El pròxim 7 de novembre, Diada de Catalunya Nord, es commemora, com cada any d’ençà de l’any 1980, la partició de Catalunya i l’annexió de la Catalunya Nord a França en virtut del Tractat dels Pirineus (1659). Enguany, dita commemoració tindrà lloc el dissabte 6 de novembre. La tradicional manifestació tornarà a recórrer els carrers de Perpinyà i els actes, que van ser anul·lats l’any passat a causa de la pandèmia, acabaran com sempre amb el concert de cloenda del Correllengua. A sobre de la taula, la necessitat d’esborrar les fronteres i el Tractat dels Pirineus, i la present reivindicació d’obrir els passos fronterers tancats encara per ordre prefectoral (el Coll de Banyuls, entre altres). I segurament altres crits, clamant per una escola en català, per una ciutat sense feixisme o contra les polítiques centralistes.
Les manifestacions sempre han estat moments per parlar amb les companyes i posar-nos al dia de les actualitats sociopolítiques. La Diada de Catalunya Nord, però, és també un moment de trobada entre el nord i el sud, per tal de conèixer-nos millor. I reconèixer-nos. Les converses se centren en la realitat nord-catalana, i els que vivim aquí intentem explicar en uns minuts la situació lingüística, social i política del país. Cosa extremadament difícil de condensar en poc de temps, però que mirem d’aclarir el millor possible. I així relatem com ha patit la llengua al nord dels Països Catalans, com l’Estat Francès ha sabut colonitzar les mentalitats de manera subtil i eficaç i de quina manera l’escola hi va participar. Sortim les estadístiques ja apreses de memòria i recitem el tant per cent de parlants de català, de persones que el comprenen i que l’escriuen, el nombre d’estudiants i el desequilibri real entre demanda i oferta d’ensenyament de la llengua, parlem de densitat demogràfica i dels nous-vinguts…
La catalanitat està per tot arreu, sovint de forma oculta o soterrada, però flueix en la nostra vida i en la relació que té aquest territori i la seva gent amb la resta de l’estat, i amb la resta dels Països Catalans
Però totes aquestes dades sovint no serveixen per descriure el tarannà de Catalunya Nord sense caure en els tòpics. Ni serveixen per explicar, per exemple, l’esport més enllà del rugbi, les associacions culturals i militants nord-catalanes més enllà de la llengua que utilitzin, la política i la premsa locals, els paisatges i topònims, o encara les coses més íntimes com ara els ritmes laborals, familiars i militants, els barris, les economies domèstiques, el jovent… Tanmateix, mirem de donar compte de la relació existent entre llengua i identitat, de com molta gent es considera catalana tot parlant francès. I provem de desenvolupar el que pensem: que la catalanitat està per tot arreu, sovint de forma oculta o soterrada, però flueix en la nostra vida i en la relació que té aquest territori i la seva gent amb la resta de l’estat, i amb la resta dels Països Catalans.
Entenc perfectament que sigui difícil, per alguns catalans del sud dels que s’apropen el 7 de novembre a Perpinyà, comprendre el país. Jo mateixa, quan vaig trepitjar-lo per primera vegada, ara fa disset anys, no en sabia gaire cosa. Potser només un poc de geografia (Salses està al nord de Perpinyà i la muntanya més emblemàtica és el Canigó) i no-res de cultura nord-catalana, a part d’haver sentit l’emblemàtic grup Cargols, que cantaven en francès. Estudiant a Barcelona, un dia vaig agafar el tren de rodalies que s’atura en desenes de parades i vaig arribar a Cervera de la Marenda, i d’allà a la capital del Rosselló. Plena d’a prioris, pensava que el català ja no es parlava, ni s’ensenyava i que només hi quedava la melancolia de què va ser. M’equivocava de ple, i ho vaig comprendre el primer dia, el primer minut, quan vaig sortir el meu rudimentari francès per allotjar-me a un alberg i el noi de la recepció em va respondre en català. Que equivocada estava! Cada dia que passa n’aprenc una cosa nova d’aquesta terra que m’estimo i que he fet meva, i encara em queden coses per aprendre’n.
Aquesta Diada de Catalunya Nord us esperem amb els braços oberts, tornarem als carrers de Perpinyà per esborrar fronteres i cridarem ben fort que sense el Rosselló no hi ha revolució. Però sigueu conscients que haurem de tornar a quedar, per seguir parlant!
