El director i guionista Asghar Farhadi presenta al món Todos lo saben. És la seva primera pel·lícula gravada en territori espanyol –ha dit que no serà l’últim cop– però no és la seva primera obra realitzada fora de l’Iran: a l’Estat francès ja va fer El pasado (Farhadi, 2013). El consagrat cineasta, amb dos Oscars a les espatlles per El viajante (2016) i Nader y Simin, una separación (2011), continua impregnant els seus films dels temes que més li remouen: la família, una ullada social, el passat i els seus secrets. Tot això embolicat amb una realització austera i un guió sòlid.
No només hi ha un director de molt renom internacional, sinó també un conglomerat de l’star-system espanyol: Penélope Cruz, Javier Bardem, Bárbara Lennie, Inma Cuesta o Eduard Fernández; a més de l’enorme argentí Ricardo Darín.
La pel·lícula està plena de substància, com ja acostuma a fer el cineasta iranià. Per una part tenim la família i tot el seu passat, que encara no coneixem i anirem descobrint. Hi ha un pes important històric respecte a la vida dels pobles, la vida dels camperols i els seus cacics: les honorables las tierras. Un retrat fidel del que va succeir a moltes zones rurals i avui dia, encara que menys, continua succeint. La narració i el guió s’encarreguen d’anar donant petites píndoles del passat, del poble, de la família, gràcies a uns diàlegs treballats –marca de la casa– i girs de guió. Concretament, s’ha de puntualitzar el detonant del guió: al començament del film l’acció no té gaire interès dins d’un terreny cinematogràfic mainstream fins que un fet sacseja brutalment el llargmetratge. Els personatges queden prop d’un abisme del qual sembla difícil que surtin ben parats. A partir d’aquí comença el xou, i és en aquest punt on el Farhadi guionista s’ho passa d’allò més bé.
La meva menció especial va per Javier Bardem, que fa un personatge digne i ho interpreta a la perfecció. Està rodejat per Darín i Lennie, que hi són a un nivell molt alt. D’altra banda, Penélope Cruz sembla obligada a fer sentir pena i acaba excedint-se en la seva actuació.
Sempre hi ha un punt negatiu. El mateix director ha dit que aquesta pel·lícula està molt pròxima de ser un thriller amb un llambrec a la filmografia de Hitchcock. És possible, encara que té altres pel·lícules que també s’hi acosten, però hi ha una errada de narració: si vols jugar a fet i amagar, has de fer-ho legalment i deixant les suficients pistes perquè l’espectador hi arrisqui. Si jugues amb trampes i sense regles, estem perduts. Per això, el títol de la ressenya: “Todos no lo saben”.
