Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Teatre polític: s'obre el teló

El teatre polític, crític i subversiu, sempre està per fer, pren formes inesperades i avança per viaranys sorprenents. A la cartellera actual de Barcelona n'hem trobat variacions, rareses i provatures que val la pena veure, esmentar i recordar

El retrat d'un desnonament a l'Hongria actual, amb la marginació de la comunitat gitana i la presència de la ultradreta, marca l'eix argumental de l'espectacle 'Imitation of life', que s'ha pogut veure al Teatre Lliure de Gràcia / Proton Theatre Marcell Rév

Un teatre que sap convidar a l’aplec com a recolliment feliç cap endins, i a la reflexió vers l’acció valenta cap enfora, és una arma carregada de present. Amb els reptes i les dianes d’un art que ve de lluny, es reinventa per ser útil i té molt camp per córrer. Si, seguint la teoria d’Erwin Piscator, el teatre pot ser un mitjà per a la gran transformació, l’art teatral hauria de transformar-se ell mateix, en primer lloc, una vegada i una altra, per ser capaç de captar els accidents de cada moment i dir la seva sense inèrcies, penyores, frases fetes, convencions ni tòpics. Bertolt Brecht (en la lectura que en fa César de Vicente al seu llibre La escena constituyente) proposà un teatre polític que no està fet només de pensament crític: per crear amb sentit i amb intenció va sumar-hi dialèctiques, procediments, col·lectius, formes i atreviments contra el reglat, homologat i uniforme. Però, com ultrapassar allò que es dona per bo i també allò que ja ha estat dit i sentit anteriorment? Primerament, ampliant al màxim l’espectre del possible, forçant els límits de les formes conegudes, itinerant per la xarxa del que és imaginable i d’allò que encara no ha estat ni tan sols imaginat. Receptes contra el “realisme capitalista” imperant (segons la definició de Mark Fisher), és a dir, contra aquest ambient invisible i irrespirable, que dificulta les alternatives anorreant les potencialitats, els pensaments, les accions genuïnes.

Per tal d’afrontar els reptes i les urgències que apareixen en cada moment, cal recordar allò que suggerí Alain Badiou: el teatre és –pot ser– l’art de les hipòtesis i les possibilitats, més que no pas de les realitzacions. Així, més enllà de l’espectacle, de l’obra acabada, programada, exhibida, aplaudida, del discurs i del text clars o de l’argument i el missatge concret, el seu horitzó roman sempre ben obert. Per no caure en la futilitat o l’hermetisme, les creadores han d’aconseguir la fita d’anar a la seva i estar al mateix temps ben pendents del context i dels altres. Si cridar l’atenció és una qüestió de novetat i d’essència, la importància del missatge ha d’estar a l’altura de la singularitat de la forma (i viceversa).


Virus, meteorit o crisi climàtica?

Teatre polític: s'obre el teló
‘Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs’, de la companyia lleidatana Íntims Produccions Un splatstick ecologista de ressons medievals, apocalíptics i escatològics |Íntims Produccions

 

L’atreviment formal pot dur el teatre amb missatge crític cap als territoris assilvestrats de la performance, com passava a l’obra Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs, de la companyia lleidatana Íntims Produccions (es va veure a la Sala Beckett, dins del cicle Planeta persona, al llarg del mes de març passat). La jove companyia, que ja havia mostrat la seva debilitat pels temes forts amb el Wasted del raper Ka(t)e Tempest, s’ha ajuntat ara amb David Climent (loscorderos.sc) per empescar-se un gran acte bàsicament gestual i cinètic al voltant del misteri d’un roc lluminós. Un splatstick ecologista de ressons medievals, apocalíptics i escatològics, una paròdia de butxaca del monolit de 2001: una odissea de l’espai, on els quatre personatges que es miren el roc i hi interactuen podrien ser una representació perfecta de la humanitat confosa, inconscient i badoca, incapaç de res davant la gravetat del moment climàtic i mediambiental.


Intimitats i surrealismes

S’ha dit i repetit mil vegades que, ara més que mai, el teatre ens permet revalorar abans de res la comunió a què convida l’art en viu, en públic, presencial i en directe. L’art del teatre és l’art de l’espai i del moment present, i és l’art de l’empatia per diverses raons: de cop ens fa formar part d’un grup de desconeguts (el públic), ens obre una finestra (l’escenari) a situacions llunyanes i insòlites, i converteix els actuants (l’elenc, els personatges) en el nostre mirall. Aquest sentit comunitari pot presentar-se més clarament si el lloc és un amfiteatret de fusta en una carpa minúscula, en una faula d’amor i desamor, de titelles i autòmats enamorats i impossibles, amb l’esperit artesanal, cavernari i bricoleur dels germans Oligor (Las tribulaciones de Virgina, un espectacle que ja té vint anys i ha girat per mig món, s’ha pogut repescar a l’Artesà del Prat, fins al 24 d’abril).

Teatre polític: s'obre el teló
‘Las tribulaciones de Virgina’, un espectacle que ja té vint anys i ha girat per mig món, s’ha pogut repescar a l’Artesà del Prat, fins al 24 d’abril |Arxiu

 

Com pot prendre la forma inèdita d’un quadre de Magritte que hagués cobrat vida, en una apoteosi surrealista i tragicòmica de la diversitat funcional, per exemple, amb el segell de la millor escola belga del teatre performatiu, conceptual, híbrid, en el seu vessant més plàstic i estranyament lúdic. L’absurd neix dels esforços inútils d’homes-taula, de les explosions causades per dones-armari, dels desassossecs de runners gegants, de l’esclat de cases inflables explosives… Res no és segur ni evident ni lògic, ni tan sols el nostre riure (After all springville, creació de Miet Warlop, va estar al Teatre Lliure de Gràcia, la darrera setmana d’abril).


Naturalismes i existencialismes

Hi ha encara dues altres obres que es podrien confrontar, o complementar. Pensem, d’una banda, en el Final de partida, un text cabdal de Samuel Beckett (ara reposat al Teatre Romea, fins al 8 de maig, amb direcció de Sergi Belbel), que data de 1957 i, malauradament, entre els confinaments i les imatges de la guerra a Ucraïna, sembla haver mutat de gènere o de sentit (si semblava que era existencialista i absurda, ara és naturalista o realista). El clown paupèrrim i l’humor negre s’adiuen per explicar les desgràcies del segle XX, i pel que sembla també del XXI.

‘Final de partida’ un text cabdal de Samuel Beckett (ara reposat al Teatre Romea, fins al 8 de maig) que data de 1957 i que, malauradament, entre els confinaments i les imatges de la guerra a Ucraïna, sembla haver mutat de l’existencialisme i l’absurd al naturalisme o realisme

També és un “final de partida” el que proposava la companyia hongaresa Proton Theatre, dirigida per Kornél Mundruczó, a l’espectacle Imitation of Life, de Kata Wéber i amb dramatúrgia de Soma Boronkay (que es va poder veure al Teatre Lliure de Montjuïc fins al 10 d’abril): el retrat d’un desnonament a l’Hongria actual, amb la marginació de la comunitat gitana i la presència de la ultradreta com a temes essencials, i una escena memorable que capgira (literalment) l’escenari ultrarrealista d’una casa, per mostrar el trasbals que aquests problemes i situacions suposen per als seus esforçats habitants. El primer acte, amb el teatre convertit en cinema i la pantalla gran projectant un primeríssim pla de l’entrevista a la veïna a punt de ser desnonada, resumeix sense afegits tot el patetisme d’aquest tipus d’execucions (les immobiliàries).


Turismes

Reiseführer (a la Fundació Joan Brossa fins al pròxim 8 de maig) és una peça a tres veus sobre el turisme, assagística i documental: una mena de conferència performativa que és tot un trip. Construïda en un procés de creació a base de lectures (The sheltering sky de Paul Bowles, A room with a view d’E. M. Forster i tantes altres) i viatges (la Ruta 66, els carrers de Bucarest i tants altres), beu de l’excés del barroquisme posmodern de Foster Wallace i dels gags crus del gonzo. El dramaturg Ferran Dordal i els actors de La ruta 40 han pres nota de les seves experiències, sovint extravagants i ridícules, com a turistes camuflats per Barcelona. Les anècdotes sobre els Free Tours són molt bones, com ho és el conjunt del calaix de sastre de frases extretes de guies turístics d’aquí i d’allà.

Els actors de ‘Reiseführer’ (a la Fundació Joan Brossa fins al pròxim 8 de maig) fent de turistes per Barcelona. L’obra és una peça a tres veus sobre el turisme, assagística i documental: una mena de conferència performativa construïda en un procés de creació a base de lectures i viatges |Noemi Elias Bascuñana

 

Gràcies a la seva formació berlinesa i com a dramaturg amb la companyia Agrupación Señor Serrano, Dordal està bregat en l’escriptura d’un teatre d’alt voltatge postdramàtic, que beu de l’actualitat empantallada, líquida i pixelada. Aquí canvia les idees de Baudrillard i Lipovetsky i els ginys i les tecnologies per una escena més artesana i analògica, fluctuant amb els canvis de ritme i de velocitat d’un text torrencial i sempre interessant, i amb un moviment escènic basat en la construcció al llarg de l’obra d’un gran trencaclosques, símbol d’un present fragmentari, que els tres intèrprets en escena (el dramaturg, més Alberto Díaz i Sergi Torrecilla) van muntant de manera hipnòtica fins a ocupar tot l’escenari. Només de resquitllada es parla de gentrificació i d’altres coses requetesabudes a Barcelona, perquè el tema se centra ara en la diferència entre turisme i viatge, en la tristor dels souvenirs i en les grisors entre l’autenticitat i la falsedat, la proximitat i la llunyania. És curiós com, en una època tan teatral i teatralitzada, plena de llocs banalitzats i disfressats, d’experiències rebregades i d’imatges impostades, intrusives i infinitament reproduïdes, un teatre com aquest, que es basa precisament en l’acumulació de reflexions sobre tota aquesta morralla contemporània sorgida dels simulacres i de la pèrdua de realitat i d’ànima del món, pot brillar sense melancolia fins a fer-nos albirar allà al fons l’aura de les coses autèntiques.

Maternitats

L’argentina Lola Arias, de qui s’ha parlat fent referència a un cert “retorn del real”, reivindica per a l’art el paper d'”interferència sobre el possible”, un propòsit que, segons ella, a la generació anterior havien tingut els moviments polítics. Arias ha predicat amb l’exemple, amb peces com Campo minado, sobre la guerra de les Malvines. Lengua madre (Teatre Lliure, del 22 d’abril a aquest 8 de maig) és una obra molt ambiciosa, i amb un subtítol que no és gens humil: una “enciclopèdia sobre la reproducció al segle XXI”, a partir de les històries en primera persona de tota mena de mares: migrants, trans, lesbianes, adoptives, dones que no volen ser mares… Els diferents capítols d’aquesta peça, entre el biodrama col·lectiu i el teatre documental, tenen lloc en una gran balconada convertida en un “gabinet de curiositats”, amb el suport d’una gran pantalla on es projecta material audiovisual biogràfic de les actuants. Se’ns parla d’embarassos, de parts, d’avortaments, de processos dolorosos i difícils, d’educació i analfabetisme sexual, de la “piedra de la locura” del treball reproductiu.

Teatre polític: s'obre el teló
Lengua madre és un calidoscopi lluminós dels feminismes d’avui dia, expandit i dislocat, i enfocat en el punt central del ventre femení. |Miranda Barron

 

Lengua madre és un calidoscopi lluminós dels feminismes d’avui dia, expandit i dislocat, i enfocat en el punt central del ventre femení. La veu poderosa de les actrius-persones-personatges, que ni poden actuar malament (perquè no actuen) ni ens poden avorrir gens (perquè ens parlen de coses reals i sentides i viscudes) es mou amb un seguit de coreografies entranyables i de números musicals imperfectament deliciosos. Aquesta peça intensa, pedagògica, potencialment transformadora, més que una història, desplega tot de fils de microhistòries, plenes d’informació vital i també plenes de sensacions: sensacionals. La intimitat i l’empatia s’asoleixen així, sorprenentment, en un escenari enorme i fred, que pot ser consecutivament àgora i confessionari, pista de ball i quiròfan. I, sobretot, que esdevé un altaveu dels conflictes del passat i dels reptes del present, per atrevir-se finalment a llançar desitjos i propostes per al futur.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU