral, els Broadway World Europe Awards, que, coherent amb la seva travessa transatlàntica (va comprar un teatre als Estats Units i cada any fa una mini-temporada promocional a Broadway), no amaga les pretensions d’entertainment global. Per últim: el nostre mag més jove i exitós, ha anunciat una mega-gira per estadis, que des del 2027 el durà a actuar davant d’audiències de 80.000 espectadores, començant a l’estadi Santiago Bernabéu i finalitzant al Nou Camp Nou. Continua així una tendència dels mags com a rockstars (pop-star, en aquest cas), que, al país nord americà, tingué el gran referent en superestrelles de la mida de David Copperfield, un personatge als antípodes de noms locals i més analògics, com Hausson o Juan Tamariz. És aquell un model d’art i de negoci que el mateix Mago Pop ha conreat, primer en la seva etapa televisiva, i posteriorment, ja a Barcelona, amb la compra del Teatre Victòria de l’Avinguda Paral·lel.
Per posar en context el fenomen, podem recordar com, dècades enrere, les grans figures de l’escena es feien un nom, i s’establien en un teatre propi. La cosa del senyor Pop ha continuat amb les seves campanyes publicitàries massives i omnipresents, i amb uns trucs que renoven allò vell, tot combinant les noves tecnologies amb el terrabastall més ensordidor. Tot plegat, adobat amb una visió de superació i emprenedoria, que lliga la seva figura de de nen humil i somiador provinent de Badia del Vallès (ens ho recorda un video interludi, al seu show) amb la figura dels pretesos triomfadors del sistema, aquells que també creuen, com ell, que “res és imposible”, i ja de pas amb la dels cuiners i responsables polítics que, anys enrere, pretenien “renovar” el Paral·lel ficant-lo al circuit turístic i creuerista, com un nou pol d’alta gastronomia i glamour.
I l’Arnau?
Mentrestant, a l’altra vorera, els col·lectius que fa set temporades uniren esforços i objectius en la iniciativa cooperativa i imaginativa de l’Arnau Itinerant, han vist com, enguany, l’Ajuntament els retallava el seu (ja minso) pressupost. Val a dir que, d’una banda, sense la voluntat veïnal segurament el Teatre Arnau ara seria un hotel o un bloc d’apartaments més per a estudiants, un temple religiós o un geriàtric (en el millor dels casos). I sense els esforços de l’Arnau Itinerant, que entre moltes altres coses, ha anat programat micro-escenes i dinamitzant projectes als tres barris implicats (Poble-Sec, Sant Antoni, Raval), la vida cultural a peu de carrer i de plaça, seria ben diferent.
Hi ha un Paral·lel que va passar a la història i no tornarà, perquè va ser reflex i circumstància d’una època. Però, més enllà del mite perdut, se’n podria somiar un altre de possible: una avinguda de teatres que no es conformés amb una programació tan tímida i bescanviable com la que actualment hi ha al Molino, tant comercial i convencional com la de l’Apolo, tan efímera i repetitiva com la del Condal. I ara recordem amb enyorança com va agradar, aquell fabulós i vibrant musical LGTBI, Fun Home, de l’extint projecte Condal-Onyric… Allò sí que va ser una iniciativa valuosa, d’un nou Paral·lel possible, atrevit i arriscat! I si bé la programació cultural i musical del Paral·lel 62 ha estat exemplar i variada, oberta a totes les sensibilitats i tendències, bona part del veïnat segueix sense oblidar el fantasma del Talia, avui un trist solar mal endreçat. I ara aquest veïnat tindria la oportunitat, si l’Ajuntament els ho permetés, l’oportunitat de bastir i reimaginar de nou el Paral·lel, sobre la pedra angular de l’Arnau.
Circ perifèric que guanya centralitat
Mentrestant, a uns quilòmetres al nord-est de la ciutat, l’Ateneu Popular de 9 Barris, torna la poesia del circ, enguany concident amb la celebració de les trenta edicions del cicle Circ d’Hivern. I ho fa amb una obra, La gran plantada (que es podrà veure fins al 18 de gener), col·lectiva i dirigida per la companyia Escarlata, que es proposa retre un homenatge als orígens del mateix ateneu noubarrienc: fruit de l’ocupació d’una antiga planta asfàltica, en la dècada de 1970, per part del veïnat, i punta de llança d’un moviment social que en motivà la seva reconversió en una llavor de projectes culturals, escènics i socials.
A l’espectacle La gran plantada, el contrast entre les plantes i flors més acolorides i la planta asfàltica sembla ben pertinent, si en parlem referint-nos a un lloc com l’Ateneu Popular 9 Barris que va transformar el ciment en formes naturals i moviments corporals extrovertits, vius i celebrats
A l’espectacle La gran plantada, el joc i el contrast entre les plantes i flors pioneres i resistents, la flora més acolorida i forta, i la planta asfàltica, sembla ben pertinent, si en parlem referint-nos a un lloc que, a cavall de la ciutat i la muntanya, ha transformat el ciment i la contaminació en formes naturals i moviments corporals d’allò més extrovertits, vius i celebrats. Ja se sap, que les del circ són unes arts sempre a cavall de les disciplines parateatrals, en equilibri inestable, explorant nous llenguatges. El circ de l’Ateneu potser era, per a molta gent, “perifèric”, però ha transformat el seu context urbà i ha guanyat una centralitat cultural indiscutible.
Segles enrere, les companyies de circ itineraven per pobles i ciutats, i aixecaven les seves carpes als solars del perímetre del municipi. Després ja van anar guanyant protagonisme, i, per exemple, vora el Paral·lel, hi va haver l’esplèndid Teatre Circ Olympia. Avui, vora el Maremàgnum s’hi estableix cada any pels volts de Nadal el Circ Raluy, que rememora amb molta gràcia aquelles companyies itinerants.
L’escena més plàstica i poètica
I més avantguarda: a la programació d’un llogaret de l’antic barri de la Ribera, el Centre de les Arts Lliures (és a dir, el teatre de la Fundació Joan Brossa), l’esperit del poeta surrealista i enginyós se’ns presenta i representa renovat, amb cada nou espectacle. Amb Leshi (d’Atresbandes), hem pogut rellegir un text d’Anton Txèkhov amb tota la potència disruptiva de les eines del happening, de la instal·lació, de la conferència performativa, i fins i tot de l’”ultra show” (que diria el posthumorista Miguel Noguera). Una lliçó del que es pot fer, avui dia, des dels escenaris actuals, trencant i jugant amb la tradició teatral.
I aquests dies (i fins al 21 de desembre), també al Centre de les Arts Lliures, el Manual per a éssers vius de la companyia La Mula ens proposa un joc escènic concebut com a manualitat feta de bastides de fusta, sopes de lletres i missatges escrits i llegibles: una autèntica caixa de sorpreses plena de varietats poètiques i lúdiques, que recupera la centralitat poderosa de la paraula, i opta per un teatre sense actors, ni argument, ni escenografia. És això possible? Sí! Aquest teatre artístic, plàstic, juganer, lluny de les ínfules de les “accions” més propícies a les galeries d’art i els museus contemporanis, està directament emparentat amb el que, en diverses ocasions, ens ha mostrat la belga Miet Warlop, per exemple. Darrerament amb el seu espectacle Inhale Delirium Exhale (vist al Temporada Alta gironí), una obra feta exclusivament amb grans teles de coloraines i uns ventiladors de gran potència.
El ‘Manual per a éssers vius’ proposa al Centre de les Arts Lliures un joc escènic concebut com una manualitat que recupera la centralitat poderosa de la paraula, i opta per un teatre sense actors, ni argument, ni escenografia
Ens trobem altre cop en el terreny d’unes arts escèniques desimboltes, inclassificables, lliures de límits i de constrenyiments, que transmeten molt sense ser explícites, i que es fan i es desfan sense moltes teories o discursos Tot aquest “altre” teatre, el del circ i la plàstica, el de la poesia íntima o la performance urbana, va buscant i habitant uns “altres” espais, i quan no els troba, se’ls inventa. Va obrint nous espais, nous imaginaris, també noves idees. Sigui com sigui, aquest teatre artístic i experimental, fresc i renovador, va trobant el seu lloc aquí i allà, i no es conforma amb els escenaris preexistents i preconcebuts, sinó que es fa fonedís i ubicu.
