Entra un dels últims raigs de sol de la tarda per la finestra de la façana oest. Ja no il·lumina a ningú: la parcel·la on fa poc més d’una setmana dormia l’Amadou, avui està buida. Ell ja no hi és. Tampoc hi són l’hamaca envoltada de bosses d’escombraries blanques que li servien de taquilla per guardar-hi les coses, ni el tasbih amb què resava incansable ni les sabates desordenades al seu voltant. Tampoc hi són el centenar d’hamaques que eren llit, armari, tauleta i casa per les dues-centes persones que han viscut al recurs que els qui manen s’han inventat per aquest any. Però la llum sí, segueix entrant, perquè, al cap i a la fi, el sol segueix sortint i se segueix ponent sempre i a pesar de tot.
Enguany, durant algunes setmanes, vam viure una mena de miratge. Semblava que la realitat de les persones que havien vingut a treballar en la campanya de la fruita a les terres de Ponent preocupaven. A tothom, poc o molt: als de fora (ah, però que això ha passat cada any?), als mitjans (però no podríem tenir-ne unes imatges?), al veïnat de Lleida (“que els treguin del barri antic, que això no és lloc per viure-hi”). I diem miratge perquè, tal com van arribar, les preguntes, les insistències o les preocupacions s’han esvaït. Una recta final buida d’inquietuds però plena de persones dormint al carrer. “Ningú dorm al carrer”, asseguren les xifres oficials. Com sempre: “Los nadies, los hijos de nadie, los dueños de nada”.
Dins del pavelló
El pavelló de la Fira de Lleida enguany ha estat l’espai escollit per allotjar persones: les qui són temporeres i les qui només ho intenten. N’hi ha tantes que s’enfaden quan els preguntes si treballen que opto per no preguntar. Nosaltres vestim granota, mascareta. De les gruixudes, les que serveixen i protegeixen. Elles només en tenen una de quirúrgica, de les blaves, que se’ls renova, més o menys, cada dia. Jo intento no qüestionar-me gaire: sé que la diferència la fa tot l’EPI, però també la fa que a les onze jo me n’aniré a casa meva i fins a una altra. Algunes sí que em qüestionen, no els falta raó: “Per què tu tens la mascareta blanca i jo només la blava?”, “la teva vida val més que la meva?”. Sí, deu ser que algú ha decidit això. No soc jo qui ho creu, però tampoc sé què respondre. Abaixo el cap i entomo la part que em toca.
I en aquesta recta final, penso i rumio, recolzada sobre una taula, que no sé si sento més impressió ara, amb tot l’espai buit, o el primer dia que vaig entrar-hi. Potser perquè ara només queden les restes de cinta aïllant que determinen l’espai on hi havia les hamaques, i sé que la gent dorm sobre cartons a la intempèrie només girar la cantonada. “No hi ha ningú dormint al carrer”, diuen. Clar, ningú.
A estones, em rendeixo perquè em costa carregar el món a l’esquena. Avui n’hi ha que no podran sopar? Fa dos mesos que la gent es queda sense sopar. Un noi em va dir un dia: “Em vau treure de casa [havien ocupat un bloc que porta molts anys tancat] i allà, almenys, en tornar de treballar, podia fer-me sopar i preparar-me el dinar de l’endemà. I aquí què? Avui no sopo, demà no dino i qui m’assegura que sí que podré sopar?” Callo de nou, mirant-me els peus.
“L’utilitzaràs?”, em pregunta un noi amb qui hem estat conversant unes hores abans, assenyalant-me un cartó que carrego en direcció als contenidors. Li dono i se’n va cap a una cantonada, fora del pavelló, on, després de la pregària del vespre, es posarà a dormir
Que avui dormiran al carrer? “L’utilitzaràs?”, em pregunta un noi amb qui hem estat conversant unes hores abans, assenyalant-me un cartó que carrego en direcció als contenidors. Li dono i se’n va cap a una cantonada, fora del pavelló, on, després de la pregària del vespre, es posarà a dormir. “Gràcies”, em diu, i jo que de què i em quedo plantada, amb la meva FFP2 i la meva granota, mirant-me’l com s’allunya. I intento no pensar quan, mentre sopava a casa meva, em van enviar el vídeo de quan va ploure tant, caient l’aigua per totes les escletxes. Van muntar més de cinquanta hamaques per més de cinquanta persones que, segurament, no devien dormir al carrer, però quan el cel ens va caure a sobre, van buscar aixopluc.
I si m’ho carrego a la motxilla, em pesa massa. Si hi dono massa tombs, em costa dormir. I penso en aquella noia que va aterrar al pavelló per fer de voluntària i marxava mig plorant algunes nits. Descobrir-nos com a privilegiades dins la nostra pròpia casa i no saber com gestionar-ho. Recordo haver llegit les paraules d’un reporter de guerra, fa temps, en què deia que, enmig del conflicte, sempre és més fàcil agafar la càmera que el bolígraf, perquè l’objectiu posa distància. La nostra càmera, a estones, han estat els números.
–Com et dius?
–Quatre-cents vint-i-tres.
Si no el coneixes, el quatre-cents vint-i-tres no és ningú.
De números i històries
–Abdou, recorda’m el teu número, que no me’n recordo.
L’Aina espera, amb un somriure, que l’Abdou li entregui la targeta. Avui ja no és el quatre-cents no-sé-què, avui l’Abdou és un xaval una mica més gran que jo. Que té ofici, té salari allà d’on ve. Temporer accidental, com molts altres aquesta temporada. Que ha trobat feina aquí i busca pis incansablement perquè és negre, però pot pagar-s’ho. Parla (clava unes tabarres…) sobre el respecte i l’educació, de com canviaria el món només amb aquestes dues coses. Ens diu que, si anem al Senegal, ens rebran millor del que ho hem fet aquí i ens ensenya una foto on surt fent-se un petó amb la seva dona.
–Avui no surts a la llista.
L’Aina està frustrada, perquè potser no s’ho pensava, que darrere d’uns mesos de feina estival ha trobat tantes històries com números i tantes persones com targetes. I cada cop que algú es queda al carrer, pateix. I cada cop que algú es queda sense sopar, se li encongeix una mica el cor. I cada cop que la criden, calla i entoma, perquè al final, totes tenim dret a queixar-nos davant les injustícies. I, no sé si és un dret o no, però si tens algú davant que t’escolta sense intentar justificar l’injustificable, et queda una mica més de descans o consol o qui sap què.
Ens mirem de reüll. L’Abdou ens diu que no patim, que ho entén, que ell es busca la vida. I conversem una estona més i parlem de com de desastre és aquest sistema nostre que els necessita per treballar en feines dures, però els margina i els assenyala quan acaba la jornada. Que si no podem dir que tots els negres han portat la COVID a Lleida, ell no pot dir que tots els blancs s’han portat malament. Que ell parla de persones concretes: se n’ha trobat moltes de bon cor i jo penso que només ho diu perquè és davant nostre. Però hi torna: com a societat, hem fracassat. I, aquí, no hi ha matisos.
Marxa a pas tranquil, creua el pavelló buit i se saluda amb el noi de seguretat més amable del món. Aquesta nit sembla que dormirà a la intempèrie.
A la recta final de la campanya, qui ha pogut compartir vida amb les persones que han viscut (o conviscut o sobreviscut) al pavelló, també ha pogut posar rostre als números
Com també hi dormirà aquell noi senegalès que sembla el lleó de la tribu, que fins al març es dedicava a l’hoteleria i que, si t’hi fixes bé, amaga tristor al fons d’una mirada dura. També hi dormirà el malià que sempre contesta ple de ràbia i mai mira als ulls. I el senyor algerià a qui li anaven petites les sabates i tenia les mans plenes de butllofes, però no podia permetre’s res més que no fos aixecar-se al matí i treballar, treballar, treballar i resar una mica. I el senyor extremeny que només li quedaven un parell de mesos de cotització per poder-se jubilar i ningú li dona feina i acaba fent-se un cartell per demanar al carrer. I el noi que és mig sord i coix i té cara de nen petit i menja amb ànsia i resa amb devoció. I l’home que té la manta plena de roba, bosses i bijuteria a la consigna, esperant temps millors per a la venda ambulant.
I, de sobte, ja res és negociable. Perquè a la recta final de la campanya, qui ha pogut compartir vida amb les persones que han viscut (o conviscut o sobreviscut) al pavelló, també ha pogut posar rostre als números. Han estat les persones contractades –que en aquesta crònica es diu Aina, però és un nom fictici que les representa a totes– però també les desenes de persones voluntàries, que, malgrat el temporal, han posat hores de vida allà on semblava que ningú mirava o volia veure.
Potser, a hores d’ara, totes ja sabem que el sistema és un desastre, però carregar-nos-ho sobre les espatlles no solucionarà res. Potser hem descobert que la dignitat no és qüestionable, perquè rere cada vida hi ha una història. Potser ara el que cal és aixecar la mirada de terra quan ens fan preguntes que no sabem respondre i exigir explicacions a qui sigui que hagi decidit fer de les injustícies la normalitat. Perquè, potser així, la campanya vinent, en lloc de semblar una solució d’urgència davant una emergència humanitària, serà una resposta coherent a l’arribada de Persones.
