Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Federica Montseny i l'anarcofeminisme en el govern republicà de l'Estat espanyol

Aquest dimecres es compleixen 84 anys de l'entrada de l'anarquista Federica Montseny a l'equip de govern de la Segona República espanyola com a ministra de Sanitat i Assistència Social. Al llarg del reportatge, que publiquem en col·laboració amb el col·lectiu Arada, es recorden algunes de les polítiques emancipadores que va impulsar la primera dona a ocupar un càrrec ministerial a l'Estat espanyol

Frederica Montseny va ser la dona anarquista més coneguda del seu temps i l’única ministra àcrata de la història / Arxiu

Fa 84 anys, el 4 de novembre de 1936, Federica Montseny i Mañé es va convertir en ministra de Sanitat i Assistència Social del govern republicà espanyol. Va ser la dona anarquista més coneguda del seu temps i l’única ministra àcrata de la història. Mai abans de l’entrada de quatre llibertaris al govern de l’Estat espanyol s’havia parlat de problemàtiques tan actuals com l’avortament planificat, les parelles de fet, l’adopció, les polítiques anticarceràries o les col·lectivitzacions d’indústries i de terres. Algunes d’aquestes qüestions es van recuperar durant el postfranquisme, però altres continuen escandalitzant l’opinió pública en l’actualitat i encara són reivindicacions dels moviments socials 84 anys després.

A Federica Montseny se li van buscar molts noms –“La Leona”, “Miss FAI” o “Prima Donna”–, ja que era una carismàtica representant del moviment llibertari durant la dècada de 1930, el moment de màxima popularitat de les idees i les organitzacions anarquistes. Ella va créixer envoltada de grans referents de l’obrerisme espanyol i va ser educada per sa mare, la propagandista, editora i mestra lliurepensadora Teresa Mañé. Les primeres activitats de Federica com a publicista anarquista es van emparar en aquest univers llibertari. El 1920, amb quinze anys, va començar a escriure, i poc temps després ja publicava nombroses novel·les i articles en Solidaridad Obrera i en La Revista Blanca.

El 1931 va iniciar la seua militància en la CNT, on progressivament va agafar més responsabilitats fins a ser escollida com a candidata per a l’equip ministerial del govern de Francisco Largo Caballero la tardor de l’any 1936

El 1931 va iniciar la seua militància en la CNT, on progressivament va agafar més responsabilitats fins a ser escollida com a candidata per a l’equip ministerial del govern de Francisco Largo Caballero la tardor de l’any 1936. Aquest dirigent socialista, d’ofici obrer, va ser secretari general de la UGT (1918-1938) i president del PSOE del 1932 al 1935. Representava l’ala revolucionària d’aquest partit i va formar el seu primer govern el 4 de setembre de 1936. Es tractava del tercer govern republicà format després del colp d’estat del 18 de juliol.

Entre setembre i octubre de 1936, les forces rebels van avançar per Andalusia i per la cornisa cantàbrica i es van apropar perillosament a Madrid. Mentrestant, Largo Caballero pretenia reunir la quantitat més gran d’organitzacions obreres en el seu consell de ministres i, al mateix temps, unificar militarment les forces antifeixistes. En aquest context, quatre figures de l’anarquisme –Federica Montseny, Joan Garcia Oliver, Joan Peiró i Juan López– van ser elegides pel comité nacional de la CNT per entrar a formar part del segon govern de Largo Caballero el 4 de novembre de 1936. Tot i que alguns anarquistes ja havien sigut consellers del govern català des del 26 de setembre del mateix any –Antonio Garcia, Joan Porqueras i Josep J. Domènech–, era la primera vegada en la història que anarquistes es convertien en ministres d’un govern estatal, tal com ha estudiat la historiadora Dolors Marin. Aquell 4 de novembre, el periòdic anarquista Solidaridad Obrera va considerar que l’entrada d’anarquistes al govern de l’Estat era un “fet transcendental”. Dos dies més tard, amb les tropes franquistes a pocs quilòmetres de Madrid, la capital de l’Estat va començar a traslladar-se a València.

Federica Montseny va aplicar els principis confederals per organitzar el seu ministeri i va constituir comités sanitaris amb enllaços municipals, comarcals i regionals |Arxiu

 

Malgrat les enormes polèmiques que aquesta decisió va suposar en aquest context, i fins i tot en l’actualitat, les quatre ministres anarquistes van ocupar les seues carteres assenyalant que “per damunt de nosaltres mateixos i per damunt dels nostres ideals” calia véncer el feixisme i salvar la revolució social de 1936, de contingut principalment anarquista. Des de diferents fronts es volia eliminar, o almenys limitar, l’abast de les col·lectivitzacions i dels canvis revolucionaris, motiu pel qual des d’alguns àmbits anarquistes es va pensar que estar al govern era un mal menor per garantir o mantindre canvis revolucionaris. De la mateixa manera, la Guerra Civil és l’únic moment de la història que pot ajudar a respondre l’interrogant sobre com posar en marxa mesures llibertàries des de l’acció estatal. Federica Montseny ho va resumir així: “No podia defugir el càrrec i per això vaig acceptar. Disposada, per descomptat, a no deixar de ser anarquista… He d’aplicar els conceptes federalistes d’ampli socialisme, sense estridències reconstructives. Vull veure el meu ministeri convertit en el departament on es controle tota la sanitat nacional, en tota l’amplitud de la paraula”.

Montseny va aplicar els principis confederals per organitzar el seu ministeri i va constituir comités sanitaris amb enllaços municipals, comarcals i regionals a través del Consell de Sanitat i el d’Assistència Social

Federica Montseny va aplicar els principis confederals per organitzar el seu ministeri i va constituir comités sanitaris amb enllaços municipals, comarcals i regionals a través del Consell de Sanitat i el d’Assistència Social, on estaven representats els sindicats i partits majoritaris. A més, el seu pla es va desenvolupar a partir de les bases comarcals de sanitat per descentralitzar els serveis, fins i tot reordenant i projectant la instal·lació d’hospitals intercomarcals establerts en zones de dos-cents quilòmetres de diàmetre. Açò mostra que és qüestionable que la ministra abandonara els seus ideals llibertaris pel simple fet d’acceptar el càrrec, com a vegades s’ha assenyalat. La seua gestió va ser hereva del projecte federatiu societari i, malgrat les òbvies contradiccions, era un moment excepcional en el qual va tractar d’aplicar polítiques anarquistes des del poder executiu.

Les mesures que Federica Montseny va aplicar van ser múltiples i profundament avantguardistes, fins i tot si les posem en relació amb escenaris actuals. Una de les reformes més importants va ser l’avantprojecte de la llei d’avortament, aprovada prèviament per la Generalitat catalana i impulsada pel doctor anarquista Félix Martí Ibáñez –director general de Sanitat i Assistència Social de Catalunya. La ministra va impulsar la interrupció artificial de l’embaràs abans dels tres mesos de gestació en plena Guerra Civil. Encara que no es va aprovar per l’oposició de la majoria de membres del govern, va ser una reforma sense precedents en l’època que garantiria el dret a l’avortament i que continua sent una reivindicació feminista de plena actualitat en països com l’Argentina o Polònia. A més, un dels esforços principals del seu ministeri va ser la protecció de les xiquetes i els xiquets traslladats, refugiats o orfes per la guerra. Així, es van construir llars, escoles infantils i colònies per millorar la seua educació i salut en aquest context tan complex.


La lluita de Federica Montseny contra la prostitució

Una de les tasques més conegudes de Federica Montseny van ser els alliberatoris de prostitució. Des del segle XIX, l’anarquisme interpretava la prostitució com un problema moral, econòmic i social gravíssim que no s’aboliria per decret. No obstant això, van crear uns centres de “rehabilitació” i “reincorporació” per a treballadores sexuals amb la finalitat d’oferir altres sortides laborals a les dones que ho escolliren. Aquest procés s’iniciava amb una revisió mèdica general i psicoteràpia per conéixer les causes que van motivar a les dones a exercir la prostitució. Segons les seues paraules, tractaven d’esbrinar les “causes del seu fracàs social”, de “restaurar l’arquitectura biològica de la dona” i de fer una “reforma psicològica” per aconseguir que tornaren a ser “honrades”. Els alliberatoris eren, per tant, llars d’acollida de treballadores sexuals amb serveis mèdics, escoles d’aprenentatge i una xarxa de borses de treball per afavorir l’obtenció d’un altre ofici.

Frederica Montseny l’any 1977 |Arxiu

 

Aquesta mesura va ser una proposta de l’organització de dones anarquistes Mujeres Libres que Federica Montseny va aplicar durant el seu mandat, amb la qual es volia acompanyar les treballadores sexuals, des del diàleg i la capacitació, en el seu procés de canvi laboral. No obstant això, per a elles aquest era un problema moral, ja que, segons la militant anarcofeminista Suceso Portales, “cap dona es pot sentir completament honesta mentre existisca una prostituta”. La rebuda d’aquesta mesura per part de les treballadores sexuals és desconeguda, encara que es coneix que va ser una proposta externa a la seua comunitat i que no responia a l’autoorganització de les prostitutes. De fet, Concha Liaño, integrant de Mujeres Libres a Barcelona, va acudir a la porta d’un prostíbul per penjar cartells abolicionistes i una dona li va respondre: “Jo soc puta perquè tu pugues ser honrada”. Per tant, si bé consideraven que l’emancipació de les treballadores era obra d’elles mateixes, tal com resava el lema de la Primera Internacional, aquesta màxima no s’aplicava per a les treballadores sexuals, que eren interpretades des de mirades moralistes.

Va engegar seccions especials de psiquiatria, campanyes de lluita contra les malalties venèries al front de guerra, cases de repòs per a combatents i soldats, cases de solidaritat destinades a albergar a persones sense llar, paritoris…

A banda d’aquestes mesures més conegudes, Federica Montseny va engegar altres projectes pioners com els antecessors dels actuals centres de planificació familiar. Funcionaven com a consultoris d’orientació psicosexual on s’oferia informació a les classes populars sobre recursos anticonceptius i altres temes relacionats amb la sexualitat i la maternitat. També va impulsar la investigació medicocientífica amb la creació de l’Institut Nacional del Càncer i de grups d’estudi internacionals sobre vacunes i epidèmies. Va engegar seccions especials de psiquiatria, campanyes de lluita contra les malalties venèries al front de guerra, cases de repòs per a combatents i soldats, cases de solidaritat destinades a albergar a persones sense llar, paritoris, “instituts de reeducació d’invàlids” per a persones amb diversitats funcionals, decrets per nacionalitzar farmàcies i laboratoris mèdics, cantines populars per alimentar treballadores, l’Institut d’Higiene de l’Alimentació a València per ajudar ciutats amb problemes d’abastiment alimentari i un llarg etcètera.

En definitiva, l’objectiu principal de Federica Montseny va ser la substitució de la caritat cristiana i de les iniciatives privades per una gestió pública i eficient de l’assistència social i de la sanitat. Per fer-ho possible, la ministra va incorporar a les seues polítiques les reivindicacions dels moviments de base sobre la millora de les condicions de la classe treballadora. El pas de l’anarquista pel govern espanyol és un exemple de com les polítiques estatals també poden enfocar-se cap a la creació d’un sistema descentralitzat i federal de la sanitat pública. Encara que va suposar una gran paradoxa, per primera vegada les forces sindicalistes organitzades van intervindre en la direcció d’un estat aportant idees purament emancipadores.

Federica Montseny ha sigut una de les figures més rellevants i polèmiques de la història del moviment obrer espanyol. De fet, aquesta tardor, València ha sigut un dels escenaris de gravació de la pel·lícula de la directora, guionista i actriu Laura Mañá que recrea la biografia de l’anarquista. No obstant això, els seus projectes al capdavant del ministeri continuen sent poc coneguts. La gestió política de Federica Montseny tingué errades i encerts, però molts dels grans relats tendeixen a magnificar les equivocacions i la desmemòria en lloc d’oferir una lectura útil per al present polític. Per això cal recordar i reconéixer que tant Federica Montseny com l’anarquisme del seu moment van aportar principis claus per a l’actualitat, com el dret de les classes treballadores a gaudir de la sanitat pública; les idees naturistes i ecologistes; la importància de l’educació racional, de la investigació científica i de la cultura popular o el dret de les dones a l’avortament i a impulsar la seua pròpia emancipació.

 

L’autora, Carme Bernat Mateu, és historiadora, investigadora a la Universitat de València i membre del col·lectiu Arada. Eina de feminismes i memòria.

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU