En aquesta columna d’octubre no podia ometre l’estupefacció amb què des d’alguns sectors de la societat, aquells -cada vegada més- que qüestionam un model econòmic basat en el monocultiu turístic, depenent, vulnerable, injust, explotador i excloent, hem vist operar els nostres polítics davant de la crisi desencadenada per la fallida del gran touroperador Thomas Cook. Estupefacció davant l’eficiència insòlita amb què han organitzat, negociat i pressupostat tot un pla d’emergència amb mesures diverses, concretes i fins i tot algunes, negociades amb l’Estat. Un Estat amb què, per altra banda, topam seguit, seguit quan la negociació té per objecte millorar el finançament o que adverteix que des de Mallorca (la colònia) no es podrà posar límits als creuers que aboquen turistes a Palma o que qüestiona per inconstitucional, diu, la prohibició per llei dels plàstics d’un sòl ús en unes illes que supuren plàstics arreu.
Les mesures, les del Pla d’emergència per fer front a la “crisi” arran de la fallida de Thomas Cook, les dels nostres governs, van des de bonificacions de la seguretat social a les noves contractacions, bonificacions de les taxes aeroportuàries, ajudes directes, línies de crèdit, establiment de noves línies aèries amb noves destinacions i millores de connectivitat, més doblers públics a promoció turística i fins i tot, fons de l’Impost de Turisme Sostenible que també es destinaran a pal·liar els efectes de la “crisi” provocada per la fallida.
Estupefacció davant l’eficiència insòlita amb què han organitzat, negociat i pressupostat tot un pla d’emergència amb mesures diverses, concretes i fins i tot algunes, negociades amb l’Estat
Fa poc, en un programa de ràdio, jo parlava de la necessitat d’aprofitar l’ensurt i les conseqüències de la fallida de Thomas Cook per reflexionar i adonar-nos de la vulnerabilitat d’un model que depèn fortament de factors que no controlam -diga-li Brexit, diga-li Thomas Cook, diga-li conflictes geopolítics varies o canvi climàtic. Parlava jo de veure la crisi com una alarma i alhora una oportunitat per replantejar, no sols el model turístic, sinó tot el model econòmic per virar rumb i tendir cap a la resiliència. Ara veig que les empreses vinculades a la indústria turística també ho han llegit com una oportunitat, però una de ben diferent, l’oportunitat d’or perquè políticament i amb la bandera dels llocs de feina, es justifiqués un rescat que va més enllà del rescat puntual que ja no hauríem d’assumir – són empreses i corren els seus riscos, no hauríem de socialitzar les seves pèrdues.
Dic que va més enllà perquè, si en els darrers anys s’ha qüestionat la massificació turística, la promoció turística amb doblers públics, la sobreexplotació dels recursos naturals derivats de la sobresaturació turística, s’ha parlat de la necessitat de decréixer turísticament, de desturistitzar l’economia, s’ha qüestionat la presència de polítics d’esquerres a fires turístiques, s’ha advertit de l’impacte ambiental i climàtic d’un model que se sustenta en els vols barats, etc. Idò ara, tot això sembla que s’hagi esfumat de cop. Mentre col·lectius internacionals com Stay Grounded demanden una taxa al querosè i adverteixen de l’impacte de l’aviació al canvi climàtic (Transport & Environment), aquí ara s’eximirà a les companyies aèries fins i tot de les taxes aeroportuàries perquè en venguin més, i se cerquen nous mercats emissors amb vols directes a Nova York o Istanbul, els de llarg recorregut, els més contaminants. On alguns veim la urgència de diversificar el nostre model econòmic, ells decideixen invertir a diversificar el producte turístic, perquè en venguin més, de turistes. Mentre alguns trobam un insult que es destinin doblers públics a promoció turística, les institucions d’aquí aproven destinar-hi una partida addicional. Encara podrem afirmar que a la indústria turística li ha tocat la loteria. S’han desfet de cop de la “turismofòbia” – terme que la indústria mateixa es varen inventar fer el paper de víctima i desacreditar qui s’atreveix a qüestionar-la- i hem passat a la turismofília dels nostres governants (talment el PP que fa dos anyets es feren una foto a les escales de la Seu amb una pancarta blava que posava “We love tourism”). Tot pel turisme.
Mentre col·lectius internacionals com Stay Grounded demanden una taxa al querosè i adverteixen de l’impacte de l’aviació al canvi climàtic (Transport & Environment), aquí ara s’eximirà a les companyies aèries fins i tot de les taxes aeroportuàries perquè en venguin més
Comentàvem amb companys de l’ABTS que l’atac terrorista de les Rambles, tot i l’ensurt, havia servit perquè després, la indústria turística de la ciutat reclamés fredament, més doblers públics a promoció turística per compensar la por dels turistes potencials. Un amic advocat em deia que les empreses constructores només frisaven que hi hagués qualque desastre -com les inundacions de Sant Llorenç de fa just ara fa un any, per exemple- que impliqués fer obres d’emergència per restaurar les infraestructures malmeses. Així no hi havia concursos, ni controls, ni es mirava prim amb el pressupost, ni s’havia de donar comptes del seguiment del pla d’obres.
Així sembla que les desgràcies són grans oportunitats d’enriquiment per a alguns, sempre els mateixos. I m’haureu d’excusar l’obvietat de la conclusió -que són si no les guerres- però pens que cal, aquí també, i davant de cada cop que des de les institucions envesteixen amb el concepte “emergència”, advertir i estar atents per, almenys, desmuntar-los el discurs i, qui sap si qualque dia, generar una indignació social majoritària contra el que jo consider, en aquest cas, un clar abús i un enriquiment il·lícit de la indústria turística i un despropòsit polític sense precedents a les Illes.
