Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Barcelona contra el canvi climàtic: propostes i contradiccions

L’acceptació per part del consistori de Barcelona de les tesis del ‘capitalisme verd’ fa trontollar l’objectiu central del Pla Clima 2018-2030

/ Gerard Pla

Sembla estrany que en el moment històric en què ens trobem, quan la crisi climàtica es fa cada dia més present a casa nostra, l’Ajuntament de Barcelona no hagi presentat amb més èmfasi el Pla Clima 2018-2030. Es tracta d’una proposta en la lluita contra el canvi climàtic redactada amb una estructura entenedora, un format atractiu i coherència al llarg de les seves 164 pàgines. Els dos blocs en els quals queda dividit el document –un primer on es contextualitza el lector i un segon on s’expliquen les propostes d’accions a seguir per millorar l’adaptació i la mitigació del canvi climàtic a Barcelona– són un exemple de la voluntat divulgativa del text.

Tal com s’explica en la introducció, el Pla preveu que Barcelona es converteixi en una ciutat neutra en carboni l’any 2050, superant els acords generals de la cimera contra el canvi climàtic de París i adaptant-se a la llei catalana. Aquesta proposició va ser provada l’any passat al Parlament de Catalunya amb gran consens, recorreguda parcialment pel Tribunal Constitucional i haurà de ser desplegada pel govern de Quim Torra en aquesta legislatura.

El Pla està dividit en quatre eixos estratègics: la mitigació, l’adaptació, la justícia climàtica i l’impuls a l’acció ciutadana. En el redactat s’han introduït conceptes provinents dels moviments ecologistes com el de justícia climàtica, que poques vegades és emprat en documents oficials de les administracions públiques, sempre més properes a un vocabulari economicista. Qualsevol lectura transversal de la crisi climàtica no pot ignorar les derivades socials. En aquest cas, en l’àmbit local, el concepte de justícia climàtica està lligat a la lluita contra l’eixamplament de les desigualtats socials producte d’aquest fenomen. Com hem pogut observar aquest estiu, els col·lectius més vulnerables són els que més pateixen durant fenòmens climatològics extrems, com l’onada de calor del mes d’agost.

Les mesures proposades representen més bona voluntat que capacitat d’incidència real, ja que les polítiques ambientals i de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle entren en contradicció directa amb la cerca continuada de creixement econòmic. L’acceptació per part del consistori de Barcelona de les tesis del capitalisme verd fa trontollar l’objectiu central del Pla

Després de la descripció dels quatre eixos, el Pla fa una radiografia del context climàtic, social i ambiental de Barcelona. El recull de dades ens dibuixa un escenari preocupant on el mix d’energia utilitzada a la ciutat és poc renovable i les emissions de gasos d’efecte hivernacle són encara elevades. Per tant, podem concloure que l’anàlisi de la problemàtica és complet i s’hi troba una certa dosi de necessària autocrítica.

A partir d’aquí entrem en el bloc de les propostes, on el moll de l’os comença a la pàgina 60. No entrarem en detall de les mesures plantejades, però hem de subratllar que estan emmarcades en diferents àmbits (energia, edificis, espais comuns, mobilitat…) i que dins de cada línia d’acció es descriuen una sèrie d’indicadors de seguiments que seran importants per poder avaluar l’èxit en la implementació de totes i cada una de les mesures proposades.

I aquí precisament és on trobem la principal crítica al Pla Clima. Les mesures proposades representen més bona voluntat que capacitat d’incidència real, ja que les polítiques ambientals i de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle entren en contradicció directa amb la cerca continuada de creixement econòmic. L’acceptació per part del consistori de Barcelona de les tesis del capitalisme verd fa trontollar l’objectiu central del Pla. Les accions encarades a mitigar el canvi climàtic, sense revisar profundament com ens organitzem com a societat i sense allunyar-se d’un model econòmic extractivista, s’han demostrat ineficaces arreu. En cap cas queda reflectit en el text per què el cas de Barcelona hauria de ser diferent. Parlar de certes mesures mentre s’augmenta la capacitat per rebre creuers, exemple clar de creixement turístic desproporcionat i altament contaminant, voreja l’absurditat. Per desgràcia, això no és un problema exclusiu de la ciutat de Barcelona. Tres anys després, podem constatar que molts dels compromisos que diversos països i ciutats van adquirir dins del marc de l’acord de París no seran assolits.

En el pla polític, l’error central és que des de l’administració s’aborda la crisi climàtica com un producte de les accions i decisions individuals de les persones i no com una de les principals derivades del mode de producció capitalista, el qual organitza el sistema natural segons les necessitats del mercat i, per tant, el sotmet a les dinàmiques d’acumulació i reproducció del capital

En el pla polític, l’error central és que des de l’administració s’aborda la crisi climàtica com un producte de les accions i decisions individuals de les persones i no com una de les principals derivades del mode de producció capitalista, el qual organitza el sistema natural segons les necessitats del mercat i, per tant, el sotmet a les dinàmiques d’acumulació i reproducció del capital. Aquesta expansió està intrínsecament lligada a l’increment progressiu del consum de noves mercaderies en un cicle de consumisme i creixement etern. Això, com ha estat àmpliament descrit des dels anys setanta, xoca frontalment amb els límits biofísics i la capacitat de recuperació del planeta, provocant de retruc alteracions en els cicles biogeoquímics i ecosistèmics.

El Pla reafirma la gran dificultat de proposar accions creïbles per lluitar contra el canvi climàtic sense qüestionar el capitalisme actual, un monstre dissenyat per a consumir energia, extreure materials i produir residus. La presència de certs actors polítics i econòmics, que protegeixen els seus interessos de classe, dificulten un canvi de model.

No es pot obviar, però, que el Pla Clima de l’Ajuntament de Barcelona és un gran exercici de síntesi del context climàtic de la ciutat, amb estratègies i mesures molt interessants per reduir l’impacte sobre el clima d’un nucli urbà d’aquesta magnitud. Malgrat això, molt probablement podria haver inclòs una anàlisi politicosocial més profunda i realista que posés en relleu les contradiccions entre l’objectiu d’una ciutat neutra en carboni l’any 2050 i els objectius de creixement econòmic dictats per l’Europa del capital.

Confiar en la fal·làcia del desacoblament entre el creixement econòmic i el seu impacte ambiental és molt perillós. Aturar el canvi climàtic és trencar amb les lògiques del capital i és necessari que en prenguem consciència.

Article publicat al número 463 publicación número 463 de la Directa