“Omnia sunt communia” és el primer que em ve al cap quan em pregunten si els continguts culturals han de ser de lliure accés i compartició. Significa ‘tot és comú’ o ‘tot és de tots’. Com es limita l’accés a les idees? Als pensaments? L’ésser humà està compost de cultura. Som informació fins a l’ADN.
“Omnia sunt communia” qüestiona el valor de la propietat privada dels continguts culturals però també dels recursos naturals, del temps i de totes les coses. Han de ser de lliure accés i compartició l’aigua, la terra, el carbó? De qui és l’aigua de la muntanya del Montseny? És aigua que ve de la pluja, del desgel, que es filtra de manera subterrània. Per què pertany a unes companyies empresarials determinades? No hauria de ser de tots, aquesta aigua? El poble d’Arbúcies, que està dins del Montseny, té les fonts públiques tancades. Es vol privatitzar, inclús, l’energia solar aplicant un impost a les persones que fan servir plaques. La llum que ve del sol no és de tothom? O millor dit, de ningú?
Ens fem la pregunta de si la cultura ha de ser de lliure accés en un món on s’ha de pagar per respirar. Quin valor tenen els continguts culturals? Què és més important per a la vida? Un filet de carn o saber que pertanys a una comunitat i que no estàs sol? Pot semblar una pregunta demagògica però no ho és. Igual com les persones necessitem cada dia consumir menjar i líquids per mantenir-nos vius, també necessitem consumir cultura, en múltiples formes, per a saber qui som i qui són els nostres. Per a saber quin és el nostre lloc al món i com hem de viure.
En la nostra realitat s’ha de trobar la manera que els productors de continguts culturals tinguen una compensació per la seua aportació al comú igual com ho té el forner. Això no té per què implicar que siguen continguts exclusius o elitistes
La cultura tradicional és cultura popular i per tant no és de ningú, igual que els rajos de sol. La cultura tradicional és un bé compartit que forma part d’un poble i que per tant tothom el pot fer servir. Però sembla que no és tan evident com passa amb l’aigua. La cultura tradicional representa la identitat d’un poble i té molts defensors, moltes fronteres, molta ortodòxia i molts policies. No és de tothom. Hi ha qui es considera guardià defensor de la cultura tradicional, legitimat per a jutjar què es pot fer amb ella, a qui pot representar i a qui no.
En les festes tradicionals de moros i cristians han hagut de passar molts anys de lluites i discussions fins que s’ha acceptat que les dones hi pogueren participar. L’última ciutat a acceptar aquest canvi, que semblava intolerable, ha sigut Alcoi, on aquestes festes són considerades patrimoni de la humanitat. Niño de Elche i Rosalia també han rebut per atrevir-se a fer servir la cultura popular, que sembla que no ho és tant.
La realització d’una obra cultural pot implicar molts dies, anys, inclús una vida. Quin valor té això? Quin és el retorn que rep la persona que ho fa? Si aquesta obra cultural (novel·la, disc de música…) acaba tenint un alt valor social, com respon la comunitat a la persona que l’ha realitzat? En un món on tot fora de lliure accés i compartició, és evident que els continguts culturals també haurien de ser-ho. Però en la nostra realitat s’ha de trobar la manera que els productors de continguts culturals tinguen una compensació per la seua aportació al comú igual com ho té el forner. Això no té per què implicar que siguen continguts exclusius o elitistes.
