Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Tornar a Olesa

L’Antònia té els cabells curts i una piga grossa damunt la cella, d’aquestes pigues amb relleu i grosses que sobresurten. Les llàgrimes li rellisquen galtes avall però la seva cara es manté inalterada, quasi sarcàstica, com si el plor no fes amb ella

/ Nil Morist

“Ah, és clar, ell ho faria, ell per tu ho faria, és clar, per una dona com tu ho faria, no se’n buscaria una altra, no!, a tu no et rebutjaria, és clar, no, tu no tens tara”.

—És l’Antònia. Fa una setmana que la van ingressar. El doctor Soria, d’entrada, va negar-s’hi, però al final hem hagut de lligar-la perquè bufetejava les companyes.

L’Antònia fa un bot de la cadira i projecta el cos endavant, com si volgués atrapar algú o abraçar l’aire.

“A tu no et troba repulsiva, ni vella, a tu t’ho ha donat tot, per a tu no hi ha nos, per tu tot. Vols un fill ros i blanc? Ell et dona un fill ros i blanc. Tu ets vella com jo, però tu no t’has hagut de quedar sense marit, tu no! Tu t’has prenyat, per sort i per accident, accidents de la sort. T’ha salvat ell, ja t’ho diré, m’ha enfonsat a mi per salvar-te, qui ho havia de dir, eh? N’hi ha que posen el cap al forn i n’hi ha que riem. Mira com ric, jo.”

L’Antònia té els cabells curts i una piga grossa damunt la cella, d’aquestes pigues amb relleu i grosses que sobresurten. Les llàgrimes li rellisquen galtes avall però la seva cara es manté inalterada, quasi sarcàstica, com si el plor no fes amb ella. Pacients així n’ha vist moltes altres en altres centres, també a Barcelona. Totes tenen una edat incerta i episodis de violència, i totes prenen antidepressius.

—Li donem fluoxetina: una pastilla al matí, una a la tarda i una a la nit. L’altra infermera et passarà la llista de medicaments de tots els pacients. Aquí s’acaba la planta baixa. N’hi ha una més a dalt, la dels nens i la dels avis, i per aquesta porta s’arriba al pati.

La metge adjunta la fa passar per geriatria i per la sala dels nens autistes. L’Antònia no és l’única bipolar, però és la més cridanera. Dues pacients passegen en bata, amb els mitjons al descobert i sabates de plàstic. Totes les residències són llocs infeliços, i en aquesta infelicitat uniforme ella se sent a casa. No importa on vagi, si canvia de centre o de localitat, sempre hi ha dones bipolars i dones grans amb les cames a l’aire, infermeres entregades i d’altres de negligents, avis que estan sols
i avis que tenen visites.

Quan torna a casa de la feina, es troba els nens que seuen sols davant la tele. El perfil escapçat de Montserrat es projecta al finestral de vidre del menjador, que dona al jardí de gespa verda rasurada cada diumenge, a la piscina blava d’obra i a les muntanyes rocoses

Quan torna a casa de la feina, es troba els nens que seuen sols davant la tele. El perfil escapçat de Montserrat es projecta al finestral de vidre del menjador, que dona al jardí de gespa verda rasurada cada diumenge, a la piscina blava d’obra i a les muntanyes rocoses. Montserrat es veu de lluny i a Olesa s’hi pot viure amb piscina i que les criatures campin. Van deixar la ciutat per venir a Olesa amb els bessons, perquè Barcelona ja els quedava incòmoda i era cara. En Pere va voler tornar perquè aquí va néixer i créixer i tenien opcions de comprar aquesta casa a prop de la dels seus pares.

El Pere ha sortit a comprar però s’ha deixat la cartera damunt la taula del menjador, i s’ha d’anar a comprar pa perquè aquesta nit soparan truites. Ella no té efectiu a sobre i diu als bessons “ara torno, vaig a la cantonada”. Surt per la porta de casa i obre el moneder, i rere el plàstic translúcid de la cartera del Pere veu una foto d’ella una tarda a la primeria que es van conèixer. Van fer-se petons dins d’una cabina de fotografies del metro. Llavors encara existien, aquestes màquines, però la gent ja hi entrava només per festejar. Veu la foto dels bessons acabats de néixer i treu la seva foto d’abans per recordar la cara de toia que feia. Va conèixer el Pere i era tan feliç que no s’ho creia. Les primeres rebolcades, els sopars, dos caps de setmana a la Costa Brava; la mudança a Sants; la visita a la clínica, la primera i la segona in vitro.

S’atura al semàfor i rere la seva foto i la dels nens veu una imatge rebregada, la foto de carnet d’alguna exnòvia. La cartera del Pere és vella i va plena perquè ell no fa endreça dels records. Reconeix la piga amb relleu damunt de la cella dreta i tanca la cartera. Ja és davant la botiga de la gasolinera i fa cua per comprar una barra de pa gallec. Recorda haver sentit dir alguna vegada al Pere que “la Toñi estava tarada, tarada com una campana”. Quan surt es troba el Pere de cara i té temps de dir-li que ha deixat els bessons sols i s’ha deixat la cartera, que com pensa sortir a comprar pa si no agafa diners. Tornen junts a casa, fan truites, adormen les criatures i fan l’amor.

Tres anys més tard, un vespre que ella surt de treballar a la clínica i el Pere no hi és, fica el cap al forn. Abans d’asfixiar-se li ve al cap la tarda que va conèixer l’Antònia.

Article publicat al número 509 publicación número 509 de la Directa