Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Rafael Barrett, l'aristòcrata anarquista

Després de ser condemnat a l'ostracisme, apartat dels ambients de l'alta societat als quals pertanyia per llinatge familiar, aquest periodista i escriptor va marxar al Paraguai, on es va acabar convertint en tot un intel·lectual anarquista mestre de la narrativa

/ Felipe de San Pedro

Libros del Zorro Rojo ha tingut l’encert de reeditar algunes narracions curtes de l’escriptor espanyol i paraguaià Rafael Barrett (Torrelavega, 1876-1910) un dels autors habituals als catàlegs de les editorials llibertàries i col·laborador freqüent a la premsa anarquista de principis del segle XX. Tanmateix, si bé aquest és un nom freqüent per als investigadors del moviment anarquista, també per als historiadors de la literatura, la seva biografia conté elements més que interessants que retraten, no només una personalitat singular, sinó també tota una època en què les bohèmies roses i negres confluïen en les cultures occidentals. De fet, en el mateix Barrett, la negra va succeir a la rosa.

Rafael Barrett Álvarez de Toledo provenia d’una família aristocràtica –pare anglès, mare espanyola– que va residir a Bilbao, París i Madrid, on, fent d’estudiant d’enginyeria, va freqüentar els ambients literaris de la generació del 98 i va fer amistat amb alguns dels escriptors del moment com Ramiro de Maeztu i Ramon del Valle-Inclán. Esdevenia una mena de modernista fin-de-siècle avant-la-lettre, que implicava el consum d’absenta, la promiscuïtat, la dilapidació de la fortuna familiar, el dandisme, la capacitat de seducció i certa tendència a actuar com a un busca-raons. Precisament això li va causar un incident que va propiciar un canvi radical de vida.

Travessà l’Atlàntic per iniciar un autoexili que el durà a l’Argentina, on començarà a treballar com a periodista. El 1904, fent de corresponsal de guerra, anirà a parar a Paraguai, on s’acabarà instal·lant i iniciant una nova vida

El 1902, al circ Parish de la capital espanyola, va apallissar el Duc d’Arión, d’una de les famílies aristocràtiques madrilenyes que, en tant que president d’un tribunal d’honor, li havia impedit batre’s en duel amb l’advocat José María Azopardo, a qui Barrett acusava de calúmnies. L’escàndol va ser majúscul: en el vedat particular de la bona societat se li van tancar les portes. El jove aristòcrata, amb la seva herència pràcticament dilapidada, havia esdevingut un pària social. S’havia, fins i tot, publicat el seu suïcidi a la premsa. En aquestes circumstàncies, l’any següent travessa l’Atlàntic i inicia un autoexili que el durà a l’Argentina, on començarà a treballar com a periodista. El 1904, fent de corresponsal de guerra, anirà a parar al Paraguai, on s’acabarà instal·lant i iniciant una nova vida, relativament més estable i ordenada.

Precisament al Paraguai, on es casarà, treballarà d’agrimensor, en el ferrocarril, impartirà classes i es relacionarà amb els cercles literaris, iniciarà una nova existència com a intel·lectual anarquista, on fundarà la revista Germinal i es dedicarà a la denúncia de les injustícies socials. Serà durant aquesta època en què començarà a publicar les seves narracions curtes, d’un estil esmolat, directe, sense subtileses, i amb personatges marginats, perdedors, amorals, víctimes i botxins, amb una ironia de tan alt voltatge que expedeix descàrregues elèctriques a lectors atordits. Tanmateix, és a Germinal, i altres revistes anarquistes llatinoamericanes on col·laborarà, on es dedicarà a fer periodisme de denúncia, a aixecar acta dels greuges contra els més febles i desvalguts, de combatre les injustícies més òbvies, de criticar les desigualtats extremes de la regió sud-americana. Serà també en aquesta època quan se li començaran a manifestar els símptomes de la tuberculosi que posarà a fi la seva vida, pocs anys després.

El juliol de 1908, després d’un cop d’estat al país llatinoamericà i de què Barrett atengués ferits i denunciés a la premsa els crims i les tortures del colpista, el major Albino Jara serà empresonat. Cap al mes d’octubre, les pressions de l’ambaixada britànica –al cap i a la fi, mantenia la nacionalitat del pare– li va permetre alliberar-lo i es va exiliar a Corumbà, al Matto Grosso brasiler. Setmanes després anirà a Montevideo, on continuarà treballant com a periodista i relacionant-se amb el món cultural uruguaià. El març de 1909, quan la repressió al Paraguai comença a relaxar-se, hi torna i s’instal·la a Aregua.

L’èxit li arriba quan li queda poc més d’un any de vida. Ja molt malalt, decideix tornar a Europa per seguir un tractament contra la tuberculosi, malgrat que la malaltia està ja molt avançada

De nou, al seu país d’acollida –on obtindrà els més grans reconeixements– pot tornar a publicar a la premsa paraguaiana i publicarà també els seus primers reculls narratius. Precisament a Montevideo, el seu únic llibre publicat amb vida, el llibre de relats i col·laboracions periodístiques Moralidades actuales, gaudirà de tant d’èxit que es faran cues al seu hotel per tal d’aconseguir llibres signats. Tanmateix, l’èxit li arriba quan li queda poc més d’un any de vida. Ja molt malalt, decideix tornar a Europa per seguir un tractament contra la tuberculosi, malgrat que la malaltia està ja molt avançada. Quan està a punt d’acabar el seu segon recull, Dolor paraguayo, mor a l’Hotel Regina Forêt d’Arcachon, el 17 de desembre de 1910, amb trenta-quatre anys.

En bona part, com a figura modernista tràgica, el seu reconeixement vindrà després, especialment a partir del que escriuran autors com Agustín Roa bastos o Jorge Luis Borges, que el consideraran un dels principals referents de la narrativa llatinoamericana de principis del segle XX. I és així, i sobretot reivindicat com a una de les principals figures literàries del Paraguai, que comença a ser reeditada i compilada la seva obra, tant els seus escrits polítics i periodístics com els seus contes, amb personatges singulars i situacions extremes, com els que Libros del Zorro Rojo ens permet conèixer de primera mà. De fet, una de les qüestions a considerar, és que hi ha una certa hibridesa d’estils a les seves col·laboracions periodístiques, que són molt marcades per una forta empremta literària, conformada especialment mitjançant els cànons d’un sobri modernisme.

Els seus darrers anys, especialment a partir dels seus articles i publicacions polítiques, fan que Barrett esdevingui un dels principals intel·lectuals anarquistes

No hem d’oblidar, tanmateix, que els seus darrers anys, especialment a partir dels seus articles i publicacions polítiques, fan que Barrett esdevingui un dels principals intel·lectuals anarquistes, apreciat especialment per historiadors com Max Nettlau o anarcoindividualistes com Evelio Fontaura. El seu anarquisme es pot considerar com a serè, contingut, analitzador de la realitat, tal com considera l’historiador del moviment llibertari Miguel Íñiguez. Es destaca precisament l’originalitat de Barrett en el sentit que considera la condició d’anarquista com aquella on l’individu creu possible viure sense el principi d’autoritat, i que, sens dubte, en un acte de coherència, l’escriptor, ja definitivament adoptat per Llatinoamèrica en general i el Paraguai en particular, tendeix a practicar en la seva vida diària.

En bona part, el seu anarquisme és inherent de les narracions que ara recopila el llibre analitzat d’acord amb la crítica als mecanismes psicològics dels protagonistes de controlar la por o el desig (és el cas de Gallinas), la denúncia de la hipocresia social (com ara La Cartera), la por a la llibertat (El Zorzal) o la crítica a la ingenuïtat. És per això que es tracta d’un pensament madur, molt allunyat dels idealismes indocumentats amb què sovint s’ha tractat de desautoritzar un anarquisme que sobreviu, en l’actualitat, com a actitud humana, i per tant, com a eterna alternativa a un món complex i cruel, com les atmosferes que crea la literatura de Barrett.