El 12 d’abril de 1931 seria un dia intens a Barcelona. Un diumenge de jornada electoral que acabaria, el següent dimarts, amb la proclamació de la Segona República. El dia, però, començava amb un esdeveniment que contrastava amb l’eufòria amb la qual seria recordada la jornada. A les 10 del matí, a l’actual Cementiri de Montjuïc tindria lloc l’enterrament de la líder anarquista Teresa Claramunt. La militant de la CNT i futura ministra de la República, Federica Montseny, acompanyaria a Claramunt en l’última època de la seva vida i descriuria així la situació “Al pas del fèretre davant dels diferents centres republicans les banderes amb colors de la República, que ondejaven als balcons, s’inclinaven saludant al seguici què anava fent-se gran[…] va ser una gran manifestació de dol de tot el món obrer, confederal i llibertari”.
En aquelles dates, el periodista Francisco Madrid escrivia que el nom de Teresa Claramunt “vagava pels llavis de la gent amb la mateixa devoció que a París es pronunciava el nom de Louise Michel, i que es pronunciava a Alemanya el de Rosa Luxemburg”. Havia mort la que seria considerada pionera de l’anarquisme feminista a l’Estat espanyol.
Xinxa de fàbrica
Teresa Claramunt naix l’any 1862 en una família obrera de Sabadell. Eren anys on les migracions de famílies treballadores per temes laborals estaven a l’ordre del dia, i tot i néixer a la ciutat vallesana, va passar deu anys de la seva infància a la ciutat aragonesa de Barbastre. L’escolarització femenina, en aquells anys, era una possibilitat gairebé exclusiva de les famílies burgeses, ja que a les cases més humils, en molts casos, necessitaven les filles per la feina domèstica. L’analfabetisme femení arribava al 86% i és que anar l’escola no fou obligatori fins a l’any 1857, a través del que es coneix com a Llei Moyano on s’establiria l’escolarització obligatòria entre els sis i els nou anys. La llei marcaria, també, el castellà com a llengua única i faria fortes distincions entre l’escolarització masculina i femenina. Mentre que als nens se’ls impartia classes d’agricultura, comerç o indústria, les nenes rebien una educació encarada a les tasques de la llar, la maternitat i la religió. Aquest fet marcarà profundament la vida de Claramunt que al llarg de la seva militància política ficarà al centre la formació femenina.
‘Xinxa de fàbrica’ era el mal nom amb el qual es referien als nens i les nenes que treballaven en fàbriques durant aquells anys. Acompanyant als seus pares o a les seves mares, es dedicaven, sobretot, a escombrar
Xinxa de fàbrica era el mal nom amb el qual es referien als nens i les nenes que treballaven en fàbriques durant aquells anys. Acompanyant als seus pares o a les seves mares, es dedicaven, sobretot, a escombrar. Teresa Claramunt, abans de ser teixidora, seria durant aquells primers anys, segurament, una d’aquestes xinxes. Primer a Barbastre i després, amb deu anys i ja de nou a Sabadell a les fàbriques tèxtils de la ciutat. Eren anys de fort creixement de la indústria tèxtil i Sabadell n’era una de les ciutats de referència. En aquest sentit, cada dia era més habitual la presència de dones a les fàbriques: els propietaris volien mantenir els salaris baixos, i van veure una possible solució amb la feminització de les plantilles.
En paral·lel a la infantesa i adolescència de Teresa Claramunt, el moviment obrer vivia anys marcats per l’organització. Un 28 de setembre de 1864 es fundaria, a Londres, l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) coneguda, també, com a Primera Internacional. Aquest fet marcaria la realitat obrera de l’època i en conseqüència, també, la de la ciutat de Sabadell, on les idees relacionades amb el federalisme o l’obrerisme ja hi tenien una forta presència. Giuseppe Fanelli que, enviat per Bakunin, arribaria a l’Estat espanyol amb l’objectiu de difondre la línia anarquista de l’AIT, va veure a la ciutat vallesana un territori idoni per possibles adhesions.
De les fàbriques als ateneus
Als 21 anys, Teresa Claramunt, va participar per primer cop en una vaga. Era l’any 1883 i a Sabadell s’iniciaria la que es coneix com a vaga de les set setmanes. Els obrers a través, sobretot, de la Unió de Treballadors de la Llana, reclamaven la reducció de la jornada laboral. Tot i que en un primer moment es ficaria sobre la taula la jornada de vuit hores, al llarg del conflicte es reclamaria la jornada de deu. Les fàbriques cada vegada comptaven amb més amb avenços tecnològics, però no tots se’n veien beneficiats per igual. Un full clandestí que circulava per Sabadell aquells dies deia “és molt just que nosaltres gaudim, també, com l’industrial gaudeix, dels avenços introduïts a la indústria a través de la ciència, i és just que sigui el descans per la nostra instrucció el premi al qual aspirem”. Finalment, però, la vaga acabaria sense èxit i un dels principals motius seria l’escassa participació de dones. La seva presència va ser molt minsa tant en la preparació de la vaga com, en general, en l’afiliació als sindicats d’ofici. Aquest fet marcaria profundament Claramunt que uns anys després, a l’Ateneu Obrer de Sabadell es dirigia així als homes assistents: “No és veritat, companys, que us agrada sentir i parlar de revolució social? […] Com és que en aquest Ateneu sou més de tres-cents els que us dieu anàrquics i som tan poques les associades? Tots teniu dona i filles o germanes, doncs si sou com us dieu anàrquics, per què no les porteu a la nostra federació?”.
Claramunt impulsava la creació de la Secció Varia de Treballadores Anarcocol·lectivistes, organització pionera en l’associacionisme femení en un moment on, bona part del moviment obrer, s’aferrava a la màxima de què la lluita de classes portaria a l’emancipació total, també en qüestions de gènere
Amb aquesta idea, i també a l’Ateneu Obrer de Sabadell, Claramunt impulsava la creació de la Secció Varia de Treballadores Anarcocol·lectivistes, organització pionera en l’associacionisme femení en un moment on, bona part del moviment obrer, s’aferrava a la màxima de què la lluita de classes portaria, automàticament, a l’emancipació total, també en qüestions de gènere. Aquesta primera experiència fou marcada per la importància de la formació femenina: els diumenges, l’espai setmanal reservat a anar a missa, seria substituït per trobades de formació entre dones. Per a Claramunt, l’educació era condició indispensable per l’emancipació “companyes, nosaltres que som les més necessitades de l’associació, per què som les més víctimes i les més explotades, romanem desunides: és que tota la vida hem d’estar així? No, estimades meves, hem d’associar-nos per instruir-nos, i si no ho fem, pobres de nosaltres”. A partir d’aquesta experiència, la lluita per l’organització autònoma de dones obreres va ser una constant en la vida de Claramunt i que intentaria, sense èxit, impulsar organitzacions anarquistes femenines en el marc de l’AIT i més tard de la CNT. Claramunt obriria el camí que l’any 1936 recorrerien Mujeres Libres.
Claramunt, com la resta de líders femenines de l’època passaren, durant aquells anys, dels mítings en caixes de fàbriques, als mítings en ateneus, cooperatives i teatres. Era la dècada dels vuitanta del segle XIX i ja començava a estar normalitzada certa ocupació de l’espai públic per part de dones. Un camí que, prèviament, obririen corrents com l’espiritisme, que tenien una forta presencia durant aquells anys. “L’espiritisme forma part del complex magma d’alternatives formulades en contra d’una societat catòlica i autoritària que amb l’aparició del sistema fabril es revela caduca i cal revolucionar”, explica Dolors Marín en el llibre Espiritistes i Lliurepensadores. Amb aquesta idea i assenyalant a la institució eclesiàstica i als sacerdots com a culpables de la perversió de la religió, naix la figura de mèdium “una dona que parla a tothom, que és el centre de la saviesa, una nova profetessa urbana”. L’espiritisme, juntament amb la maçoneria i el republicanisme vertebraven el moviment lliurepensador, una forma d’organització travessada, sobretot, per l’anticlericalisme i que tenia, en aquells anys, una gran capacitat de mobilització. És en aquest context, i a causa dels fracassos derivats dels intents d’organització de dones obreres, que Claramunt comença a interessar-se per altres vies d’organització femenina on conflueix amb altres idees heterodoxes del moment. Així doncs, a través de la seva amistat amb l’espiritista Amalia Domingo Soler i amb la lliurepensadora Angeles Lopez de Ayala formarien l’any 1889 la Societat Autònoma de Dones, una organització articulada al voltant del lliurepensament anarquista i republicà. A través de vetllades pedagògiques i actes de propaganda es convertiren, en poc temps, en referents per altres nuclis que naixeran a la resta de l’Estat Espanyol.
“Ni compassió ni misericòrdia”
El declivi de l’AIT o Primera Internacional, va estar marcat sobretot per la derrota –i posterior repressió- de la Comuna de París. Així ho explica Kristin Ross en el llibre Lujo Comunal. El imaginario politico de la Comuna de Paris: “La veritable causa de la seva mort [de la Primera Internacional] va ser la reacció que va seguir a la Comuna, una autèntica contrarevolució a escala continental que es va mantenir durant les dècades de 1880 i 1890”. Tot i que, a Catalunya, la vinculació amb la Primera Internacional va augmentar després de l’experiència de la Comuna, també ho faria l’ofensiva repressiva. Teresa Claramunt ho viuria de primera mà i l’any 1883, amb la seva característica contundència afrontava el primer consell de guerra en el que fou acusada. “Com que estem en el segle XIX i es tracta de fets en els quals no he pres part, no tinc cap cosa a dir en aquest tribunal. No demano compassió ni misericòrdia, perquè sóc enemiga que la classe obrera inspiri tal sentiment”, declarava davant d’un jutjat militar.
Des d’aquest moment, la repressió tindrà un paper principal en la vida política de Claramunt, que l’any 1896 s’enfrontarà al que es coneix com a Procés de Montjuïc, on se l’acusava, amb molts altres companys, de l’esclat d’una bomba contra la processó del Corpus. Acabaria empresonada a Montjuïc, que en aquells anys es coneixia com a Castell Maleït per les tortures i humiliacions que si practicaven. Després d’aquest empresonament i en conseqüència de les tortures que viuria, patirà unes tremolors que l’acompanyaran la resta de la seva vida. A més, el Castell Maleït també la marcaria ideològicament, ja que considerava que, durant aquest procés, el sector més proper al lliurepensament l’havia abandonat. En paraules de Laura Vicente, historiadora i experta en la vida de Claramunt “va passar de la innocent confiança en els treballadors que desencadenarien la revolució i en el lliurepensament amb el qual havia col·laborat, a una ideologia intransigent i purista que despreciava les masses per la seva falta de consciència revolucionaria”.
Relegada als marges de la historiografia, l’escassedat de l’estudi de la vida de Claramunt, suposa una representació clara de la realitat de l’anarquisme en l’estudi de la història a Catalunya
Amb l’entrada del segle XX, i a través de la influència del sindicalisme francès de la CGT, bona part del moviment anarquista substitueix les bombes per la vaga general. Murray Bookchin explica que en aquests anys “menys alguns destacats anarquistes que seguien defensant la “propaganda pel fet” la majoria havia abandonat els mètodes terroristes com a estratègia d’acció directa”. Fou en aquesta època on Teresa Claramunt es reivindica com una de les màximes defensores de la vaga com a estratègia de lluita. Per aquest motiu, la derrota obrera patida en la vaga general de 1902 fou encara més dolorosa i provocaria, gairebé, la desaparició del moviment anarquista. En els anys que van de la vaga de 1902 a la Setmana Tràgica, el moviment llibertari veu la necessitat de començar a desenvolupar un sindicalisme fort. Amb aquesta idea, i a causa de l’estat ruïnós en què es troben les associacions sindicals en aquell moment, naix, l’any 1907, la federació Solidaritat Obrera, predecessora del que seria tres anys més tard la CNT. En un primer moment, Claramunt rebutjaria aquest nou sindicalisme representat per Solidaritat Obrera, al·legant que s’estaven defensant postures moderades, ja que tant ella com el seu company Leopoldo Bonafulla entenien que el sindicalisme havia de ser únicament anarquista i deixar fora altres idees polítiques. Tot i que la seva posició de disconformitat sobre aquest nou sindicalisme continuaria present al llarg de la seva vida, després de la Setmana Tràgica i exiliada a Saragossa, Claramunt fou una de les impulsores de l’adhesió de la Federació Obrera de Saragossa a la CNT.
Els últims anys de la vida de Claramunt foren marcats pel seu feble estat de salut. Ja a Barcelona aniria perdent, a poc a poc, mobilitat fins a quedar-se gairebé incapacitada. Vivia en una situació de precarietat generalitzada, on els únics ingressos que rebia serien per part de les col·laboracions solidàries dels seus companys. La casa de la seva germana, lloc on passaria els últims anys de la seva vida, es convertiria en un lloc de peregrinació on la visitarien personatges de la talla d’Emma Goldman. A més, els dissabtes hi assitien noies joves, ja que “es reunien amb un grapat de velles, que ens explicaven les seves vides, descripció de les quals escoltàvem amb delit, aspirant a viure situacions similars”, explicava una jove Federica Montseny.
Relegada als marges de la historiografia, l’escassedat de l’estudi de la vida de Claramunt, suposa una representació clara de la realitat de l’anarquisme en l’estudi de la història a Catalunya. Com diria Xavier Diez, “sobre la base dels historiadors de la Renaixença, tracten d’establir una interpretació del passat coherent amb determinats interessos de classe”, el que fa que trobem, així, “una història en què Catalunya representa aquesta societat ordenada i burgesa que considera l’anarquisme com una anomalia”.
