La possibilitat que una nova recessió global es repeteixi sembla ben propera. A les principals economies del món, el deute de les empreses ha augmentat molt des de la Gran Recessió de 2008. Al mateix temps, hi ha hagut una desacceleració del creixement econòmic global que pot fer que el deute esmentat sigui aviat una càrrega massa gran per a les empreses (grans, mitjanes i petites), cosa que pot desencadenar les seves fallides. Com a conseqüència, les institucions financeres veuran com augmenten els seus préstecs morosos, el que podria provocar una nova crisi creditícia perquè aquestes institucions es negaran a donar-se préstecs entre elles.
Les reserves bancàries dipositades en els bancs centrals (especialment als EUA, Europa i el Japó) han tendit a augmentar, especialment per finançar creixents dèficits pressupostaris, la qual cosa ha fet disminuir el volum de recursos del mercat interbancari (el que serveix perquè els bancs es donin préstecs uns als altres) i, per tant, recentment, s’han produït episodis de contracció monetària i restriccions creditícies. Així, fa poc la Reserva Federal (FED) dels EUA es va veure obligada a injectar més de 50 mil milions de dòlars en el sistema bancari perquè les institucions financeres poguessin continuar donant-se préstecs unes a les altres. D’altra banda, la majoria dels bancs centrals, a l’àmbit mundial, estan reduint els tipus d’interès bàsics per evitar que es produeixin restriccions creditícies.
Ja fa temps que alguns economistes han suggerit que, de la mateixa manera que el deute en el sector immobiliari (hipoteques de risc elevat) va desencadenar la crisi de 2008, el deute excessiu de les empreses podria ser la guspira financera d’una nova recessió
Ja fa temps que alguns economistes han suggerit que, de la mateixa manera que el deute en el sector immobiliari (hipoteques de risc elevat) varen desencadenar la crisi de 2008, el deute excessiu de les empreses -mitjançant préstecs palanquejats amb institucions financeres que ja tenen molt deute- podria ser la guspira financera d’una nova recessió. I sembla que ara fins i tot el Fons Monetari Internacional (FMI) està preocupat per aquesta hipòtesi. Per això, en el seu darrer “Informe sobre l’Estabilitat Financera Mundial” ens diu que “les empreses en vuit economies importants estan assumint més deute, i la seva capacitat per retornar-lo s’està debilitant (…) el que anomenen deute empresarial de risc podria augmentar fins als 19 bilions de dòlars”. I també que “en les economies de mercat emergents, el deute extern mig ha augmentat al 160% de les exportacions, quan el 2008 era del 100%”. Una hipòtesi de risc que semblen compartir també columnistes importants del Financial Times (Gavin Davies, execonomista en cap de Goldman Sachs) o els economistes d’altres institucions financeres importants a l’àmbit mundial.
Cada vegada hi ha més veus en les grans institucions internacionals, en els principals mitjans de comunicació d’especialització econòmica i entre els acadèmics, especialment keynesians, en els corrents dominants i convencionals del pensament econòmic, que defensen que l’economia mundial està atrapada en una “trampa de baix creixement”, que la recuperació de la depressió recent ha estat més feble que després de la Gran Depressió de 1929 i que creix l’amenaça del caos que va produir la Gran Recessió de 2008. Unes veus que semblen reconèixer que la flexibilització de la política monetària per si sola no és capaç de restaurar les taxes de creixement de l’economia anteriors al 2008. Creuen que hauria tornat el moment d’una combinació de polítiques econòmiques més equilibrada, tot donant una major importància als estímuls fiscals de caràcter keynesià.
Quan ja fa deu anys que va començar la Gran Recessió, ara ens diuen que el que cal és més despesa pública, retallades d’impostos, dèficit pressupostari, i deixar de preocupar-se per l’augment del deute públic. Tanmateix, obliden que amb això no va haver-n’hi prou per superar la Gran Depressió de 1929. Als EUA, el “New Deal” va anar molt més enllà del que és una política keynesiana tradicional, i al conjunt del món, especialment desenvolupat, va fer falta una guerra mundial i l’intervencionisme de l’estat per controlar l’estalvi i la inversió perquè s’iniciés un període (anomenat “l’edat d’or”) de creixement important als països més desenvolupats.
Com insisteix Michael Roberts (entre altres), els intents per evitar una nova depressió mitjançant les polítiques fiscals no frenaran ni revertiran la caiguda de la rendibilitat, dels beneficis i de les inversions i, per tant, no evitaran aquesta nova depressió
De fet, encara que les crisis puguin iniciar-se per raons monetàries o creditícies (col·lapse financer) o per disputes/guerres comercials entre països, sempre tenen causes més profundes. Concretament, la caiguda de la rendibilitat de les empreses -de la seva taxa de beneficis o també del seu volum de beneficis- que fa disminuir les inversions i, per tant, la demanda efectiva global i el creixement de l’economia. En un primer moment, algunes empreses poden intentar contrarestar aquesta caiguda de la rendibilitat amb l’especulació financera, però això acabarà fent més greus les dificultats monetàries i creditícies de les institucions financeres i les mateixes empreses.
Les dades més recents, com apunta el mateix FMI, o les dades de les 500 empreses de l’índex S&P 500 són d’una clara disminució de les taxes de benefici. I les previsions pel pròxim futur van en el mateix sentit. L’economia alemanya -i de rebot l’europea- s’està acostant a la recessió econòmica (i de la seva important indústria manufacturera), Xina està creixent al ritme més lent dels darrers 30 anys, les economies emergents més grans estan en crisi o estancades, als EUA el creixement es desaccelera i els beneficis i la inversió estan disminuint, a diferents economies poc desenvolupades hi ha disturbis i protestes contra les polítiques d’austeritat (Líban, Equador, Xile, per exemple).
Però, els keynesians insisteixen a dir que “la despesa pública pot servir per compensar la inestabilitat inherent de la demanda privada. Aquesta és l’essència de la política fiscal anticíclica … En el període 1950-1970 aquest va ser el consens polític i va coincidir amb “l’edat d’or” del capitalisme”. I en una òptica semblant, molt recentment, la Conferència de les Nacions Unides pel comerç i el desenvolupament (UNCTAD) ens proposa un “benintencionat” informe pel “Finançament d’un Nou Acord Verd Global”. Tanmateix, cal recordar que l’anomenada edat d’or va arribar al seu final per la disminució de la rendibilitat del capital a partir de finals dels anys 60 del segle passat, i no perquè s’abandonessin les polítiques keynesianes; al revés, aquestes es varen abandonar perquè es va acabar l’edat d’or. D’altra banda, en una economia capitalista la crisi no comença amb una disminució de la inversió, sinó amb una caiguda de la rendibilitat (taxa de benefici i volum de beneficis) que és la que fa disminuir la inversió, la demanda efectiva global i el creixement econòmic.
Per tant, com insisteix Michael Roberts (entre altres), els intents per evitar una nova depressió mitjançant les polítiques fiscals no frenaran ni revertiran la caiguda de la rendibilitat, dels beneficis i de les inversions i, per tant, no evitaran aquesta nova depressió. “La política monetària i fiscal seran inútils per detenir el tsunami econòmic que s’acosta”.
