Vivim l’exili del món en una mena d’arrest domiciliari que és, alhora, un refugi. Aquesta normalitat col·lectiva m’omple de desconcert, ja que no dono crèdit al que passa “a fora”. No obstant això, estic tranquil·la. La casa em dona una certa seguretat, sortir al carrer és desagradable: rostres esquius, distanciaments, desconfiança… “A fora” ningú vol estar a prop de ningú i “a dins” decreto espais solitaris per als meus tres fills. Viure 24 hores sota el mateix sostre és delirant. Entro en una muntanya russa emocional mentre construeixo rutines com a mare, monitora, professora, cuinera, locutora…
La tristesa s’apodera de mi pensant en aquestes morts que, lluny de ser anònimes, van dibuixant rostres coneguts. A poc a poc, el dolor de la distància es converteix en por. Només em ve de gust parlar del que està passant i, alhora, que desitjo tornar a viure el món que deixem enrere. Els que se’n van no participaran en l’odissea del nostre avenir.
Els futurs possibles són un valor més dins de la roda del capital, i les seves especulacions es materialitzen gràcies a les hipòtesis creades en les utopies fílmiques comercials
A aquesta rutina del confinament la precediran d’altres, potser les que teníem abans. Tornarem a adaptar-nos, obeirem per tal de mantenir-nos sans. Aquests dies escolto amb atenció el meu cos, prenc consciència d’aquesta massa que em conforma i busco qualsevol símptoma. La paranoia és amiga meva; com que “el virus ha democratitzat la capacitat de matar, ara tots tenim el poder de matar”, diu Achile Mbembe. Per tant, el meu cos, i qualsevol altre, és una arma capaç de matar al mateix temps que ja està llest per ser fulminat. “També canviarà la manera sobre com pensem el futur, no sabem com serà el demà”, prossegueix Mbembe. Un futur que s’accelera a una velocitat vertiginosa i trenca amb la idea del progrés continu, imposant, en certa manera, el temps cíclic.
Em sento com a figurant d’una pel·lícula de ciència-ficció en la qual aparec de manera abrupta, sense estar preparada. Suposo que haurem d’improvisar els papers. En l’imaginari apocalíptic de la ciència-ficció, les pandèmies sempre han estat promovent informació sobre el futur. I aquestes informacions són, segons Kodwo Eshun, una mercaderia. És a dir, els futurs possibles són un valor més dins de la roda del capital, i les seves especulacions es materialitzen gràcies a les hipòtesis creades en les utopies fílmiques comercials.
El confinament és una utopia incompatible amb les formes de vida africanes, les condicions econòmiques i hospitalàries, que són mínimes, i no fan sinó posar en evidència el lloc que ocupa l’Àfrica en el món
Aquesta sensació de final d’un temps em recorda a la novel·la Todo se desmorona, de l’escriptor nigerià Chinua Achebe. Explica la història d’Okonkwo, un guerrer igbo del poble d’Umuofia, qui aliena perquè veu amenaçat el seu poder amb l’arribada del colon blanc. Achebe mostra un poble africà, amb els seus aspectes negatius i positius, amb una organització difícil d’entendre per al forà, però que es veu sotmesa a la brutal colonització. Okonkwo sent com el món que sempre havia conegut es desfà, “és la caiguda d’un món tradicional que desapareix i inevitablement un altre nou que comença. El de sempre, però no”. Aquesta és la mateixa sensació que tinc ara, que el món malaltís i cruel on vivíem s’enfonsa, i que probablement les coses canviaran, però no sabem cap a quins llocs ni què romandrà sense mutacions, igual que l’univers d’Okonkwo. Avui l’enemic no és el colon blanc ni les distopies que va provocar a la població africana, sinó un virus.
Aquesta és una pandèmia que no ignora les característiques de classe, gènere i raça; és com un monstre que truca a la nostra porta, segons la va descriure recentment Mike Davis. De manera que, quan sortim al carrer, ho farem amb por; mirarem amb incredulitat els estralls; patirem, en major o menor mesura, les conseqüències psicològiques i materials d’aquesta devastació. Segurament observarem, també atònits, com es reforça l’estat nació i es despleguen les ales del feixisme i del racisme.
Hem de reimaginar el món des de les bases, reinventar la col·lectivitat i, sobretot, dotar-nos d’aquelles eines que ho facin possible
Mentrestant, a milers de quilòmetres de distància, els meus pares estan confinats a casa, amb por, però acostumats a viure guerres i situacions de precarietat. Observo com la COVID-19 s’introdueix a poc a poc al continent africà i em resulta impossible oblidar que el poder colonial continua més patent que mai. El confinament és una utopia incompatible amb les formes de vida africanes, les condicions econòmiques i hospitalàries, que són mínimes, i no fan sinó posar en evidència, una altra vegada, el lloc que ocupa l’Àfrica en el món.
Les profecies estan sobre la taula, les especulacions que teoritzen el món postcoronavirus, també. El soroll és veritablement ensordidor i, tot i això, veiem els carrers buits, com si estiguessin esperant alguna cosa per venir.
Un dels aspectes que em semblen més fructífers en el moment que vivim és la crida a la comunitat i als processos col·lectius per fer front a aquesta gran distopia kafkiana. Mbembe es pregunta com crear comunitat en un moment de calamitats com aquest, en què no podem ni dir adéu als que han marxat. M’atreveixo a dialogar amb ell per plantejar-li que potser només es poden crear comunitats específiques: la comunitat de la supervivència i el consol, però, sobretot, la del rearmament i l’exigència política. Okonkwo, el guerrer igbo del poble d’Umuofia, va haver de reimaginar el seu món, i ho va fer de manera individual, sense èxit, perquè a Okonkwo únicament li interessava preservar el seu poder per sobre de tot, mentre el seu món s’enfonsava. Avui hem de reimaginar el món des de les bases, reinventar la col·lectivitat i, sobretot, dotar-nos d’aquelles eines que facin tot això possible.
